costums de mar i de terra

Veiem sortir de l'aigua un home que porta una bossa de xarxa amb un popet que treu alguns tentacles per entre les malles. L'home li ensenya la presa a la seua dona que jau mig dins mig fora de l'ombra del para-sol. El meu amic m'explica que si el pesquen li caurà el pèl, i em detalla alguns casos de gent del poble agafada in fraganti.

Abans, la gent del poble baixava una estona a remullar-se i, sobretot, a buscar quatre mariscos per a la paella o pel vermut: uns musclos, unes potes, uns dàtils (els més ben preparats), unes cornes... A vegades se les menjaven a la vora de la mar, sota un garrofer. Si en feien més del compte els repartien entre amics i coneguts, alguns anaven a parar als restaurants. Potser va arribar un moment que entre els d'aquí i els de fora es va collir massa marisc o potser va passar alguna altra cosa que va fer disminuir determinades espècies, però sembla que actualment n'hi ha una abundància notable. Però ara no es pot recollir res si no es té llicència de mariscador; unes llicències que diuen que surt excessivament cara si el que es vol és únicament el proveïment personal. En conseqüència, alguns mariscos han desaparegut de les taules dels veïns del poble i dels restaurants; només es mengen els que es poden comprar a les peixateries o a les depuradores. Tot això m'ho explica l'amic que em deixa prenent el bany mentre marxa cap a casa amb les butxaques plenes de cornes. No s'ha atrevit a ensenyar-me-les.

A la nit, ens reunim uns quants a casa d'uns altres amics. Mengem uns mollets fresquíssims, el més gran del quals no arriba a la mida del meu dit menut. Un dels comensals explica que fa temps, en la caseta (alguns dirien xalet o torreta) que té prop de la mar a vegades encenia el foc de llenya per fer alguna menja. El primer a aparèixer era l'agutzil del poble, que ja l'advertia que aviat apareixerien els mossos i els rural, i potser la guàrdia civil. L'home els esperava i es quedaven xerrant una estona fins que tots tornaven a les seues feines. A la tercera o quarta vegada que li va passar el mateix, va decidir que plegava de fer foc de llenya. L'home, que té la caseta a la vora de l'autopista, diu que en tots els casos els avisos de foc al bosc provenien d'automobilistes que havien vist el fum. L'home acaba lloant l'eficàcia de les campanyes de prevenció d'incendis i la memòria dels conductors. És clar que el 112 és fàcil de recordar, i gratuït.

Tinc una primera reacció negativa davant dels canvis que m'impedeixen menjar dàtils de mar o unes costelletes de corder a la brasa dels sarments, però després penso que la regulació de qualsevol activitat publica o privada és un signe de progrés, un signe de la maduresa, la sensibilitat i la responsabilitat d'una societat civilitzada que cada dia té uns governants més preparats i uns ciutadans més exemplars; ep, i unes forces de l'ordre modèliques. Quan penso en el semisalvatgisme en què vivíem...!

de la tragèdia a la comèdia o la qüestió es distreure's

Ja ho sabem, vivim en un món de distraccions. Hi ha qui es distreu fent versos i d'altres llegint-los. Hi ha l'aplaudit, el qui aplaudeix, el qui voldria aplaudir i el qui espera l'aplaudiment Hi ha qui aixeca parets i d'altres decoren els interiors. Hi ha qui es capfica en les bosses de plàstic d'un sol ús i d'altres que se'n foten del cas. Hi ha qui mata toros i molts més que mengen caragols. Hi ha qui opta pel virtuosisme conceptual i alguns pel virtuosisme vital, mentre alguns ignoren qualsevol virtut. Hi ha qui es capfica en 24 megapíxels mentre d'altres demanen que els surti la foto. Hi ha pàgines i pàgines dedicades al cogombre espanyol i oblits a no se sap què alemany. Hi ha qui es desviu per fill superdotats, els qui no confessen -o sí- que no saben què fer amb els fills i els qui no tenen fills. Hi ha qui no canviaria la muntanya pel mar i els qui no sabrien què fer sense veure les onades. Hi ha qui estalvia i hi ha qui gasta, i encara qui no pot fer una o altra cosa. Hi ha qui s'indigna i qui està fart de paraules. Hi ha qui toca la guitarra i els qui toquen la gralla, a més dels qui ho toquen tot. Hi ha qui té un Renault i voldria un Ferrari i hi ha qui té un Ferrari i li costa saber què voldria. Hi ha qui està a l'atur i qui està aturat. Hi ha qui paga impostos, qui no en paga i qui voldria saber com pot fer-s'ho per no pagar-ne o per pagar-ne. Hi ha qui viu permanentment o esporàdicament una tragèdia, o un drama (alguns, una comèdia)... Hi ha tantes distraccions com grans de sorra a la platja de l'Estartit o de la Marquesa. És bo que hi hagi distraccions.

Hi ha qui aquesta nit ha mirat què deia en Puig i hi ha qui ha mirat José García-Montalbo i Albert Closas (quan aparegui el vídeo el pujaré, l'altre és pura distracció). Tant se val, però, la qüestió es mantenir-se distret. La vida, de moment, continua (que cadascú hi posi la seua música).

civilització

Aquest matí, gairebé matinada, ja m’he hagut de col·locar una peça més de roba per sortir al carrer. Definitivament l’estiu s’ha acabat i es fa més evident una de les principals característiques que diferencien els humans civilitzats dels animals: necessitem –ai!- protegir-nos del fred –els qui es depilen , més- amb elements que no fabrica el propi cos. Ja em sap greu, perquè una de les sensacions més agradables del temps de calor és la llibertat que se sent sense roba, o amb la mínima imprescindible que, per raons diverses, ens autoobliguem a posar-nos.

A mesura que augmenta el fred, ens oblidem de la nostra part més primitiva i com més s’intensifica, més ens convertim en éssers civilitzats, és a dir, en éssers necessitats de portar a sobre el màxim possible de coses en altres temps supèrflues.

Jo, que com qualsevol humà, estic ple de contradiccions, barrejo sempre sensacions oposades als inicis de canvi d’estació. Em dol deixar la llibertat de l’estiu, aquest estat primari de contacte amb la natura i els instints, però em consola el fet de saber que aviat podré omplir més butxaques –ja coneixeu la meva fixació per aquest admirable invent- de material inútil, com més millor, que em ratificarà en el meu estatus d’animal superior en l’escala evolutiva. Quan dic superior, en cap cas vull comparar-me amb la dona, que fa temps que va entendre que la seva civilitat es podia refugiar en bosses de formes, materials i colors diversos que podia portar tant estiu com hivern, independentment de la roba amb que es cobrís el cos.

En fi, aquesta nit, en treure’m el que portava a la butxaca de la camisa de màniga curta, he pensat que a partir de demà podré portar força més coses i més repartides: a partir de demà seré més civilitzat. Per cert, com podeu observar, també m’he sorprès en veure un objecte gremial que de cap manera hauria d’haver-se colat entre els altres. De vegades em despisto, o potser el meu inconscient me l’ha fet guardar preveient que en qualsevol moment tindria la temptació de fer una petita correcció en alguna de les nombroses pissarretes de restaurants o fleques que anuncien el seu gènere, o potser imaginava la possibilitat d’una petita rebel·lió temporal fixada en una paret del meu recorregut quotidià. Aneu a saber.