represa en color i blanc i negre

El canvi d'any em va agafar llegint L'herència, de Pla. La novel·la (?), segurament la més desgavellada de les tres (?) que va escriure (El carrer estret m'enamora i Nocturn de primavera no em diu gaire res), que pretén, segons diu, fer “sociologia” sobre els botiguers, en aquest cas: descriure una petita ciutat de mercat en un moment de calma. Quina és la petita ciutat? Torroella, la Bisbal? No té cap importància, ni tampoc, si gosem contradir (o no) Pla, els botiguers, que apareixen en tantes altres pàgines. I doncs? Doncs sociologia de camp i psicologia, acció insignificant, i les descripcions de petites vides, d'ambients i de personatges: quina fred vaig passar quan el protagonista va arribar al poble des de Barcelona per fer-se càrrec de l'herència! Vaig haver d'augmentar la intensitat de la calefacció. I que mediocre el protagonista... i que pràctic! I com que en les novel·les se suposa que és convenient que hi hagi una història d'amor del tipus que sigui, vet aquí que quan ja falten poques pàgines per acabar-la passa això, que, evidentment, no té cap importància, o la té tota, mai se sap:

En això arribarem a la porta de casa. Era una escala per pujar-hi dues persones alhora. Emprenguérem els esglaons, primer la senyora Amàlia i el doctor Torrent. La senyoreta Aurora i jo pujàrem darrera. Vaig mirar de pujar l'escala amb calma. El doctor i la modista s'anticiparen.

En pujar el tercer esglaó,la vaig agafar pel braç i li vaig preguntar:

- Vostè és la senyoreta, perdoni, del taller?

- La mateixa. Què se li ofereix? Deixi estar el braç... I vostè qui és?

Li vaig dir el meu nom.

- Així, ¿vostè és el jove que ha heretat tants masos? Quina sort que ha tingut! És extraordinari...

- Sí, jo he heretat. Però això no compta. El que li volia dir és una altra cosa, si no l'amoïno massa. Li volia dir que vostè em fa molta gràcia, que m'agrada físicament, que em voldria casar amb vostè...

- Però vostè és un dement... ¿No ha begut una copa de massa? ¿No ha perdut els trucs, que diem a Fontclara? Vostè és riquíssim. Jo no tinc res. ¿Com vol que ens casem? No em faci riure...

- I per què? El que diu és la pura incoherència. Una cosa no té res a veure amb l'altra ¿Per què és tan convencional?

- Què vol dir convencional?

- Vol dir que vostè té molts prejudicis, que no fa res més que seguir-los.

- I vostè no en té? Tothom segueix els seus prejudicis.

Havíem pujat tres esglaons més. La vaig tornar a agafar pel braç. La mà em tremolava una mica.

- Deixi estar el braç... -digué Aurora, ràpida. I amb el ram de violetes que portava em donà un petit cop a la cara.

- Quina olor fan aquestes violetes! Quina delícia!... Com sigui, espero la seva resposta. Li he fet una declaració d'amor. No sé pas si havia d'ésser així. No hi tinc cap pràctica. No sé què dir-li més.

També em va agafar el canvi d'any reflexionant (una miqueta) sobre un propòsit boirós que hauria de ser ferm: deixar de fumar. I vet aquí que a l'estanc em van vendre un paquet amb aquesta imatge suggeridora que, esclar, em va transportar a temps passats i em vaig distreure, ni que fos momentàniament, del propòsit de deixar el fum:

I mentrestant, el dia de Reis, em va nàixer un nebot-nét.

I entre una cosa i l'altra (i els entreactes), ja som al segon mes. I el temps que vola. I com diu la novel·la en acabar: I així anàrem fent, sense pena ni glòria, però com els altres.

vicis ancestrals

Sobtadament m'he adonat que amb les botigues de queviures dels barris ha passat com amb el llatí, que d'una manera lenta -potser no tant-, progressiva i imperceptible -exagero?- s'han anat convertint en una altra cosa, per no dir que han desaparegut. On han anat a parar els dos botiguers, el de dalt i el de baix? No els he vist mai més, ni tan sols ens vam acomiadar. Això sí, els locals no van quedar buits gaire temps.

