dels espectacles de l'espectador

Surto a caminar una estona sense rumb fix. Les tardes de diumenge continuen sent d'una malenconia indescriptible, de recolliment, de despullament, de preparació, d'espera... Arribo al passeig de Gràcia, i em sorprèn el desplegament de vehicles dels mitjans de comunicació. No tenia al cap que l'hotel Majestic, vestit de Nadal, és la seu electoral de CiU. Són poc més de les vuit i al xamfrà hi ha poca gent i menys senyeres. A banda i banda del balcó central, les banderes de Catalunya i d'Europa -la nostra Europa- i dues representacions lumíniques de la coalició que pugen, baixen i es creuen en la façana de l'hotel. Passo a l'altra banda i faig unes fotos. Se m'acosta una senyora ben abrigada que deu tenir la meua edat que em pregunta el motiu de la presència dels mossos i de la gent. Aclarit l'assumpte, em demana que li faci una foto, però “que surti el banc, sisplau”. Cedeixo amb molt de gust a retratar el trencadís -imatge vertical i imatge horitzontal- , ella de cara al Majestic que no sortirà. Més tard, a la plaça de Catalunya, quan ja vaig amb la Joana, torno a veure la senyora, sola, impertorbable, que s'acosta a la pista de gel, on estic segur que no llogarà els patins, però potser mirarà els patinadors.


A casa he acabat de saber els detalls electorals. Escolto opinions de professionals i amateurs. No tinc interès a fer cap anàlisi política dels resultats amb sorpreses relatives, el que m'interessa és l'evolució de les accions del nou govern en què suposo que ERC jugarà un paper important. És veritat que em sorprèn la davallada, no prevista a les enquestes, de Convergència (i Unió), que en part atribueixo a la desconfiança de la gent a l'hora de donar un poder absolut a Mas. La resta em sembla dintre de la normalitat i penso que segurament és un dels reflexos més fidels de la diversitat del país que s'han donat mai en els nostre territori, abstencionistes inclosos. Tinc curiositat a saber el paper que jugaran les CUP, no tant en el joc d'aliances com en el de la seua verbalització de propostes i contrapropostes al Parlament, és a dir, en la seua dialèctica pública institucional. Per altra banda, confesso que em sap greu la pèrdua de la veu de López Tena, sobretot tenint en compte que hi haurà unes quantes desenes de representants dels ciutadans que mai no sabrem quina veu tenen.

Mentre miro i escolto els uns i els altres per la tele, no estic disposat a perdre'm els gols i les millors jugades del Barça. I es produeix la sorpresa del dia: Iniesta respon en català totes les preguntes de l'entrevistador. Serem imparables quan Messi faci el mateix. Quan un dels dos, a qui li toqui, doni les gràcies en català en recollir la pilota d'or, serà l'apoteosi. Qui deuen haver votat Iniesta i Messi? Mai no ho sabrem.

Avui, o dimarts, començarà el fred. No em fa cap gràcia.