fidelitat

Avui he anat a veure l'Allen de Roma. Antic i modern, elemental i complex, sintètic i dispers, enamorat de la vida i sabedor de la mort, potser massa fidel a uns espectadors que han envellit veient les seues pel·lícules, potser fidel a ell mateix tal com és ara.


Penso en les meus fidelitats polítiques i em confesso que fa anys que no en tinc, que espero un canvi de sistema d'ordenació de la societat que sé que no veuré. De tota manera, això no vol dir que no voti en les properes eleccions i em plantejo alguns condicionants que decantaran el meu vot en determinada direcció.

Com que referèndum, sobirania, independència, etc., són variables perfectament assumides sobre les quals no tinc cap dubte, acoto el meu camp de possibles electorables. Cansat de les dialèctiques i els paranys de sempre i els fulls de ruta que ens volen fer creure que l'important és la meta i l'ara no toca, els dos primers requisits objectius que guiaran el meu vot són els següents:
1. Que es presentin llistes obertes.

2. Que a més dels noms dels candidats, el partit inclogui una petita biografia de cada membre de la llista amb el seu currículum professional en què quedi clara la seua aportació a la productivitat econòmica -vivim el temps que vivim- del país. Decideixo que la productivitat política i cultural, com que són tan subjectives i fàcilment localitzables, m'interessen relativament.

Continuaré elaborant els meus ítems sense ser excessivament exigent, simplement amb una mínima fidelitat a mi mateix, que ja és l'hora.

esbossos del temps per a un mural intemporal

Sembla que encara cuegen els resultats del darrer informe PISA i autoritats oficials i experts de tot tipus parlen de solucions i futurs, com si fos necessària la parcialitat, però realitat, de l’informe per posar-se a treballar. Espero que ara que ha quedat clar que el model a seguir no és Finlàndia sinó Xangai, no hi hagi cap comissió parlamentària –sempre amb els experts de torn- que es passi una temporada a la Xina intentant esbrinar què cal fer per aconseguir una millora en els resultats. No es tracta de buscar models d’educació sinó models socials i econòmics (morals?). L’ensenyament, l’educació, d’un país reflecteix el funcionament del conjunt de la societat, i no hi ha discussió possible; de manera que l’èxit o el fracàs de l’educació serà paral·lel i conseqüència del model de societat en què es desenvolupi. En aquesta terra desorganitzada i caòtica, esperar que una part important del conjunt funcioni millor que la totalitat és enganyar-se o enganyar. Auguro una llarga espera.

Evidentment, tampoc s’aclareixen els de l’Ajuntament de Barcelona, que fa quatre dies van començar la reconversió dels quioscos dels ocellaires en parades de productes artesans que no ho són gaire i ara parlen d’una altra reconversió encara per concretar perquè la cosa, evidentment, no els fa el pes. Més diners a fons perdut que paga el contribuent. Mentrestant, sembla que al pessebre de la plaça de sant Jaume a algú se li ha ocorregut de posar un caçador amb escopeta, suposo que per veure que és el que cau... I els assumptes pendents que porten. Ei, i que no dimitirà ningú, ni els uns per incompetents ni i els altres per dignitat. Que ja ho deia no se sap qui: que equivocar-se és de savis. I no és fàcil de trobar savis més savis que els del nostre ajuntament. És clar que si es presenta Laporta...

Ai, i ara diuen que els Carulla... Només ens faltava això.

Però qui no es conforma és perquè no vol. Violència important i indiscriminada a Roma, en què paguen justos per pecadors, perquè no sembla que Berlusconi se’n ressenti gaire, oi?

I com es diu aquell primer ministre de no sé quin país d’aquí a la vora que traficava amb òrgans humans i drogues i acaba d’ésser ratificat en el càrrec?

Tot plegat, i molt més, no és que tingui gaire importància, que demà mateix apadrino un llibre de l’Ateneu, abans que me’ls copin tots, i em fan soci honorari, i avui pau i demà glòria.