la temperatura de les cerveses

Vaig cap a casa pel carrer Mallorca. Falten pocs minuts per a les deu de la nit i a les terrasses dels bars hi ha força gent; homes i dones han sortit a prendre la calor. Les cerveses es deuen escalfar a una velocitat meteòrica. En aquest moment, qualsevol altre pensament m'ha semblat banal.

claudicaré, de moment

Tinc fred. Aquesta nit, quan he sortit a fer una passejada, m'he notat mig encongit: cosa del ventet i de la humitat, he pensat; encara que devia tenir alguna cosa a veure amb la barreja de roba d'estiu i d'hivern que tragino i una tendència a notar més la temperatura baixa que atribueixo, sigui o no veritat, a l'edat. Tampoc a casa la situació és més plaent. Moltes finestres obertes, com si encara fos temps d'estiu, deixen entrar la llum que cada dia minva més, tot i que el sol ara em repassa totes les cambres, fins a la porta; i amb la llum, i la foscor que la segueix, entra la tardor -o és l'hivern?- que fa setmanes que hauria d'haver arribat però que s'ha presentat sobtadament, sense senyals previs clars i entenedors.

Imagino que tot plegat no és res més que la meua resistència com cada any a acceptar que hi ha estacions malgrat el meu desig d'eternitzar el temps en una primavera benigna i en dies d'estiu en què la roba fa nosa i el cos demana el contacte directe de la natura, ombres o sol segons el moment, però, sobretot, poca roba i cap peça exòtica com els mitjons...

Entenc que tinc poca cosa a fer i que demà, o despús-demà, claudicaré. Obriré les finestres només en hores convingudes, posaré la calefacció, miraré el temps que fa abans de sortir de casa, i tot allò que cal fer quan la natura alenteix el seu ritme i s'adorm, mentre nosaltres, els humans, hem de continuar el nostre ritme vital si fa no fa com sempre i escoltar -que fàcil és deixar-nos enganyar!- aquells mistificadors que lloen les virtuts de l'hivern: que si el fum que s'enlaira -fum, fum, fum...!-, que si els cels més clars, que si la temporada de..., que si les branques que es vinclen amb el pes de la neu, que si la cremoreta gèlida del capciró dels dits... Com se'm congelen les mans a l'hivern!

Arribarà un moment, però, que, igual que han marxat, sobtadament arribaran els dies benignes, i tornaré a obrir les finestres de bat a bat... i tantes altres coses que tothom sap i que avui em sembla pervers de recordar. Esperaré.

una pausa refrescant enmig de la calor sobtada d'un dia de juliol

Em vaig trobar a traïdoria enmig d'una calor inesperada -aquesta xafogor infame!- en un dia de juliol de la setmana passada. Sobtadament vaig notar un reblaniment del cervell in crescendo; fet que em va semblar perillosament inadequat donada la meua habitual condició cerebral. Unes quantes botigues més avall d'on vaig notar els primers símptomes, un aparador mostrava un banyador -fúcsia, gairebé vermell amb butxaques laterals a la vista i butxaca posterior intuïda- que vaig trobar que podia alleugerir el meu deplorable estat físico-mental. Vaig entrar a l'establiment.

Al cap d'una estona de traspassar la porta i de fer mirades vagament valoratives al material tèxtil, vaig pensar que ja podia sortir: l'aire condicionat m'havia revifat fins a la pròxima parada. No obstant la primera intenció, vaig decidir que realment necessitava el banyador, el de l'aparador o qualsevol altre. Vaig observar i remenar en el racó adequat i al cap d'una estona em vaig girar amb dues peces a la mà -fúcsia i topazi- que vaig mostrar a la dependenta que feia estona que em seguia amb la mirada.

-Se'ls vol emprovar?-em va preguntar la noia alta i rossa, amb un lleuger accent eslau.

-Si tenen piscina...

