Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris memòria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris memòria. Mostrar tots els missatges

2.1.15

l'últim tomista


Llegeixo un article de Vila-Sanjuán que esmenta el doctor Canals, catedràtic de metafísica a la UB. L'article no m'interessa especialment, però em fa recordar el catedràtic. No vaig assistir a les seus classes i a penes el vaig veure algun cop. Els meus amics i coneguts de l'època eren més aviat marxistes, com jo mateix, i les classes del doctor Canals ens eren alienes; a més, es deia que era un os. Curiosament, malgrat totes les distàncies, més d'un cop he pensat en el doctor Canals, que l'article de Vila-Sanjuán em recorda que va morir l'any 2009.

A principis dels 70, un grupet d'amics i coneguts -set, vuit?- vam passar una setmana de primavera a Eivissa. Érem més nois que noies; alguns procedents de la Facultat i altres de fora. Una de les noies era filla del doctor Canals. Ara, després de tant temps, no recordo quina relació tenia amb el grup. Era amable i oberta, i la tinc físicament present en la memòria fins al punt de poder descriure la roba que portava durant aquells dies en què teníem el centre d'operacions a Sant Antoni. Després, la vida va continuar i mai no vaig saber res més d'ella. Alguna vegada he pensat a què es va dedicar la M. Com li va anar. Com li va. També, ja de gran, he pensat que m'hagués agradat assistir a les classes del seu pare, sense cap compromís, esclar.


Un altre misteri irresoluble és saber perquè escric això, una evocació vaga, i, a més, en deixo constància pública. Deuen ser aquestes dates. O potser és desig de primavera.

25.1.12

comprensió, recreació, autòpsia

En alguna ocasió he parlat des d'aquí sobre la memòria, però ara no sabria dir en quin moment i menys en quin post. Continuo mantenint que la memòria, la capacitat de recordar, que es manifesta de múltiples maneres (no voldria fer servir la paraula maneres, però sóc incapaç de trobar la paraula que sé que voldria escriure), és un dels elements bàsics que indica (tampoc indica és la paraula) un grau d'evolució superior en l'escala animal. Els humans no ho som perquè tenim la capacitat de riure (si riem de nosaltres mateixos, molt millor) ni la capacitat de parlar (com podríem parlar si no tinguéssim memòria per recordar les paraules?), ni... És la memòria i tot el que aquest concepte implica, com per exemple, la capacitat de relacionar, el que ens fa humans.

Ara , però, no vull entrar en abstraccions ni generalitzacions sobre la memòria. L'origen del que escric es troba en un article que vaig llegir en què per enèsima vegada es parla de cap on va l'educació (en realitat parla dels camins de l'ensenyament). No entraré en les propostes que es fan, algunes de les quals em semblen bé i d'altres menys. Una de les propostes d'ensenyament del futur es refereix a l´ús de la memòria i al percentatge que ha de tenir a l'hora d'avaluar. Tampoc no en diré res perquè no acabaria mai. Concretaré, únicament, que es diu que entre els coneixements memorístics dels alumnes hi hauria d'haver les figures retòriques. Déu, les figures retòriques!

A veure, fem una petita prova. Qui es capaç de definir les següents figures retòriques:

ACOBLAMENT

BRAQUILOGIA

CONGERIE

DISSEMBLANÇA

EPIFONEMA

GLASSOLÀLIA

HIRMOS

LÍTOTE

METONÍMIA (les metonímies, tot un món! Per exemple: Serà la justícia benèvola amb Garzón)

ZEUGMA

Ho sé, no les he posat senzilles, he hagut de recórrer no a la memòria sinó a la bibliografia que tinc. Imaginem que algú ha encerat la majoria de figures (totes, un deu). Molt bé, i ara, algú sabria citar un fragment d'algun autor conegut, català, per suposat, on hi ha alguna d'aquestes figures? En tots els casos? Doncs, un vint. Tercer nivell: podríeu comentar quin efecte produeixen aquestes figures en el fragment i en el conjunt del poema que estem analitzant? Quin poema? Qualsevol. En aquest darrer cas podem prescindir dels dos primer nivells: el deu queda assegurat.

No sé si m'he explicat. Sembla que he defensat la memòria i al mateix temps me l'he carregada. Aquesta figura s'anomena paradoxa. I com es deu dir dir sense dir del tot?

