Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris melmelada. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris melmelada. Mostrar tots els missatges

13.2.14

a la poesia pel paladar


La referència al sentit del gust, en última instància, tancaria metonímicament la premissa del llibre: el profit o el plaer que s'extreuen de la vida depenen de l'acceptació prèvia del fet que la nostra relació amb el món és una relació en primer lloc física.

Marina Gustà: “Josep Carner”, a Història de la literatura catalana, vol.9,  Ed. Ariel.

Començo amb aquesta cita de Marina Gustà sobre Els fruits saborosos perquè la trobo encertadíssima. La nostra relació amb el món és en primer lloc física, a través dels sentits corporals. Entenc que com a mínima la majoria d'internautes participen d'aquesta idea. M'explico. Imaginem que busquem a Google alguna informació sobre el llibre esmentat, teclegem el títol i observem els resultats. Què apareix en primer lloc? No el llibre, sinó una petita indústria de melmelades. Entrem a la pàgina principal i ens trobem un fragment de Carner:

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs

A partir d'aquí, diferents pàgines que expliquen com va sorgir aquesta indústria de Vila-rodona, com se'ls va acudir el nom (Quan eren petites els seus pares els llegien el llibre de poemes Els fruits saborosos, de Josep Carner. Aquella introducció a la lectura...), quins productes venen, un blog amb receptes (algunes realment saboroses des de la distància)...

Jo, acabada la meua marca habitual, he arribat a aquests fruits saborosos buscant una melmelada de taronja amarga -l'única que menjo els darrers anys- que no tingués colorants ni conservants ni excessiva consistència gelatinosa. L'he trobada en una botiga del carrer Verdi que es diu “Els bandolers de Gràcia”, i és veritat que el preu és superior al de les melmelades de supermercat, però ja se sap com van aquestes coses. De moment, doncs, a tastar un producte fet amb taronges bordes de la ciutat de Tarragona i presentat en un bonic pot amb un dibuix del desaparegut Jaume Carbonell que representa les collidores d'albercocs del poema de més amunt.

En definitiva, que els poemes de Carner estan molt bé, però, com podríem apreciar la poesia si no ens relacionéssim abans amb el món que descriu? Per a viure els versos, potser no és imprescindible haver tastat el que diuen, però ajuda a comprendre la seua màgia. Al menys trobo que és un bon pretext. Esclar que a vegades és al revés.

17.11.12

encara que sigui mentida

No sabria dir si és la misantropia habitual o un entotsolament creixent provocat pel temps i les circumstàncies, però a penes tinc ganes de rebre ni de donar.


Miro les taronges verdes que aviat maduraran amargues del passeig de Sant Joan, entre la Diagonal i Mallorca. Una mica més avall, passat el carrer d'Aragó, els tarongers encara en flor -misteris de la naturalesa- omplen de pètals el terra i el banc on de tant en tant s'embriaga algú que no conec: pensaments secrets, mirades absents, un sms que demana resposta, lectures ignorades, pauses momentànies...

Potser m'agradaria, com en els vells temps, asseure'm una estona i llegir una carta d'aquelles de paper. Potser una vella carta d'amor -o de desamor o d'amor no correspost...- que podria començar així:

La dona cretenca et desitja a tu, fill de l'Amazona, la salut que ella no tindrà si no l'hi dónes tu.
Llegeix fins al final tot el que et dic. Quin mal et pot fer llegir una carta? Fins i tot hi pots trobar alguna cosa que et plagui...

Potser no continuaria llegint i tornaria a casa on acabaria la lectura. Al costat, a la taula baixa, una mica de melmelada de taronja amarga, com la de la Violette, amb força trossets de pela. I potser ni així acabaria, avui, de llegir la carta.