inanitats (XXIV)

El sol se'n va

pel camí de la dreta
cap al capvespre

 

 

 

la font de l'atri

espurneja de vida
totes les clívies

PS

Les clívies són unes de les meues plantes preferides, tant per les flors com per les fulles, però amb tant de temps que fa que en tinc, encara no sé si he de pronunciar el seu nom pla o esdrúixol; jo em decanto per posar-hi accent, encara que ben bé podria ser que em diguessin que millor sense. El diccionari no l'esmenta les clívies: potser són massa modernes o tenen un altre nom. No sé quan devia arribar a Catalunya; en un web he trobat aquesta informació:

Els primers especímenes (sic) d'aquest gènere van ser recollits [a Sud-àfrica] pels exploradors britànics William Burchell i John Bowie en 1815 i 1820, respectivament. Clivia nobilis va ser la primera espècie nomenada pel botànic de Kew John Lindley, i està dedicada a la memòria de Lady Charlotte Florentine Clive, duquessa de Northumberland.

passeig de llums, ombres i penombres

M'hi jugo el que calgui que la majoria ha aprofitat aquest cap de setmana en què la tardor és un miratge i l'estiu una realitat de recances per marxar qui sap on. Jo, però, m'he quedat aquí i he passejat, com cada tarda, ara ja amb predomini de la foscor, per alguns dels meus llocs preferits. Gent desconeguda i coneguts de caminades i sempre la sorpresa de trobar algú amb qui parlar; avui una parella d'exalumnes -ara sempre seran exalumnes-, la R. I en B., que feien també passos lents per les pedres antigues, amb qui he compartit coses velles i noves.


I poques ganes d'escriure. I imatges expressament enfosquides que assenyalen uns punts, no pas tots, del plànol del trajecte, amb històries desconegudes dels altres i amb la meua. I demà, tant si tinc ganes d'escriure com si no, més.