Sóc més aviat de
matisos, i, per tant, prefereixo els antònims que admeten
gradacions: Fred i calent, d'acord, però també tebi quan convé; i
encara més, ampliem pels extrems a gelat i bullent, etc., sempre que
el pas dels temps ens permeti altres eleccions. Fins i tot entre el
negre i el blanc, prescindint dels altres colors, veig innumerables
tons de grisos, grisos per donar i per vendre, encara que vagin
disfressats d'arc de Sant Martí.
No sé si realment hi ha contraris sense terme mig. Viu i mort, per exemple, ho semblen; però a vegades hi ha qui, contradient la realitat pretesament objectiva, sembla més mort que viu, o morts que perviuen intensament en la memòria per molt que hagin desaparegut de la realitat dels sentits.
Amb guanyar o perdre no estic segur de les possibles gradacions. No m'agraden aquests sinònims que sorgeixen d'una realitat comuna, compartida, en aquest cas de la lluita. Hi ha qui pensa que sempre que algú guanya hi ha algú que perd, o a l'inrevés; encara que a vegades -parafrasejant el clàssic- hi ha amargues victòries i derrotes dolces, però són situacions excepcionals que solen ser poc satisfactòries i sovint impliquen un punt de mesquinesa en vencedor o derrotat. Algú pot dir que entre guanyar i perdre existeix un estat gairebé líquid, volàtil: l'empat, les taules. Potser sí, però és un estat transitori mentre es fan preparacions per continuar la batalla (uf, aquest lèxic bèl·lic!). La tendència és al triomf i la derrota es considera momentània, un aprenentage, i malament si no és així, diuen els experts. Potser algun dia algú trobara entre el guany i la pèrdua una situació intermèdia -decantada no se sap on- que comporti un alt grau de felicitat. Esclar que abans, o al mateix moment, hauran de desaparèixer els guanys i les pèrdues o convertir-se en la mateixa cosa. La quadratura del cercle.
3 comentaris:
Em fas pensar (i ja sé que no és pas el que tu dius) que només en la quadratura del cercle podem trobar la felicitat... Però potser no, potser sóc jo que em complico massa la vida. Jo sóc tant o més de matisos que tu... Sempre m'agrada veure els punts intermitjos (o gairebé sempre) i molt sovint me'ls miro sola.
En moltes situacions, entre guanyar i perdre hi ha pactar, acordar, consensuar...
Què difícil!
Sí que dic una mica això, Carme, sí. Jo de tant en tant busco matisos, però cada vegada sóc més mandrós i ho deixo córrer aviat.
És veritat, Assum, però en general sempre queda aquella sensació, més present o més amagada, de no haver guanyat.
Publica un comentari a l'entrada