3.10.11

exercici de memòria

Un apunt de la ninona de fa uns dies en què parlava d'un concurs de microrelats i ens mostrava el seu em va produir un rampell literari i sense pensar-m'ho vaig enviar el meu:

EXERCICI DE MEMÒRIA


Tenia una memòria prodigiosa, sempre se n'havia enorgullit. Assegut a la galeria, mirant, sense veure'l, el cel d'hivern, feia més d'una hora que recitava amb un moviment dels llavis inaudible el que havia après de jovenet, encara que ja no recordava el significat dels mots: alumnat, alundum, alvèol, alveolar, alveolat, alveolina, alveolització, alveolo, alví, alvocat, alvocater, alzhe... Aquí, com cada dia, s'aturava, i el seu cervell buscava un instant entre les connexions desfetes la paraula que havia conegut de gran i que ara li barrava el pas. Després tornava a començar: a, a posteriori, a priori, ab, àbac...

Més tard vaig recordar que els meus exercicis literaris sempre han tingut poca consistència, fins i tot quan són curts. En el cas anterior, per exemple, l'única característica que penso que es pot mantenir, tot i que no deu ser novetat, és la idea que origina la història. Després, m'adono que el ritme és inadequat; que no hi ha la sorpresa final, el desenllaç sobtat que tan bé s'adequa a les narracions, i encara més a les curtes; que la juxtaposada inicial sobra o està mal resolta; que “recitava amb un moviment de llavis inaudible” és una ximpleria, perquè d'entrada els moviments de llavis en si mateixos no són audibles ni inaudibles; que els signes de puntuació... Per cert, perquè al diccionari no figura alzheimer, malaltia descoberta l'any 1906 i coneguda popularment amb aquest nom i, en canvi sí que hi ha sida, lexicalització de les sigles d'una malaltia més moderna.

En fi, tot plegat no té cap importància i em diverteix escriure qualsevol cosa, encara que sóc conscient que no cal enviar-ho a concursos, però com que demanaven poca cosa...

Parlant de concursos, avui he llegit que el de Lletra ja té guanyadors. De fet jo diria que en una petitíssima part pertanyo a un dels triats, encara que no crec que ningú em feliciti perquè tothom ho ignora. Em sap greu que el Premi Lletra hagi prescindit dels blocs, m'agradava fer-hi una mirada i sentir complicitats.

També he vist que han concedit els premis stic.cat a la tira de blocs. He de confessar que d'entre tots els premiats només en conec dos, un dels quals ara escriu des d'un mitjà corporatiu. En resum, que m'adono que el meu món blocaire cada dia és més limitat, o potser els limitats són els altres.

21.12.10

el lector desmemoriat

En la seva darrera anotació, que potser ja no ho és, la Mireia fa una síntesi del balanç de les seves lectures de l’any 2010. M’hagués agradat deixar-li un comentari opinant sobre el seus llibres, però pràcticament no hem compartit cap lectura; també hagués pogut dir-li alguna cosa sobre els meus llibres del 2010, però tret d’alguna obra ben present, sóc incapaç de saber, sense fer una cerca per prestatges, taules i tauletes, què he llegit aquest any o què és de l’any passat o de qualsevol altre moment no gaire remot. Just a tocar la mà esquerra, al costat del teclat (sóc força desordenat), tinc lectures i relectures que són de l’any, cito títols: L’art d’ensenyar Barcelona, Huye rápido, vete lejos, Verd aigua, Del llum de gas al llum elèctric. Àngels e dimonis, Tres prosistes... Un conjunt heterogeni i em temo que heterodox que he fet servir en algun post. Just al darrere... No cal continuar, perquè no es tracta d’anar citant sinó de reprendre consciència de la meva desmemòria.

Sóc, des de l’adolescència –segurament de molt abans, però no ho recordo-, un individu amb una memòria escassa. No només pel que fa a les lectures sinó respecte qualsevol experiència de la meva vida, encara que no abundaré en aquest darrer camp, que té els seus pros i els seus contres. Quant a les lectures, m’adono que he estat un lector atent sobretot a les històries i molt menys, possiblement per incapacitat, als arguments. I tot i així, sovint em resulta impossible recordar històries, és a dir, l’element primari d’una novel·la, al cap de poc d’haver-les llegit. A diferència d’alguns que no han llegit algun llibre però fa l’efecte que en dominen tots els secrets, jo dec fer la impressió que no he passat de la primera pàgina i d’algun fulleig ràpid a l’atzar. Bé, les coses són com són i ara ja hi puc fer ben poc per canviar-les. De la meva desmemòria, no em preocupa tant l’oblit d’algun personatge, d’un passatge transcendent, d’una finalitat evident, d’un ritme sensacional..., sinó el fet d’haver estat, durant el propi acte de la lectura, un mal lector, un lector primitiu, poc intel·ligent, que s’ha quedat únicament amb el més elemental, el més extern, el més evident.