-Esclar, senyor – em va respondre en un to que vaig considerar lleugerament ofès. I em va acompanyar a un petit túnel d'emprovadors a mà dreta de la sala principal. Em va assenyalar una porta amb un rètol amb ondulacions blaves que devien representar unes ones marines -a banda i banda, rètols amb simbolismes diferents no tots fàcils d'interpretar. Efectivament, en obrir la porta, vaig comprovar que gairebé tot l'emprovador estava ocupat per una piscina petita, però de fondària notable.

Penjada o plegada la roba de carrer en els llocs adients, vaig vestir-me el banyador fúcsia, talla M. Aleshores va venir un moment delicat, un dubte: no sabia si entrar suaument a l'aigua, d'una transparència aclaparadorament excitant, a través de l'escaleta metàl·lica d'un lateral o fer una entrada més sobtada i triomfal. Tres segons d'indecisió i em vaig decidir per la bomba. PLOOOOF! XOOOOF! XAAAAFFFF! Un xiscle esgarrifós que sortí de l'emprovador de l'esquerre, on sonava immisericorde l'Himne Nupcial de Mendelssohn em va fer aturar encara en l'intent del primer xip-xap. Un noi vestit de nuvi (ho vaig deduir per la flor al trau de la jaqueta) es va precipitar al meu recinte privat i em va acusar d'haver-lo esquitxat, etc., etc.

Obvio la discussió i les disculpes. Acabada la prova del banyador, vaig prémer un piu i immediatament va venir la noia d'accent eslau amb una tovallola d'un rus finíssim amb què em vaig eixugar i, posteriorment, em vaig cobrir amb un barnús de color fúcsia del mateix material. Em vaig assecar el cabell, em vaig vestir i, sempre acompanyat de la noia esmentada, vaig passar per caixa, on vaig pagar el banyador que em van ficar, encara amb alguns regalims, en una bossa adequada. Una petita protesta sobre el preu final va ser hàbilment contrarestada amb convincents arguments sobre la qualitat de l'emprova. Res a dir, tenien raó.

Encara no havia caminat tres o quatre-cents metres, quan vaig notar per segona vegada que el meu cervell es ressentia. Per sort, en aquell precís moment em vaig fixar que tres maniquins d'un aparador lluïen uns panamàs de colors clars que em podien solucionar el contratemps.

Vaig entrar en la botiga...

Definitivament, dubto que la majoria de gent s'interessi per la història del meu barret nou ni per les necessàries troballes posteriors.

matinada de juny

Nit de finestres obertes i d'aire quiet. Atuïment. Lluny, una música incerta. Sons apagats dels fluxos dels cotxes, i una moto accelerada. Soroll de motors d'aires condicionats. De tant en tant, la veu inidentificable d'un ocell inquiet. Certesa que els llençols -tant se val si el de baix o el de dalt- seran massa tebis al cap d'un moment.

Des de la terrassa -el mateix aire invisible, estàtic, humit-, la lluna emboirada a penes minvant que busca l'horitzó. Llum en algunes cases: és divendres, o dissabte. En un balconet, il·luminat per una bombeta de claror somorta, una noia immòbil en un seient de plàstic blanc, les mans, juntes, sobre la taula també de plàstic, la mirada perduda, potser en un somni o en una espera.

Desig de fruita fresca, sucosa. Gairebé ja és demà.

en la calor d'una nit d'estiu

Em sembla que avui, que deu ser el dia amb la nit més curta, he passat realment calor per primera vegada aquest any, d'aquella que pesa i neguiteja. Un dels aspectes que m'agrada de la calor és la possibilitat de despreocupar-se de la roba, sobretot a casa, de tornar el cos al seu estat primitiu; espectacle que, en el meu cas, no tinc cap interès a mostrar fora de l'àmbit més íntim. Al mateix temps, em disgusta aquesta calor humida de Barcelona que en alguns moments em propicia la irritabilitat gratuïta i, sobretot, a mi que sóc de mal dormir, em fa fer voltes pel llit a la cerca d'una postura ideal i a l'espera d'un buf d'aire fresc que no acaba d'arribar o es presenta tan vergonyós que un dubta que sigui cert.

