26.9.07

civilització

Aquest matí, gairebé matinada, ja m’he hagut de col·locar una peça més de roba per sortir al carrer. Definitivament l’estiu s’ha acabat i es fa més evident una de les principals característiques que diferencien els humans civilitzats dels animals: necessitem –ai!- protegir-nos del fred –els qui es depilen , més- amb elements que no fabrica el propi cos. Ja em sap greu, perquè una de les sensacions més agradables del temps de calor és la llibertat que se sent sense roba, o amb la mínima imprescindible que, per raons diverses, ens autoobliguem a posar-nos.

A mesura que augmenta el fred, ens oblidem de la nostra part més primitiva i com més s’intensifica, més ens convertim en éssers civilitzats, és a dir, en éssers necessitats de portar a sobre el màxim possible de coses en altres temps supèrflues.

Jo, que com qualsevol humà, estic ple de contradiccions, barrejo sempre sensacions oposades als inicis de canvi d’estació. Em dol deixar la llibertat de l’estiu, aquest estat primari de contacte amb la natura i els instints, però em consola el fet de saber que aviat podré omplir més butxaques –ja coneixeu la meva fixació per aquest admirable invent- de material inútil, com més millor, que em ratificarà en el meu estatus d’animal superior en l’escala evolutiva. Quan dic superior, en cap cas vull comparar-me amb la dona, que fa temps que va entendre que la seva civilitat es podia refugiar en bosses de formes, materials i colors diversos que podia portar tant estiu com hivern, independentment de la roba amb que es cobrís el cos.

En fi, aquesta nit, en treure’m el que portava a la butxaca de la camisa de màniga curta, he pensat que a partir de demà podré portar força més coses i més repartides: a partir de demà seré més civilitzat. Per cert, com podeu observar, també m’he sorprès en veure un objecte gremial que de cap manera hauria d’haver-se colat entre els altres. De vegades em despisto, o potser el meu inconscient me l’ha fet guardar preveient que en qualsevol moment tindria la temptació de fer una petita correcció en alguna de les nombroses pissarretes de restaurants o fleques que anuncien el seu gènere, o potser imaginava la possibilitat d’una petita rebel·lió temporal fixada en una paret del meu recorregut quotidià. Aneu a saber.

10 comentaris:

Júlia ha dit...

Ep, això és senyal d'immaduresa, que els nens també s'emporten els guixos quan et descuides. Vols dir que els bolis són teus o també els has arreplegat d'algun company, he, he?

Arare ha dit...

Doncs una de les coses que més valoro jo d'aquest viatge tan llarg que hem fet és que NO he passat calor. Només un dia, el que vam anar a Dijon, que ens vam ofegar! però en general la temperatura d'aquest estiu ha estat la que m'agrada a mi. ni fred ni calor, o sigui: zero graus, hehehe...

Bé, que m'agrada més el fred que la calor, que del fred et pots defensar (et poses més roba i ja està)pero de la caloooooooor...

Quant a coses inútils a les butxaques... l'any passat, fent neteja, em vaig trobar un "Clic" (ninotet per jugar els nens)i una moto (format joguina, ep) en una bossa de mà que em pensava que havia perdut... sorpreses que dóna la vida de vegades per dins dels armaris...perquè l'amo de les joguinetes ja té 21 anyets de res...

Arare ha dit...

haaaaaala, quin rollo t'he engegat!

arsvirtualis ha dit...

A mi m'agrada el fred. M'agrada el silenci recollit de l'hivern, i més sentir-lo passejant pel bosc. És llavors quan recupero les forces que sé que lliuraré quan arribin els dies més llargs i assoleiats.

(Jo m'he passat al color lila. Sí, ja sé que no deixa de ser un eufemisme cromàtic, però tot queda més suau sense perdre la seva efectivitat)

aiguamarina ha dit...

i on và un amb el guix nou?

mmmm, jo uso quelcom més pràtic, però dubto que ho fésis servir per el mateix, jejeje, ja hi faré una foto un día d'aquestos.

besets

Xurri ha dit...

A mi sobre tot em sap greu haver-me de tapar, haver de fer servir sabates tancades, cobrir-me, passar fred... per a mi l'estiu és una exaltació plaent que sempre em sembla massa curta.

Especialment per que faig servir una bossa que sembla (només sembla) la butxaca d'en Doraemon.

jaka ha dit...

Veig que sí que ets “calero” de veritat. em pensava que fumaves “Fortuna”... ? i sense filtre? Ai, ai,

=;)

pere ha dit...

Que sí, Júlia, que deu ser això. El boli és meu, del llapis no n'estic tan segur (els euros no són robats).

Ami, arare, climàticament m'agraden els dies de primavera o tardor en què cal posar-se alguna peça sobre la màniga curta al matí o a la nit, però els dies d'estiu llargs i clars són els meus preferits, i l'olor dels pins a la voar de la platja i... no continuo. I és veritat que la calor em crea un nerviosisme que no m'apareix amb el fred, però...

El fred que m'agrada a mi, a.r., és el que em fa quedar a casa, en altres èpoques arraulit a la vora del foc i contemplant com s'acabava el dia a l'exterior, ara, amb la calefacció la cosa ja no té gràcia.
En el meu cas, el color lila em seria mal vist... potser un vermell intens?

Enlloc, aiguamerina, t'ho asseguro. si deu ser cosa de nen o de tercera edat.
espero que la foto que ens ensenyaràs no sigui una procacitat, que et conec :-)

Em tresus les paraules del teclat, xurri. Estic temptat d'afergir-ho al post.
La qüestió de la bossa encara no la tinc resolta i no sé si l'acabaré resolent. Em sembla que no, però ja busco succedanis.

Ho dubtaves, jaka?
Si que fumo Fortuna, però sense filtre no n'hi ha. El portava a la mateixa butxaca, el que passa és que feia estona que l'havia tret: el meu tabac sempre té vida pròpia.

Hanna B ha dit...

oh, el fred, jo no m'hi acostumo mai, els propers mesos seràn un càstig fins que torni el bon temps... afegit a la foscor... enfi, terrible.
curios el tema butxaques. jo avui duia una pinça de la roba a la butxaca dels texans, ho he descobert a la feina davant el supercap. m'he sentit maruji a tope... :)
molt bona idea el boli vermell corrector, espero que l'usis!

pere ha dit...

Terrible i no: el fred m'encongeix una mica més, però la foscor em fa passar desapercebut.
Si era de fusta, bon senyal; si era de plàstic... Bé, tothom que tingui quatre dits de front sap que sempre s'ha de portar una pinça a sobre: mai se sap quan cal estrangular una bossa de patates inacabades.
El boli vermell té més usos dels que serien desitjables: em descobreixen les intencions.