fluir

Encara no tinc decidida la papereta, únicament tinc clars els partits que no la sumaran, cosa que no em suposa cap esforç ni té cap mèrit. Repasso alguns punts imprescindibles i en descarto d'altres, no necessàriament seguint cap prioritat.


1. Un partit del país.

2. Un partit que tingui la possibilitat de tenir representació parlamentària, per escassa que sigui.

3. Un partit aparentment d'esquerres. Demanar que siguin d'esquerres tal com s'entenia abans és actualment una frivolitat intel·lectual. Marxisme i qualsevol isme semblant són preguntes de concurs de televisió a les quals la majoria de diputables no sabrien respondre amb un mínim de precisió; potser no cal.

4. Un partit que tingui un líder i alguns membres de la llista, la majoria dels quals desconec fins i tot de referències, que hagin fet altres coses – a ser possible productives- en les quals hagin reeixit mitjanament, a part de dedicar-se a la política.

Silencio aquí els altres tres punts – no sóc exigent- que faran decantar el meu vot i, de moment, no tinc en compte la meua exigència prèvia que consisteix a demanar una renovació total del sistema de representació ciutadana que, tal com funciona, és d'una perversió indiscutible, i no ho dic perquè la meua essència i la meua existència sigui fonamentalment àcrata -i confortablement burgesa- perquè comprenc que un ha de fer concessions que no el violentin excessivament.



Sí he de ser sincer, cal que digui que avui no he pensat gaire en aquests temes perquè he passat el dia al meu sud, una mica entre la muntanya i el mar, dedicat als plaers del cos que en darrer terme també són els plaers de l'ànima.

Al poble és època de la collita i de la mòlta d'olives que durarà fins als volts de Sant Antoni. A la cooperativa anaven arribat els vehicles i descarregant els fruits que es convertien en aquest or encara tèrbol que durant tants anys ha estat la base de la subsistència dels meus exveïns. La Joana ha ficat el dit en el raig entre daurat i verdós i ha tastat per dues vegades l'essència de la terra una mica amargant i ha recordat els orígens i la força de l'existència de la sequedat que ara ja no ho és tant. Després, tota la resta, però si fa no fa ells i nosaltres serem sempre una mica els mateixos, o ho procurarem, o ens vindrà donat.

Abans de marxar, saludo l'estelada penjada al balcó d'en P., que va morir aquest any, que ret homenatge a la seua memòria -qui la devia penjar? El fill, la filla, tots dos?- i invoca el país que potser serà. En aquesta terra dura i també dolça, de fluir constant, compta l'esperança i la il·lusió, però sigui com sigui, continuarem endavant.