Vull dir que potser he estat una mena de lector troglodita. Em sembla que val més que en lloc d’explicar amb més detall el que pretenc dir ho faci a través d’unes paraules de Forster, autor, crec recordar, que ja he citat en altres moments i que té l’avantatge sobre altres teòrics de posar-se en la pell del lector, de parlar com a lector.

Definamos el argumento. Hemos descrito la historia como una narración de sucesos ordenada temporalmente. El argumento es también una narración de sucesos, pero el énfasis recae en la causalidad. Una historia es: “El rey murió y luego murió la reina”. Un argumento es: “El rey murió y luego la reina murió de pena” Se conserva el orden temporal, pero se ve eclipsado por la sensación de causalidad. O también: “la reina murió, nadie sabía por qué, hasta que se descubrió que fue de pena por la muerte del rey”. Este es un argumento con misterio, forma que admite un desarrollo superior. Suspende el orden temporal y se distancia de la historia tanto como lo permiten sus limitaciones. Consideremos la muerte de la reina. Si es una historia, preguntaremos “¿Y luego qué pasó? Si es un argumento, preguntaremos: “¿Por qué?” Esta es la diferencia. Un argumento no puede contarse a un público de trogloditas boquiabiertos, ni a un sultán tiránico.... a éstos sólo les mantiene despiertos “y luego, y luego...” Y un argumento exige inteligencia y memoria. Si queremos comprender el argumento tenemos que tener inteligencia y memoria.




Lo primero, inteligencia. El lector de novelas inteligente, a diferencia del curioso que pasa por alto los datos nuevos, toma nota mental de ellos. Los observa desde dos puntos de vista: aislados y en relación con lo que ha leído en las páginas anteriores. Probablemente no los comprende, pero no espera poder hacerlo aún. Los datos de una novela sumamente organizada son a menudo correspondencias referenciales de las que el espectador ideal no puede esperar tener una imagen cabal hasta llegar al final de la obra y estar sentado en la cumbre de la montaña... Este elemento de sorpresa o misterio posee una gran relevancia en el argumento. Se produce mediante una suspensión del orden temporal; un misterio es una bolsa en el tiempo, y tenemos un ejemplo tosco cuando decimos: “¿Por qué murió la reina?”.. el misterio es esencial en un argumento y no puede apreciarse sin inteligencia. El curioso n o sabe ver más que otro “y luego...” Para apreciar un misterio hay que dejar en suspenso una parte de la mente, cavilando, mientras otra continúa avanzando.


Esto nos lleva al segundo requisito: la memoria.
La memoria y la inteligencia se hallan íntimamente relacionadas, pues sin recordar no podemos entender. Si cuando muere la reina hemos olvidado la existencia del rey, nunca descubriremos lo que causó su muerte. El argumentista confía en que nosotros recordemos, y nosotros esperamos de él que no deje cabos sueltos. Cada acto o cada palabra del argumento debe contar; la traba debe ser económica y sucinta; incluso cuando es complicada debe ser orgánica y estar exenta de materia inerte. Puede ser difícil o fácil, puede –y debe- albergar misterios, pero no debe confundir. Y a medida que se desentraña, por encima de todo ello revoloteará la memoria del lector, reorganizando y reconsiderando constantemente, descubriendo nuevas pistas, nuevos encadenamientos de causa y efecto; la sensación final –si el argumento ha sido bueno- no será de que existen pistas ni concatenaciones, sino algo estéticamente compacto, algo que el novelista podría haber mostrado directamente pero sin belleza.

E. M. Forster. Aspectos de la novela.

Estic segur que si heu arribat fins aquí haureu entès –el text és diàfan-, el que volia expressar (i ja no parlo d’intel·ligència), tot i que alguns aspectes del discurs de Forster els podria discutir jo mateix, però no canviarien substancialment el meu discurs. Ah, com admiro el lector intel·ligent i amb bona memòria que sap anar més enllà de les històries!

19.5.10

vaig perdre una paraula al pati de ma mare...

Surto amb la mare a passejar pel pati. La intranquil·litza una mica aquest ventet refrescant del crepuscle, però de seguida es distreu amb els geranis i n’arranca unes flors: “són pensaments”. Se’ls queda mirant i passa el dit per la part més fosca. La mare em continua sorprenent: el seu cervell m’és un misteri, ha perdut el nom de moltes plantes i de gairebé totes les flors i de sobte li ve a la memòria l’especificitat d’aquests geranis.

