dels espectacles de l'espectador

Surto a caminar una estona sense rumb fix. Les tardes de diumenge continuen sent d'una malenconia indescriptible, de recolliment, de despullament, de preparació, d'espera... Arribo al passeig de Gràcia, i em sorprèn el desplegament de vehicles dels mitjans de comunicació. No tenia al cap que l'hotel Majestic, vestit de Nadal, és la seu electoral de CiU. Són poc més de les vuit i al xamfrà hi ha poca gent i menys senyeres. A banda i banda del balcó central, les banderes de Catalunya i d'Europa -la nostra Europa- i dues representacions lumíniques de la coalició que pugen, baixen i es creuen en la façana de l'hotel. Passo a l'altra banda i faig unes fotos. Se m'acosta una senyora ben abrigada que deu tenir la meua edat que em pregunta el motiu de la presència dels mossos i de la gent. Aclarit l'assumpte, em demana que li faci una foto, però “que surti el banc, sisplau”. Cedeixo amb molt de gust a retratar el trencadís -imatge vertical i imatge horitzontal- , ella de cara al Majestic que no sortirà. Més tard, a la plaça de Catalunya, quan ja vaig amb la Joana, torno a veure la senyora, sola, impertorbable, que s'acosta a la pista de gel, on estic segur que no llogarà els patins, però potser mirarà els patinadors.


A casa he acabat de saber els detalls electorals. Escolto opinions de professionals i amateurs. No tinc interès a fer cap anàlisi política dels resultats amb sorpreses relatives, el que m'interessa és l'evolució de les accions del nou govern en què suposo que ERC jugarà un paper important. És veritat que em sorprèn la davallada, no prevista a les enquestes, de Convergència (i Unió), que en part atribueixo a la desconfiança de la gent a l'hora de donar un poder absolut a Mas. La resta em sembla dintre de la normalitat i penso que segurament és un dels reflexos més fidels de la diversitat del país que s'han donat mai en els nostre territori, abstencionistes inclosos. Tinc curiositat a saber el paper que jugaran les CUP, no tant en el joc d'aliances com en el de la seua verbalització de propostes i contrapropostes al Parlament, és a dir, en la seua dialèctica pública institucional. Per altra banda, confesso que em sap greu la pèrdua de la veu de López Tena, sobretot tenint en compte que hi haurà unes quantes desenes de representants dels ciutadans que mai no sabrem quina veu tenen.

Mentre miro i escolto els uns i els altres per la tele, no estic disposat a perdre'm els gols i les millors jugades del Barça. I es produeix la sorpresa del dia: Iniesta respon en català totes les preguntes de l'entrevistador. Serem imparables quan Messi faci el mateix. Quan un dels dos, a qui li toqui, doni les gràcies en català en recollir la pilota d'or, serà l'apoteosi. Qui deuen haver votat Iniesta i Messi? Mai no ho sabrem.

Avui, o dimarts, començarà el fred. No em fa cap gràcia.

fluir

Encara no tinc decidida la papereta, únicament tinc clars els partits que no la sumaran, cosa que no em suposa cap esforç ni té cap mèrit. Repasso alguns punts imprescindibles i en descarto d'altres, no necessàriament seguint cap prioritat.


1. Un partit del país.

2. Un partit que tingui la possibilitat de tenir representació parlamentària, per escassa que sigui.

3. Un partit aparentment d'esquerres. Demanar que siguin d'esquerres tal com s'entenia abans és actualment una frivolitat intel·lectual. Marxisme i qualsevol isme semblant són preguntes de concurs de televisió a les quals la majoria de diputables no sabrien respondre amb un mínim de precisió; potser no cal.

4. Un partit que tingui un líder i alguns membres de la llista, la majoria dels quals desconec fins i tot de referències, que hagin fet altres coses – a ser possible productives- en les quals hagin reeixit mitjanament, a part de dedicar-se a la política.

Silencio aquí els altres tres punts – no sóc exigent- que faran decantar el meu vot i, de moment, no tinc en compte la meua exigència prèvia que consisteix a demanar una renovació total del sistema de representació ciutadana que, tal com funciona, és d'una perversió indiscutible, i no ho dic perquè la meua essència i la meua existència sigui fonamentalment àcrata -i confortablement burgesa- perquè comprenc que un ha de fer concessions que no el violentin excessivament.



Sí he de ser sincer, cal que digui que avui no he pensat gaire en aquests temes perquè he passat el dia al meu sud, una mica entre la muntanya i el mar, dedicat als plaers del cos que en darrer terme també són els plaers de l'ànima.

Al poble és època de la collita i de la mòlta d'olives que durarà fins als volts de Sant Antoni. A la cooperativa anaven arribat els vehicles i descarregant els fruits que es convertien en aquest or encara tèrbol que durant tants anys ha estat la base de la subsistència dels meus exveïns. La Joana ha ficat el dit en el raig entre daurat i verdós i ha tastat per dues vegades l'essència de la terra una mica amargant i ha recordat els orígens i la força de l'existència de la sequedat que ara ja no ho és tant. Després, tota la resta, però si fa no fa ells i nosaltres serem sempre una mica els mateixos, o ho procurarem, o ens vindrà donat.

Abans de marxar, saludo l'estelada penjada al balcó d'en P., que va morir aquest any, que ret homenatge a la seua memòria -qui la devia penjar? El fill, la filla, tots dos?- i invoca el país que potser serà. En aquesta terra dura i també dolça, de fluir constant, compta l'esperança i la il·lusió, però sigui com sigui, continuarem endavant.

cartells electorals (mostra parcial)

Segurament aquesta campanya electoral és la més austera en publicitat als carrers. És ben possible que els estrangers que visiten el país aquests dies marxin sense saber -o tinguin una idea equivocada segons que mirin- que aquí ens juguem el ser o no ser el proper diumenge, o d'aquí a dos anys, o d'aquí a vint, o quan convingui i sigui possible.


Malgrat la relativa escassetat de cartells electorals, estic segur que els nombre de votants augmentarà respecte comicis anteriors i que difícilment hi haurà ciutadans que decideixin el seu vot per una cara de més o de menys durant les seues passejades. En tot cas, els papers amb imatges i eslògans serviran per omplir espai als diaris i altres mitjans amb immediateses i reflexions diverses i, avui, al meu bloc.

Com que crec que la Junta Electoral no té cap potestat sobre el meu espai, em puc permetre la parcialitat d'exposar el que se'm presenta als ulls sense pensar en percentatges i sense que la repetició de cartells tingui relació amb la meua intenció de vot. He dubtat entre comentar les visions o deixar-les lliures d'interferències i he optat per deixar anar la realitat lliure de càrregues subjectives, cosa que no sabeu com em costa. Únicament un aclariment que considero imprescindible: els cartells de la (les) CUP -deuen anar sobrats- van aparèixer el cap de setmana i han desaparegut aquest matí, en què només quedaven els anuncis electorals de l'encara entitat d'estalvi: l'esperança que la Caixa no em repercuteixi la neteja ja entraria dins dels comentaris que pretenc evitar.



detall