passeig de llums, ombres i penombres

M'hi jugo el que calgui que la majoria ha aprofitat aquest cap de setmana en què la tardor és un miratge i l'estiu una realitat de recances per marxar qui sap on. Jo, però, m'he quedat aquí i he passejat, com cada tarda, ara ja amb predomini de la foscor, per alguns dels meus llocs preferits. Gent desconeguda i coneguts de caminades i sempre la sorpresa de trobar algú amb qui parlar; avui una parella d'exalumnes -ara sempre seran exalumnes-, la R. I en B., que feien també passos lents per les pedres antigues, amb qui he compartit coses velles i noves.


I poques ganes d'escriure. I imatges expressament enfosquides que assenyalen uns punts, no pas tots, del plànol del trajecte, amb històries desconegudes dels altres i amb la meua. I demà, tant si tinc ganes d'escriure com si no, més.

Maria Teresa Furest

Molts dissabtes a la tarda, quan ja queda poc perquè toquin les darreres, fem cap a la catedral. Som pocs i la majoria repetim, excepte els turistes que amb càmera o sense es deixen emportar per la música i, alguns, intenten imitar, amb resultats diversos, els passos. La Joana se sol quedar al costat d'una anella i va seguint la melodia dels instruments puntjant-la amb els seus peus -de vegades amb un murmuri de llavis- que no es mouen de lloc. Jo, que fa anys i anys que no ballo i mai no ho vaig fer gaire bé, vaig amunt i avall, mirant els ritmes i les cares i de sempre i intento descobrir-ne alguna de nova.

Avui, mentre la cobla Maricel interpretava la darrera sardana, m'he quedat mirant l'elegància i la flexibilitat d'uns peus calçats amb espardenyes de beta blanca (m'agafen ganes de recollir la burilla, metàfora de mi mateix). No ha servit de res que les espardenyes blanques de beta negra, amb saltirons més audaços, volguessin fer-me perdre la concentració.

Després... Ara no importa el després i els moviments arbitraris del temps ni qui és Maria Teresa Furest.

la sardana del dilluns

Com cada dissabte, la sardana ocupa el seu lloc en la vella (bella?) Barcelona multicultural i triomfant. Rodones dinàmiques que roden sobre si mateixes en el més intens estaticisme d’una música que s’autoalimenta indefinidament.

Entremig de la dansa, tot de camins travessen el pla de la catedral: els turistes dispersos amb motxilla, els turistes amb filera guiats per una bandera, els intrèpids conductors d’skàting que onegen els cercles a la cerca d’un destí, la senyora amb el carret que voreja les ones extremes, els visitants de la seu que s’aturen un moment abans de continuar el seu recorregut fotogràfic, els compradors apressats que alenteixen la marxa buscant la sortida del laberint...

Entremig de la dansa, tot de parèntesis en el temps: els que filmen i són filmats, els que miren des de darrere o des de davant, solitaris o acompanyats, la cobla, el turista mig embriac, músic mental sense instrument, que s’ha assegut en la cadira sobrant, l’avi, d’esquena a la música, que ja no pot ballar, la mare que balla al seu aire davant d’una criatura escèptica, el trio que imita uns passos i en comenta el secret i les dificultats, el que passava i s’ha assegut simplement per trobar un descans, la parella que sent però no escolta perquè té altres coses al cap...

I les violetes del bosc que es panseixen i es renoven dissabte rere dissabte mentre la música puja i baixa i es repeteix, i les notes s’allunyen fins que les aturen els cotxes de la Via Laietana o el hip-hop de l’altra banda -una, només una penetra al carrer de la Palla- , i aconsegueixen serpentejar entre els carrers que envolten la catedral fins que les deté un tango o una ària.

I els músics... Ah, els músics!

I tots plegats:

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

[...]

Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

No m'estranyaria ni una cosa ni l'altra.