29.10.10

sortir als papers

Un oncle meu de Benissanet, que una vegada va sortir al diari perquè li havia nascut una cabra amb dos caps, solia dir que si no surts als papers no ets ningú, i reblava l’asseveració amb un retall groguenc d’una pàgina central. A mi, mentre vaig ser jove, ni la dita ni el retall em feien fred ni calor, però ja de gran, que és quan comences a reflexionar sobre la saviesa familiar, la cosa em donava voltes pel cap. Conscient que lluny de la vida rural la natura no m’oferiria possibilitats de sortir als papers i que la meva trajectòria vital i professionals, afegida a la meva indolència natural, no cridava especialment l’atenció dels periodistes ni dels editors, un bon dia vaig concloure que l’única manera de veure el meu nom imprès era a les seccions de cartes al director d’algun periòdic.

A casa entraven dos diaris, el de Tarragona, que anomenàvem Patufet, i “La Vanguardia”. Jo em vaig decidir pel de més tirada i cada dos o tres anys, quan necessito tenir la sensació que sóc algú, envio una carta al director. Per assegurar-me la publicació procuro citar algun article del propi diari, si és amb intenció laudatòria, millor.


El cap de setmana passat, que ja tocava, vaig enviar un escrit en què esmentava dos columnistes que havien parlat de sengles escriptors i, amb la gràcia que em caracteritza, vaig fer-m’ho venir bé per relacionar alguns aspectes de les dues columnes. Avui, finalment –quina intranquil·litat, mentrestant, pensar que potser no era ningú-, han publicat l’apunt, retallat; el fet no m’importaria –era conscient de la llargada excessiva que també em caracteritza-, si no fos perquè qualsevol lector que s’hagi entretingut en la carta deu haver pensat que sóc imbècil o que frego la senilitat, i una cosa és no existir i l’altra és una existència desgraciada. No donaré detalls, però serveixi com a mostra el fet que, tal com ha quedat la carta, començo parlant d’un articulista i de l’escriptor que esmentava i a la conclusió, com per art de màgia, apareixen dos articulistes, sense que se sàpiga que pinta el segon ni de quin autor parlava. M’estalvio concretar una mancança pronominal que potser és meva.

De fet, el que m’emprenya més no és el que els lectors que no conec puguin pensar de mi, sinó que ara em tocarà anar ensenyant l’articulet original –si el trobo- a totes les amistats per tal de demostrar que la meva incapacitat mental no ha augmentat considerablement en el darrer any sinó que es manté dins d’una mitjana acceptable.

Desdramatitzem, la veritat és que en el fons penso que amb la retallada, els de “La Vanguardia” simplement em volen advertir que he d’escurçar jo mateix, perquè no concebo que em vulguin desanimar definitivament del meu intent cíclic de figurar en els papers i no s’atreveixin a dir-m’ho directament. Si el meu oncle de Benissanet, el que un dia va sortir al diari gràcies a la seva cabra, encara fos viu, li preguntaria si li sembla que hauria d’enviar aquest apunt al diari o si m’espero fins que algun familiar d’aquí un temps recordi la meva existència a les notes necrològiques. Mentrestant, aquí queda.

13 comentaris:

gatot ha dit...

Vaig sortir als "papers" -amb foto inclosa- i vaig tenir els meus 30 segons de glòria televisiva ja fa més de 10 anys... i no va ser per cap notícia susceptible d'aparèixer a la pàgina de successos...

de llavors que no tinc cap mena de sensació de necessitar ser als papers per sentir-me viu; el tractament que fan als diaris dels textos de cartes al director... suposo -sé i saps- que també segueixen i interpreten protocols.

Mai m'he pogut refiar d'un mitjà que es promocionava dient: "si la Vanguardia diu que les vaques volen..."

Bona nit.

SM ha dit...

Estàs fet tot un professional. Col·locar cartes als diaris amb aquesta seguretat no és gens fàcil. Als diaris sempre hi ha editors que retallen. És inevitable, no t'ho prenguis com una cosa personal...

kika ha dit...

està bé que retallis si et passes de la mida, però la feina dels editors deu ser editar, no retallar... retallar ho podria fer qualsevol. ara retallar deixant el sentit de l'escrit deu ser la feina dels editors que en aquest cas es veu que l'han fet ben malament, i pel que jo sé això passa en general en tots els diaris... per cert, aquí al bloc on no es retalla res, el veurem l'article sencer, o no?

Joana ha dit...

Per algunes persones sortir als papers és una necessitat primordial, s'encomanarien al dimoni.
De segur que el teu oncle estaria més content d'apareixer en el teu record que als papers!!!

Júlia ha dit...

Sortir als papers potser afalaga la vanitat, però té molt poc ressò, així que no cal preocupar-se. Avui més aviat et 'veuen més' que no pas et llegeixen. Recordo una de les darreres vegades que vaig escoltar Valverde, va comentar -havia sortit per la tele feia poc, per casualitat- 'si no sales por la tele parece que ni existes'. Molts coneguts seus, fins i tot força íntims, li havien comentat la cosa amb admiració 'te vi por la tele'. I si ell ho deia...

