costums de mar i de terra

Veiem sortir de l'aigua un home que porta una bossa de xarxa amb un popet que treu alguns tentacles per entre les malles. L'home li ensenya la presa a la seua dona que jau mig dins mig fora de l'ombra del para-sol. El meu amic m'explica que si el pesquen li caurà el pèl, i em detalla alguns casos de gent del poble agafada in fraganti.

Abans, la gent del poble baixava una estona a remullar-se i, sobretot, a buscar quatre mariscos per a la paella o pel vermut: uns musclos, unes potes, uns dàtils (els més ben preparats), unes cornes... A vegades se les menjaven a la vora de la mar, sota un garrofer. Si en feien més del compte els repartien entre amics i coneguts, alguns anaven a parar als restaurants. Potser va arribar un moment que entre els d'aquí i els de fora es va collir massa marisc o potser va passar alguna altra cosa que va fer disminuir determinades espècies, però sembla que actualment n'hi ha una abundància notable. Però ara no es pot recollir res si no es té llicència de mariscador; unes llicències que diuen que surt excessivament cara si el que es vol és únicament el proveïment personal. En conseqüència, alguns mariscos han desaparegut de les taules dels veïns del poble i dels restaurants; només es mengen els que es poden comprar a les peixateries o a les depuradores. Tot això m'ho explica l'amic que em deixa prenent el bany mentre marxa cap a casa amb les butxaques plenes de cornes. No s'ha atrevit a ensenyar-me-les.

A la nit, ens reunim uns quants a casa d'uns altres amics. Mengem uns mollets fresquíssims, el més gran del quals no arriba a la mida del meu dit menut. Un dels comensals explica que fa temps, en la caseta (alguns dirien xalet o torreta) que té prop de la mar a vegades encenia el foc de llenya per fer alguna menja. El primer a aparèixer era l'agutzil del poble, que ja l'advertia que aviat apareixerien els mossos i els rural, i potser la guàrdia civil. L'home els esperava i es quedaven xerrant una estona fins que tots tornaven a les seues feines. A la tercera o quarta vegada que li va passar el mateix, va decidir que plegava de fer foc de llenya. L'home, que té la caseta a la vora de l'autopista, diu que en tots els casos els avisos de foc al bosc provenien d'automobilistes que havien vist el fum. L'home acaba lloant l'eficàcia de les campanyes de prevenció d'incendis i la memòria dels conductors. És clar que el 112 és fàcil de recordar, i gratuït.

Tinc una primera reacció negativa davant dels canvis que m'impedeixen menjar dàtils de mar o unes costelletes de corder a la brasa dels sarments, però després penso que la regulació de qualsevol activitat publica o privada és un signe de progrés, un signe de la maduresa, la sensibilitat i la responsabilitat d'una societat civilitzada que cada dia té uns governants més preparats i uns ciutadans més exemplars; ep, i unes forces de l'ordre modèliques. Quan penso en el semisalvatgisme en què vivíem...!

mil maneres d'encendre un foc

Desenvolupar un escrit a partir d'un títol que has triat sense gairebé cap reflexió, sense saber si seràs capaç d'arribar a completar el que suggereixes, es pot convertir en un desafiament abocat al fracàs, sobretot quan t'adones que la promesa de pluralitat que has triat de seguida veus que és enormement hiperbòlica, no tant en ella mateixa, sinó pel desequilibri en les propostes.

De res no et val invocar el llamp d'un Zeus irat, o l'espurna que s'escapa d'una línia elèctrica sobrecarregada o mal conservada, o la guspira d'un tractor que troba en els rostolls el primer caliu, o el vidre d'una ampolla oblidada que concentra els raigs del sol, o la pólvora d'uns focs artificials de festa major d'estiu, o la passió que, encara ara, et desperta la Marilyn...

És inútil. Més val que ho deixis estar. Encara que et sembla que te'n vas sortint, que ja només et queden tres opcions per arribar a les mil maneres possibles, no aconseguiràs despertar l'interès de ningú. Avui per avui no hi ha cap altra forma de començar un foc que provoqui tants incendis entre els ciutadans com el que origina la burilla d'una cigarreta.

Una vegada originat el foc, la burilla és el de menys. El de més són les prohibicions que s'haurien d'estendre, en un primer moment a fumar al cotxe, a les terrasses dels bars, als carrers en general; en definitiva, a qualsevol lloc que no sigui el lavabo de la pròpia casa, i sempre amb la tapa del wàter aixecada. El de més són les multes espectaculars que en un períodes de transició abans de la desaparició total de les cigarretes haurien d'omplir les paupèrrimes arques de l'estat. El de més és la delació sistemàtica dels infractors per part de conciutadans, i familiars (i fumadors que aspirin a ser parcialment perdonats o busquin la redempció total). Una vegada originat l'incendi, el de menys la és el foc, el que importa és el fum que emmascara totes les altres realitats contra les quals tota lluita és massa complicada o exigeix un esforç i una planificació excessives.

Temps curiosos aquests de la unitat en la diversitat i de la immediatesa de les reaccions.