claudicaré, de moment

Tinc fred. Aquesta nit, quan he sortit a fer una passejada, m'he notat mig encongit: cosa del ventet i de la humitat, he pensat; encara que devia tenir alguna cosa a veure amb la barreja de roba d'estiu i d'hivern que tragino i una tendència a notar més la temperatura baixa que atribueixo, sigui o no veritat, a l'edat. Tampoc a casa la situació és més plaent. Moltes finestres obertes, com si encara fos temps d'estiu, deixen entrar la llum que cada dia minva més, tot i que el sol ara em repassa totes les cambres, fins a la porta; i amb la llum, i la foscor que la segueix, entra la tardor -o és l'hivern?- que fa setmanes que hauria d'haver arribat però que s'ha presentat sobtadament, sense senyals previs clars i entenedors.

Imagino que tot plegat no és res més que la meua resistència com cada any a acceptar que hi ha estacions malgrat el meu desig d'eternitzar el temps en una primavera benigna i en dies d'estiu en què la roba fa nosa i el cos demana el contacte directe de la natura, ombres o sol segons el moment, però, sobretot, poca roba i cap peça exòtica com els mitjons...

Entenc que tinc poca cosa a fer i que demà, o despús-demà, claudicaré. Obriré les finestres només en hores convingudes, posaré la calefacció, miraré el temps que fa abans de sortir de casa, i tot allò que cal fer quan la natura alenteix el seu ritme i s'adorm, mentre nosaltres, els humans, hem de continuar el nostre ritme vital si fa no fa com sempre i escoltar -que fàcil és deixar-nos enganyar!- aquells mistificadors que lloen les virtuts de l'hivern: que si el fum que s'enlaira -fum, fum, fum...!-, que si els cels més clars, que si la temporada de..., que si les branques que es vinclen amb el pes de la neu, que si la cremoreta gèlida del capciró dels dits... Com se'm congelen les mans a l'hivern!

Arribarà un moment, però, que, igual que han marxat, sobtadament arribaran els dies benignes, i tornaré a obrir les finestres de bat a bat... i tantes altres coses que tothom sap i que avui em sembla pervers de recordar. Esperaré.

civilització

Aquest matí, gairebé matinada, ja m’he hagut de col·locar una peça més de roba per sortir al carrer. Definitivament l’estiu s’ha acabat i es fa més evident una de les principals característiques que diferencien els humans civilitzats dels animals: necessitem –ai!- protegir-nos del fred –els qui es depilen , més- amb elements que no fabrica el propi cos. Ja em sap greu, perquè una de les sensacions més agradables del temps de calor és la llibertat que se sent sense roba, o amb la mínima imprescindible que, per raons diverses, ens autoobliguem a posar-nos.

A mesura que augmenta el fred, ens oblidem de la nostra part més primitiva i com més s’intensifica, més ens convertim en éssers civilitzats, és a dir, en éssers necessitats de portar a sobre el màxim possible de coses en altres temps supèrflues.

Jo, que com qualsevol humà, estic ple de contradiccions, barrejo sempre sensacions oposades als inicis de canvi d’estació. Em dol deixar la llibertat de l’estiu, aquest estat primari de contacte amb la natura i els instints, però em consola el fet de saber que aviat podré omplir més butxaques –ja coneixeu la meva fixació per aquest admirable invent- de material inútil, com més millor, que em ratificarà en el meu estatus d’animal superior en l’escala evolutiva. Quan dic superior, en cap cas vull comparar-me amb la dona, que fa temps que va entendre que la seva civilitat es podia refugiar en bosses de formes, materials i colors diversos que podia portar tant estiu com hivern, independentment de la roba amb que es cobrís el cos.

En fi, aquesta nit, en treure’m el que portava a la butxaca de la camisa de màniga curta, he pensat que a partir de demà podré portar força més coses i més repartides: a partir de demà seré més civilitzat. Per cert, com podeu observar, també m’he sorprès en veure un objecte gremial que de cap manera hauria d’haver-se colat entre els altres. De vegades em despisto, o potser el meu inconscient me l’ha fet guardar preveient que en qualsevol moment tindria la temptació de fer una petita correcció en alguna de les nombroses pissarretes de restaurants o fleques que anuncien el seu gènere, o potser imaginava la possibilitat d’una petita rebel·lió temporal fixada en una paret del meu recorregut quotidià. Aneu a saber.