Les cartes dels lectors dels diaris són una curiositat, de vegades he enviat coses serioses i ni cas i en algun altre cas he enviat comentaris sobre temes molt banals i me l'han publicat i remarcat. Que et retallin els textos és habitual, fins i tot ho fan les revistes locals i les dels barris, i sense avisar. I fins i tot ho fan als professionals, sé d'un periodista que es nega a firmar els articles que li retallen i 'reconverteixen', segur que no és l'únic.

Sempre et quedarà el bloc-blog. Si vols estar ben servit...

anna g. ha dit...

l'afirmació del teu oncle, adaptada als nostres dies, seria que, si no surts al Google, no ets ningú :)

una abraçada!

Anònim ha dit...

LA MEVA FAMILIA,ES VA PASSAR MES DE 40 ANYS FENT TOTS ELS PAPERS DEL AUCA,PER PASSAR DESAPERCEBUDA,AIXO JA ES UN TIC EN TOTS NOSALTRES....PERO EL MEU PARE,QUE ERA MOLT DE LA "COÑA",UN DIA EN VA DIR "QUANT EN MORI FOT UNA ESQUELA BEN GRAND A "LA VANGUARDIA"VUI SORTIR A ELS DIARIS"NATURALMENT HO VAIG FER....PER CERT HAN VA TENIT TRES....
JUGANT AMB BCN.

Alberich ha dit...

Ui, per ser algú s’ha d’estar al facebook, al google , sortir al full parroquial, al diari local i als de difusió nacional. Uf, quina mandra!
I a sobre, els editors et retallen –o et canvien- el contingut de l’escrit.

Arare ha dit...

quan escrivia al diari de Girona, alguna vegada m'havien retallat l'article. I les poques vegades que ho van fer, els molt desgraciats, van fer que el significat de l'article quedés ben capgirat. Em vaig indignar com una mona, però em fa l'efecte que no calia. Per la quantitat de gent que em llegia...

com diu la Júlia, si no sales por la tele no eres nadie. I com diu l'Alberich, si no ets al feisbuc o al google o al twitter... tampoc no ets ningú.

I com a mi m'agrada dir, no som ningú, i menys en pilotes! (si vols que sigui més fina, no som ningú, i menys en vestit de bany)

petó.

Júlia ha dit...

Ep, Arare, no creguis, que n'hi ha que en pilotes fan molt de goig, he, he, que m'he comprat un calendari dels bombers d'aquests sexis i ho he constatat.

Ferran ha dit...

Es el preu de la fama!

C. ha dit...

A mi al diari del poble em feien el mateix: em tallaven finals i deixaven l'article escuat, hi havia un corrector que em "descorregia" els textos (em "castellanitzava"!), etc. Corre també algun llibre d'economia d'un autor anglès que vaig traduir fa un parell d'anys. La traducció està bé, però la contraportada, és a dir: la solapa que tothom llegeix quan mira llibres i que és l'únic que no vaig escriure, és plena de faltes! En fi...

pere ha dit...

Ara no recordo, gatot, si he tingut moments de "glòria" amb la meva imatge inclosa, però em disgustaria que es fixessin més en la meva imatge que en el meu pensament (jajaja).
ës clar que un sap com van aquestes coses, però de vegades oblides que hi ha diverses modalitats de professionals, fins i tot entre els que fan la publicitat.


Gràcies, SM. Com en tot, també es poden fer petites trampes per sortir en els papers, encara que algunes vegades preferiries no sortir. Cony, i a veure si contracten bons retalladors!


Uf, no, kika, no es veurà l'article sencer al bloc, però no et pensis, no era dels millors, va ser un rampell.

Cert, Joana, sembla que els papers rubriquen i santifiquen.
Segur que si tingués un oncle de Benissanet em preferiria a mi -mai no se sap- que uns papers cada dia més grogosos.

Curiós això de les vanitats, Júlia. I certament els mitjans actuals són els de les imatges. De fet, si surts en imatge i sobretot a la tele, no importa que hagis dit una o altra cosa.
El que dius sobre els temes "importants" o "banals" passa fins i tot en els blocs. No et pass que alguna cosa que escrius que no et sembla especialment interessant o ha estat dita moltes vegades resulta que té força comentaris i d'altres que et semblen més consistents passen desapercebudes?

Si, anna, però pots sortir al Google i que no ho sàpiga ningú. Que una cosa es sortir i l'altra que et busquin.


Ho veus, al final es va fer mass tard visible :-)

És que amb tanta gent, Alberich... tots els mitjans són pocs. Insisteixo, sortir en els mitjans digitals, no sé, no sé... Jo surto cada dia al meu bloc i ja ho veus...

Dona, Arare, és una qüestió d'amor propi, sobretot quan, com tu dius, no és que els retalls millorin el que s'ha escrit.
D'acord, alguns en pilotes no som ningú, però estic d'acord amb la Júlia quan diu que d'altres només estan bé en pilotes :-)

El pagarem, Ferran, el pagarem :-)

És que això dels negocis, Carles, és inhumà. De fet, no sé perquè alguns mitjans contracten retalladors o correctors: total, encara els surt pitjor que si no paguessin ningú.