antonímia recreativa

Sóc més aviat de matisos, i, per tant, prefereixo els antònims que admeten gradacions: Fred i calent, d'acord, però també tebi quan convé; i encara més, ampliem pels extrems a gelat i bullent, etc., sempre que el pas dels temps ens permeti altres eleccions. Fins i tot entre el negre i el blanc, prescindint dels altres colors, veig innumerables tons de grisos, grisos per donar i per vendre, encara que vagin disfressats d'arc de Sant Martí.

No sé si realment hi ha contraris sense terme mig. Viu i mort, per exemple, ho semblen; però a vegades hi ha qui, contradient la realitat pretesament objectiva, sembla més mort que viu, o morts que perviuen intensament en la memòria per molt que hagin desaparegut de la realitat dels sentits.

Amb guanyar o perdre no estic segur de les possibles gradacions. No m'agraden aquests sinònims que sorgeixen d'una realitat comuna, compartida, en aquest cas de la lluita. Hi ha qui pensa que sempre que algú guanya hi ha algú que perd, o a l'inrevés; encara que a vegades -parafrasejant el clàssic- hi ha amargues victòries i derrotes dolces, però són situacions excepcionals que solen ser poc satisfactòries i sovint impliquen un punt de mesquinesa en vencedor o derrotat. Algú pot dir que entre guanyar i perdre existeix un estat gairebé líquid, volàtil: l'empat, les taules. Potser sí, però és un estat transitori mentre es fan preparacions per continuar la batalla (uf, aquest lèxic bèl·lic!). La tendència és al triomf i la derrota es considera momentània, un aprenentage, i malament si no és així, diuen els experts. Potser algun dia algú trobara entre el guany i la pèrdua una situació intermèdia -decantada no se sap on- que comporti un alt grau de felicitat. Esclar que abans, o al mateix moment, hauran de desaparèixer els guanys i les pèrdues o convertir-se en la mateixa cosa. La quadratura del cercle.

perdre o guanyar

Miro, em distrec i m’ho passo bé amb el partit del Barça – avui es complien 109 anys des de la seva fundació-. El futbol –sé que alguns ho entendreu i d’altres no- és una de les poques realitats immutables en la vida d’una persona, un fil conductor que va des del naixement fins a la mort; i tant li fa, relativament, que el teu equip guanyi o perdi, el futbol sempre, sempre, és el mateix, onze contra onze i una pilota que corre, ara en una direcció, ara en l’altra, com la vida, i de tant en tant un gol; un dia es perd i un altre es guanya, i hi ha qui guanya més que qui perd, la vida és així. I qui diu el futbol diu qualsevol altre esport.

En el futbol, com en els altres esports, les sorpreses són relatives, mínimes, insignificants, assumibles. Els governs, que malgrat el que pensem no són absolutament ximples, ho han entès perfectament, i en èpoques de crisi econòmica o de valors (?) fomenten el futbol, fomenten els esports. Dintre de no gaire tindrem a Espanya un ministeri d’esports, a la tele –ja ho vaig dir- ens passen partits de futbol dissabtes i diumenges (mai no s’havia vist!); als telenotícies els esdeveniments esportius cada cop esgarrapen més temps a la resta de fets quotidians. Tot plegat, senyal inequívoc que la crisi –la que sigui- va de debò.

Del joc del futbol, l’única cosa que no acabo d’entendre és la norma no escrita que fa que els presidents dels dos clubs que competeixen i que habitualment es troben espatlla contra espatlla en la llotja del camp d’esports, no puguin exterioritzar la seva alegria quan el seu equip marca un gol. En la vida, com en els esports, un dia guanya un i un altre dia l’altre. Els esports, com la vida, cal agafar-los esportivament, perquè fet i fet no es tracta més que d’un joc. Perdre o guanyar? Sí, és clar, però...