Aquesta nit he anat a l'institut al sopar de comiat dels alumnes de quart d'ESO, un dels meus grups preferits d'aquest curs. Mentre pujava, ja anava patint per la calor que passaria, perquè aquest sopar se sol celebrar a l'interior del gimnàs, que és un espai gran però de ventilació deficient. Gran alegria quan he vist que havien posat les taules al pati, i encara més quan inesperadament, cap a quarts d'onze, ha bufat un ventijol orfe, miratge d'uns minuts, que m'ha fet desitjar tenir una jaqueta a mà.

M'ha agradat veure i parlar amb antics companys i exalumnes. Era freqüent que tan uns com altres em preguntessin sobre la nova vida. Alguns dels primers s'interessaven a saber si ja m'havia organitzat. No sé si els he decebut en dir-los que precisament la gràcia que trobava en el meu estat actual és la de la desorganització, la de dependre, en certa mesura i a part de petites rutines inevitables, del que l'atzar presenta cada dia; una situació que encara no he aconseguit perfeccionar. Qui sap si més endavant canviaré d'idea i voldré tornar a la rigidesa del relltge a totes hores.

A tres o quatre alumnes, en canvi, els he dit que com que m'avorria una mica, havia demanat al Departament de tornar a l'ensenyament. Inicialment s'han sorprès, perquè saben que habitualment les jubilacions no són reversibles, però únicament s'han adonat de la broma quan els he assegurat que, a causa dels mèrits adquirits, les autoritats acadèmiques ens permetien triar els alumnes, als exjubilats. Després se m'ha acudit que tal com van les coses no seria del tot estrany que els polítics decidissin que podríem ser una mà d'obra barata que cal reaprofitar. En fi, pensades sense cap ni peus en la calor excessiva de la primera -o ja és la segona?- nit d'estiu.

creu

He solucionat en part els meus problemes informàtics, però em sap greu haver perdut en el procés alguns centenars de fotografies, unes quantes de les quals eren singulars, no des del punt de vista artístic sinó històric, de les petites històries compartides. En fi, suposo que la percepció històrica és, en aquest cas, més aviat personal.

La calor m'atueix, em fragmenta la capacitat de discernir, em distancia de l'entorn i de les persones, m'aïlla, em retorna a la meva misantropia existencial. Estic segur que a tots us ha passat alguna vegada que us heu quedat contemplant -també s'hi val simplement a contemplar amb el pensament- una persona a qui coneixeu de fa anys i us heu preguntat, gairebé sense saber per què, que qui és aquella persona. És possible que tot plegat no sigui la calor, aquesta calor humida que sobtadament potencia les olors i m'omple el nas pràcticament inoperant d'essències i existències com feia temps que no sentia.

Vagarejo per llocs, persones i temps sense cap intenció preestablerta. Mentre a fora sonen alguns clàxons intermitents i escadussers que atribueixo a la victòria sobre els russos -no em ve bé escriure cap línia pretesament enginyosa sobre el tema- penso en algunes previsions de lectures d'estiu i en els qui apareixen als mitjans com a lectors importants perquè ells mateixos en fan ostentació i esmenten deu o dotze títols o -sóc hiperbòlic?- cent o dos-cents, i m'hi incloc. Torno a la realitat i consulto dades: durant l'any 2007 s'han editat a la península, segons els números de l'INE, 72.914 llibres i fullets, dels quals 68.439 corresponen a primeres edicions; una quarta part dels quals pertanyien a literatura, història i crítica literària. Algú s'ha llegit o es llegirà una centèsima part d'aquests títols? I aquí és quan començaria el post de veritat, amb arguments optimistes i pessimistes, però la calor que m'atueix, fins i tot a aquestes hores de la nit -deixem-ho amb la calor- m'impedeix continuar i parlar de les edicions publicades a França, a Portugal, al Regne Unit...

Aquesta calor que em dispersa...