Per sort, jo conservo uns vicis que encara em permeten fer xarradetes sense pressa amb botiguers de tota la vida. L'altre dia, m'explicava el propietari de la bodega -el celler-, font de novetats nacionalistes del barri, que li va passar un inspector i li va preguntar on deixava les tres o quatre caixes de cartró de les ampolles de vi que venia cada dia. Sembla que el lloc apropiat no és el contenidor de paper, sinó que cal deixar-les convenientment plegades a la vora de l'establiment. El cellerer, que com tothom, ja sap que el cartró anirà a parar al mateix lloc, va afegir que l'inspector, o el que fos, aquesta vegada només li va posar un senyal al seu expedient, una mena de creueta. Ara, l'home ha col·locat tres taules d'aquelles de marbre blanc amb potes de ferro a sota de les bótes; algunes vegades hi ha clients grans prenent un got de vi i una mica de pernil; altres cops hi veig turistes que s'entretenen mirant les transaccions dels clients antics, observant com el rajolí de vi va omplint les garrafes. No sé si aquesta funció de bar la té legalitzada, segur que el seu inspector li sabrà aclarir, amb creueta o no.

Ho hauria de deixar, però continuo fumant. La setmana passada, l'estanquera em va demanar disculpes per no incloure'm a la bossa un encenedor juntament amb el cartró de tabac que vaig comprar. Em va dir que ja no en podien regalar, que des del gremi li havien dit que havien posat una multa de tres mil euros a un altre estanc i que la segona multa havia estat de sis mil euros. La pròxima, em va dir, diuen que serà de deu mil. La història em va semblar pura fantasia sense sentit. Una multa per regalar un encenedor? Tothom regala el que vol, fins i tot els bancs, als seus clients. A més, un encenedor és una bagatel·la. Sí, si, però diuen que d'aquesta manera es fomenta el consum de tabac. Ho vaig entendre, però continuo al·lucinat. No és l'estat qui fomenta el consum i se n'emporta un bon pessic de la venda? Ei, i per molts anys, o al menys fins que jo trobi un altre vici.

qüestió de proporcions

Tot i estar convençut que que el tabac es relaciona directament amb el càncer de pulmó (d'acord, d'acord: n'és la causa principal) i que la prevenció i la no assumpció de riscos innecessaris són les primeres actuacions que cal fer per protegir la salut, sempre m'ha semblat desmesurada l'associació del tabac amb el càncer sense entrar a analitzar altres factors de risc.

Les campanyes contra el tabac -deixo de banda hipocresies que tots coneixem- em semblen molt bé i jo mateix algun dia deixaré de fumar, però per què es manifesta tanta tebior amb els altres factors de risc que fa anys que s'han estudiat?
 
Sabem que el càncer de pulmó va augmentar espectacularment durant el segle XX. Per què? Perquè van augmentar els fumadors? Perquè van augmentar el coneixement i els estudis? No puc parlar com a expert, com a investigador, però si com a observador mitjanament informat, i em sembla que el recent comunicat de la OMS és una mostra del que la majoria sabem -i ens queden tantes coses per saber!-: que la contaminació atmosfèrica és un factor cancerigen de primer ordre. Diu la OMS, i ja era hora, que un 15 % de la xifra total de morts per càncer de pulmó a tot el món prové de la contaminació atmosfèrica; és a dir, 223.000 víctimes anuals (no sé si el 85 de morts restants s'atribueixen al tabac), i no sé si inclou els fumadors (i fumadores).

Ja sabíem que els fums dels cotxes contaminen, que determinats gasos industrials contaminen, que l'asfalt que trepitgem cada dia contamina, que fa molts anys que morien més fumadors per càncer de pulmó en zones urbanes que en zones rurals... De la contaminació multicancerígena de la central de Fukushima no en tindrem xifres fins d'aquí molts anys, si és que mai ens arriben, i aleshores caldrà que ens les creguem.

Guerra al tabac! Una guerra que trigarà anys a guanyar-se perquè els governs i tot el que hi ha al darrere per raons òbvies s'hi impliquen en la justa mesura i deixen les batalles en mans de la infanteria. Guerra també a la contaminació atmosfèrica. A veure si a partir d'ara veurem llegendes just a sobre dels tubs d'escapaments dels cotxes que indiquin “aquest fum mata, encara que menys que el dels models d'automòbil de fa deu anys”, i a les fàbriques, i allà on calgui. A veure si les noves generacions de nens a partir d'ara mateix comencen a dir a pares, familiars i a tothom que s'escaigui que cal conduir menys, que... això i allò que hauran après a l'escola. A veure si aviat cada ajuntament indicarà en grans cartells si la contaminació de la seua àrea mata més o menys que la de l'ajuntament del costat; a veure si a cada pas zebra hi haurà una indicació en blanc que digui...