Quan anem a creuar el pati, cap a la banda on hi ha la roba estesa, la mare veu la bèstia, que sempre li sembla nova, com un descobriment agradable del qual segueix les evolucions; poques, perquè l’animal, castrat, ja es vell, com la gent de la casa. A la mare, li agrada com es mou, com s’asseu sobre la cua, com obre i tanca els ulls, més l’esquerre que el dret, com s’enrosca dalt del test i sembla dormir, i potser dorm. Al mateix temps, l’animal li fa una mica de respecte, no s’hi vol acostar gaire i encara menys tocar-lo. Avui, al pati, mentre estem a punt de passar pel seu costat, la mare em mira i no sé si afirma o pregunta: “Ens burnarà (?)” (nosaltres diem burnar, però hi ha gent que diu bordar, o lladrar, o segurament alguna altra cosa). Com se li ha acudit pensar què ens podia burnar? Me la miro i li dic que no, que els gats no burnen, que els gats... M’adono que he perdut la paraula, que no sé que fan els “nostres” gats, per bé que imagino que els gats barcelonins miolen, cosa que no crec que interessi la mare, perquè ella habitualment no viu a Barcelona; per altra banda, si li dic que el gats miolen, és capaç de preguntar-me que fa un gat barceloní o vés a saber d’on a casa seva i, francament, no sabria què respondre-li. Decideixo, doncs, deixar la frase inacabada i canviar de tema. El gat, no només no ens burna, sinó que quan ens aturem al seu costat es mostra encuriosit i per poc que no fa una perillosa llepada a l’objectiu de la càmera.























Torno a casa pensant si recuperaré la paraula perduda, ni que sigui per compartir-la amb la mare; però no hi ha res a fer, ni tan sols sóc conscient de si és semblant o molt diferent de la que es fa servir aquí. Quantes paraules dec haver perdut ja? Finalment, a casa, sense pensar-hi, em ve la paraula al cap: els “nostres” gats maulen i, ben mirat, ho fan d’una manera molt semblant a tots els altres gats catalans, fins i tot, crec, als gats de tot el món, encara que no sóc expert en el tema i no posaria la mà al foc.


Penso que no sé si arribaré a trobar totes les paraules que amb el temps i la distància he anat perdent. De fet, no arribo a ser conscient de els paraules perdudes fins que les necessito. Intento convèncer-me que tampoc no és una tragèdia; a la fi, amb el temps, he anat trobant moltes paraules dels altres que comparteixo i regalo quan em sembla.

18.6.09

llum de lluna

Surto al balcó i casualment em miro la mà i l’avantbraç a la llum de la lluna. Els veig com sempre i no pujo més amunt ni baixo més avall pel meu cos. La lluna, la memòria i el desig em menteixen. Me’n vaig a dormir sense encendre cap llum.

17.1.07

la memòria dels peixos

-El 16 de gener de 1716, és a dir, tal dia com avui (jo sempre vaig amb retard) d’ara fa 291 anys, es va promulgar el Decret de Nova Planta que afectava Catalunya, els dels altres territoris de la Confederació foren anteriors.
-Si que vas lluny –sento que diu algú.
-Bé, no es tractava de recuperar la memòria històrica? La meva memòria, tan escassa per segons quins temes, en aquestes coses funciona perfectament. No veig que el temps, aquest concepte tan incorpori, tingui fronteres conegudes ni que la història tingui aturadors, en tot cas tergiversacions i distorsions.
-Molt bé, d’acord. I de què et serveix recuperar la memòria històrica? –pregunta el mateix d’abans, o potser un altre.
-La veritat és que de poca cosa. És tracta simplement de fer un exercici per tal de mantenir en forma el cervell; que diuen que a certa edat comença a atrofiar-se. Repassar com van anar els fets i com va quedar el país a partir d’aquell moment és un exercici com un altre. A més, sembla que els catalans tenim propensió a recordar els mals moments, sobretot, en aquests cas per comprovar posteriorment que no estem tan malament, ans al contrari, que ja tenim Generalitat, més consellers que abans, que la llengua és cooficial, que el rei és una bellíssima persona, que les impremtes no paren de vomitar llibres en català...
-Què passa, ara t’atures?
-És que estic cansat i, si vols que et digui la veritat, ja no recordo què és el què volia dir.
-Vaja merda de post.