9.5.14

l'art de fer equilibris en bicicleta


Una de les frustracions habituals dels humans és fer preguntes sense obtenir resposta. No em refereixo a preguntes metafísiques o que entren en el camp de les abstraccions, com la existència de Déu o el grau d'enamorament de la parella, sinó a preguntes concretes -no cal posar exemples- que podrien obtenir una satisfacció plena però que es perden en l'aire per desinterès de l'interlocutor o per qualsevol altra circumstància. Molt més frustrant que no obtenir respostes, és que l'interlocutor et digui vaguetats, inexactituds flagrants, desviï la teua atenció cap a un altre assumpte... El silenci ja és una resposta, però la desconsideració de la mitja resposta és feridora en la mesura que et vol fer sentir inferior. Els nens estan acostumats a sofrir aquest tipus de respostes, els ciutadans, respecte els seus polítics, també (els polítics entre ells fan aquest joc amb tota normalitat)...

Solc llegir les cartes que els lectors envien als diaris que, tot i ser conscient de les tries que es fan des del mateix mitjà, em semblen un espai interessant per seguir la vida viva dels ciutadans. A vegades, els diaris dediquen un lloc preeminent a alguna d'aquestes cartes mitjançant un emmarcat especial o per qualsevol altre sistema. A vegades, a més, una carta en què es fa una pregunta obté una resposta en el mateix diari. "La Vanguardia", per exemple, té el costum de premiar amb les respostes d'alguns entesos o responsables oficials de l'àrea que calgui les cartes en què els lectors fan preguntes que es consideren interessants o oportunes des del punt de vista periodístic. Terrible! Ja hem begut oli! En els anys que porto de lector del diari, les respostes solen pertànyer al segon grup de frustracions esmentades més amunt. No hi ha res a fer, un pregunta clara i aparentment senzilla rarament aconsegueix una resposta del mateix tipus. Quin és l'interès del diari a mantenir aquest joc? No voldria ser, per dir-ho suaument, descortès amb la perversitat dels qui s'encarreguen de la secció.

Per posar un exemple d'ahir. No hagués estat suficient davant d'una interrogativa total respondre amb un sí o un no? I es podia afegir, si és considerava pertinent, els diners que s'han gastat en el tram a què fa referència el lector.

Soy un vecino de la calle Frederic Mompou (Vila Olímpica) de Barcelona. Como yo, todos los vecinos de esta calle estamos indignados. Hace un año y medio, aproximadamente, se puso un carril bici (pasan cuatro contadas al día). A los pocos meses, se volvió a cambiar dicho carril para hacerlo de dos direcciones (seguían utilizándolo cuatro bicicletas al día).

Hará dos meses, volvieron a hacer obras para ampliar el carril bici y, además, pusieron aparcamientos paralelos a dicho carril para que aparcaran coches y motos, estrechando los carriles, por lo que difícilmente podían circular dos coches paralelos. Pues bien, ahora, dándose cuenta del error, vuelven a hacer obras quitando el aparcamiento para coches y motos. ¿Sobra el dinero en el Ayuntamiento de Barcelona?



La xarxa de carrils bici s'està completant en molts punts de la ciutat. Volem fomentar així l'ús de la bicicleta, un mitjà que està creixent a Barcelona. Pel que fa a les actuacions al carril bici de Frederic Mompou, s'inclouen dins el projecte de millora del carril bici d'Àlaba, un eix ciclista rellevant que unirà la plaça de les Glòries amb la Vila Olímpica i les platges.

Les successives millores i modificacions al carril són conseqüència del contacte permanent amb les entitats i associacions del barri per tal de dotar el conjunt dels carrils bici de tots els elements de seguretat, connectivitat i circulació existents a la resta de la ciutat.

EVA LLORACH I FREIXES. Cap de departament de Comunicació, Prevenció...


Si algú, algun dia, troba una resposta satisfactòria en el diari per part d'un responsable institucional, que m'avisi.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Ni al diari ni enlloc.

Carme ha dit...

Estic amb la Júlia, ni al diari ni enlloc.

miquel ha dit...

res a afegir, doncs.