Tinc fred. Aquesta nit, quan he sortit
a fer una passejada, m'he notat mig encongit: cosa del ventet i de la
humitat, he pensat; encara que devia tenir alguna cosa a veure amb la
barreja de roba d'estiu i d'hivern que tragino i una tendència a
notar més la temperatura baixa que atribueixo, sigui o no veritat, a
l'edat. Tampoc a casa la situació és més plaent. Moltes finestres
obertes, com si encara fos temps d'estiu, deixen entrar la llum que
cada dia minva més, tot i que el sol ara em repassa totes les
cambres, fins a la porta; i amb la llum, i la foscor que la segueix,
entra la tardor -o és l'hivern?- que fa setmanes que hauria d'haver
arribat però que s'ha presentat sobtadament, sense senyals previs
clars i entenedors.
Imagino que tot plegat no és res més que la meua resistència com cada any a acceptar que hi ha estacions malgrat el meu desig d'eternitzar el temps en una primavera benigna i en dies d'estiu en què la roba fa nosa i el cos demana el contacte directe de la natura, ombres o sol segons el moment, però, sobretot, poca roba i cap peça exòtica com els mitjons...
Entenc que tinc poca cosa a fer i que demà, o despús-demà, claudicaré. Obriré les finestres només en hores convingudes, posaré la calefacció, miraré el temps que fa abans de sortir de casa, i tot allò que cal fer quan la natura alenteix el seu ritme i s'adorm, mentre nosaltres, els humans, hem de continuar el nostre ritme vital si fa no fa com sempre i escoltar -que fàcil és deixar-nos enganyar!- aquells mistificadors que lloen les virtuts de l'hivern: que si el fum que s'enlaira -fum, fum, fum...!-, que si els cels més clars, que si la temporada de..., que si les branques que es vinclen amb el pes de la neu, que si la cremoreta gèlida del capciró dels dits... Com se'm congelen les mans a l'hivern!
Arribarà un moment, però, que, igual que han marxat, sobtadament arribaran els dies benignes, i tornaré a obrir les finestres de bat a bat... i tantes altres coses que tothom sap i que avui em sembla pervers de recordar. Esperaré.