A veure si algun dia tampoc no morirà ningú de gana. Quants són cada any?

mil maneres d'encendre un foc

Desenvolupar un escrit a partir d'un títol que has triat sense gairebé cap reflexió, sense saber si seràs capaç d'arribar a completar el que suggereixes, es pot convertir en un desafiament abocat al fracàs, sobretot quan t'adones que la promesa de pluralitat que has triat de seguida veus que és enormement hiperbòlica, no tant en ella mateixa, sinó pel desequilibri en les propostes.

De res no et val invocar el llamp d'un Zeus irat, o l'espurna que s'escapa d'una línia elèctrica sobrecarregada o mal conservada, o la guspira d'un tractor que troba en els rostolls el primer caliu, o el vidre d'una ampolla oblidada que concentra els raigs del sol, o la pólvora d'uns focs artificials de festa major d'estiu, o la passió que, encara ara, et desperta la Marilyn...

És inútil. Més val que ho deixis estar. Encara que et sembla que te'n vas sortint, que ja només et queden tres opcions per arribar a les mil maneres possibles, no aconseguiràs despertar l'interès de ningú. Avui per avui no hi ha cap altra forma de començar un foc que provoqui tants incendis entre els ciutadans com el que origina la burilla d'una cigarreta.

Una vegada originat el foc, la burilla és el de menys. El de més són les prohibicions que s'haurien d'estendre, en un primer moment a fumar al cotxe, a les terrasses dels bars, als carrers en general; en definitiva, a qualsevol lloc que no sigui el lavabo de la pròpia casa, i sempre amb la tapa del wàter aixecada. El de més són les multes espectaculars que en un períodes de transició abans de la desaparició total de les cigarretes haurien d'omplir les paupèrrimes arques de l'estat. El de més és la delació sistemàtica dels infractors per part de conciutadans, i familiars (i fumadors que aspirin a ser parcialment perdonats o busquin la redempció total). Una vegada originat l'incendi, el de menys la és el foc, el que importa és el fum que emmascara totes les altres realitats contra les quals tota lluita és massa complicada o exigeix un esforç i una planificació excessives.

Temps curiosos aquests de la unitat en la diversitat i de la immediatesa de les reaccions.

smoke gets in your eyes

No sóc persona de fer gaire balanços de l’any a finals de desembre ni de llistar propòsits a principis de gener, entre altres raons perquè els meus anys comencen al setembre i s’acaben a l’agost. Però, a més, els balanços i els propòsits no depenen del temps que marca el calendari sinó del propi ritme personal i del ritme que marquen els altres.

Aquest gener, per exemple, el ritme me l’han marcat els altres amb la llei antitabac o la seva modificació. La veritat és que la nova legislació no m’afectarà gaire més que la llei anterior. Continuaré sortint a caminar en els moments lliure que em deixi la feina i tindré un cert neguit quan en acabar l’àpat en un restaurant no pugui fumar. No discuteixo res, acataré o transgrediré aquesta llei, com ho faig -fem- amb d’altres segons les circumstàncies

El que em sembla terrible de tot plegat, a banda dels rius de tinta real o virtual que fa córrer, és la consideració del tabac com el primer genet de l’Apocalipsi, els enfrontaments verbals tant o més viscerals que raonats i raonables, les proporcions del tema fins a punts que em semblen inconcebibles, els maniqueismes –o no- com aquest, les hipocresies institucionals basades en la salut i l’economia, el patètic cas de les delacions... M’explicava avui un amic mentre dinaven en un bar dels del menú a nou euros el cas d’uns metges residents i d’una senyora de la neteja de l’hospital de la Vall d’Hebron denunciats per una supervisora de neteja que els va pescar fumant en una habitacioneta que no tenia cap altra funció que la que se li volgués donar.

L’amo d’aquest mateix bar, a qui mai no he vist fumar, quan he anat a pagar perquè en lloc de quedar-me a fer sobretaula he decidit sortir a fer una cigarreta, m’ha dit que està perdent diners, que a dinar vénen els mateixos, però que el dia és molt llarg i la gent ja no es passa el temps entrant a fer una cervesa i una mica de tertúlia. Diu que s’està plantejant acomiadar un dels dos cambrers que té. Què hi farem: coses del progrés i de la salut, qüestions de vida o mort.

Prefereixo la versió dels Platters, però: