Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fred. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fred. Mostrar tots els missatges

12.11.14

claudicaré, de moment


Tinc fred. Aquesta nit, quan he sortit a fer una passejada, m'he notat mig encongit: cosa del ventet i de la humitat, he pensat; encara que devia tenir alguna cosa a veure amb la barreja de roba d'estiu i d'hivern que tragino i una tendència a notar més la temperatura baixa que atribueixo, sigui o no veritat, a l'edat. Tampoc a casa la situació és més plaent. Moltes finestres obertes, com si encara fos temps d'estiu, deixen entrar la llum que cada dia minva més, tot i que el sol ara em repassa totes les cambres, fins a la porta; i amb la llum, i la foscor que la segueix, entra la tardor -o és l'hivern?- que fa setmanes que hauria d'haver arribat però que s'ha presentat sobtadament, sense senyals previs clars i entenedors.

Imagino que tot plegat no és res més que la meua resistència com cada any a acceptar que hi ha estacions malgrat el meu desig d'eternitzar el temps en una primavera benigna i en dies d'estiu en què la roba fa nosa i el cos demana el contacte directe de la natura, ombres o sol segons el moment, però, sobretot, poca roba i cap peça exòtica com els mitjons...

Entenc que tinc poca cosa a fer i que demà, o despús-demà, claudicaré. Obriré les finestres només en hores convingudes, posaré la calefacció, miraré el temps que fa abans de sortir de casa, i tot allò que cal fer quan la natura alenteix el seu ritme i s'adorm, mentre nosaltres, els humans, hem de continuar el nostre ritme vital si fa no fa com sempre i escoltar -que fàcil és deixar-nos enganyar!- aquells mistificadors que lloen les virtuts de l'hivern: que si el fum que s'enlaira -fum, fum, fum...!-, que si els cels més clars, que si la temporada de..., que si les branques que es vinclen amb el pes de la neu, que si la cremoreta gèlida del capciró dels dits... Com se'm congelen les mans a l'hivern!

Arribarà un moment, però, que, igual que han marxat, sobtadament arribaran els dies benignes, i tornaré a obrir les finestres de bat a bat... i tantes altres coses que tothom sap i que avui em sembla pervers de recordar. Esperaré.


28.11.12

circumstàncies atenuants

El fred creixent i la pluja minvant m'empresonen a casa durant la tarda i només surto per anar al super i a l'estanc.


Avui m'allargo a l'estanc de la senyora C., sempre amable i disposada a iniciar i mantenir una conversa amb els clients. Comencem parlant del temps, de la pluja que ens molesta més que el fred però que, segons ella, va bé per netejar una Barcelona cada vegada més bruta.

-Fixi's, veurà el munt de burilles del carrer. Si no costa gens llençar les cigarretes a la paperera... I les fulles, tot ple de fulles...

M'explica que ella viatja de tant en tant a Miami i els carrers són ben nets i que allí -s'ho pensa un moment- claven 500 dòlars de multa si et pesquen llençant qualsevol cosa a terra. Contraataco dient-li que Amèrica tampoc no em sembla un país modèlic i que les multes poden ser ben efectives, però indiquen el fracàs de l'educació, del convenciment personal. La senyora C. -jo també, però no li ho dic- dubta en general de l'efectivitat de l'educació.

-I els països nòrdics? No li sembla que són exemplars?

La senyora C. em recorda la quantitat de suïcidis dels països més boreals i les borratxeres de cap de setmana de la gent més seriosa.

I així anem repassant les desgràcies del món en la calidesa de la botiga fins que acordem, potser perquè el dos som grans i un pèl escèptics, que, malgrat tot, ja ens està bé el nostre país, encara que ara plogui i s'hagi presentat el fred que ja tocava. De política, ni una paraula.

De tornada, sóc ben conscient del meu trepig sobre les fulles dels plataners que amb l'aigua han adquirit un to fosc i brillant i a penes fan soroll, i recupero uns versos de fulles seques:

S'endú les fulles
la portera amb l'escombra.
Em deixa orfe.


Demà encendré la calefacció.

4.2.12

la calidesa del fred

Ahir, -tants anuncis, advertiments, seguretats, protestes- em van escamotejar la neu, desig infantil d'un tacte suau i fred. Només em van deixar el fred, però no em queixo, que de la mateixa manera que encongeix, el fred també dilata.


Avui he passejat pel fred benigne de la ciutat. He vist un gos enorme, d'aquells que en els dibuixos porten un barrilet penjat al coll, ajagut davant d'una porta tibetana, que m'ha mirat -els ulls color de mel- displicent i commiseratiu al mateix temps. Més tard, una noia m'ha aturat per fer-me una enquesta; m'ha preguntat en què treballava i quan li he respost que jo no treballava (sic) m'ha somrigut i m'ha dit que jo no li servia. Ja de tornada a casa, no pel fred, sinó perquè era l'hora, he alentit el pas per escoltar la conversa de la noia que em seguia; no ha estat la paraula acotxar que m'ha fet anar més a poc a poc, sinó l'intent d'assegurar-me, a partir de la fonètica, de la procedència: asseguraria que devia trobar-se entre el Perelló i Móra, no més lluny; covard com sóc, no m'he atrevit a demanar-li confirmació. Si ara algú em preguntés de què parlava, no sabria concretar-li cap detall, que és el ritme el que m'atreia.

Ja a la calidesa de casa, m'he sorprès una altra vegada llegint poemes. He pensat que si en el meu passeig hagués sabut d'un acte com el del poema hi hagués entrat, ni que fos per somiar en les coques primaverals de cireres que feia la mare. No hagués escoltat més de dos o tres poemes, que tot té un temps i un ritme, simplement una mica d'escalfor per continuar el camí.


Musa, no ser un púgil és com no ser ningú.
Ens vas escamotejar un públic cridaner.
A la sala hi ha una dotzena de persones,
és el moment de començar.
La meitat ha vingut perquè plou,
els altres són parents. Musa.


Les dones estan disposades a desmaiar-se en aquest vespre d'hivern,
i ho faran, però només en el combat de boxa.
Només allí hi haurà escenes dantesques.
I aconseguiran el cel. Musa.


No ser un púgil, ser un poeta,
amb un veredicte condemnat a durs norwid
i mancat de músculs ensenyar al món
-en el millor del casos-
una futura lliçó escolar.
Oh Musa. Oh Pegàs,
àngel eqüestre.


A la primera fila un vellet somia dolçament
que la seva difunta esposa ha sortit de la tomba
per a preparar-li una coca de cireres.
Amb aquest foc -poc, per no cremar la coca-
comencem la lectura- Musa.


Wislawa Szymborska: “Vetllada literària”, a Sal (1962)


Segur que la Júlia, de versos excel·lents,  ha fet una traducció millor que la meua, jo ni tan sols he estat capaç de conservar les prunes de la coca original.

El termòmetre de la terrassa marca 1,4. Al cel, els estels de l'hivern.