la formiga equatoriana

Com insinuava ahir, les amenaces de represàlies divines pels petits pecats infantils eren tan desproporcionades que, si no acabar amb els pecats, podien produir en les tendres consciències un mal viure en els moments que hi pensàvem. L'amenaça suprema consistia a recordar-nos que, més enllà d'altres penes, podíem cremar eternament. El concepte del mal físic del foc era fàcil d'entendre, però el d'eternitat no quedava tan clar, de manera que alguns capellans ens explicaven a través dels exemples la teoria del temps que no s'acaba, és a dir, com les nostres vacances d'estiu, però molt més. La majoria de vegades la cosa, resumida i sense gestualitat,  anava aproximadament així: Imagineu una formiga que fa voltes a la terra, al planeta, sense parar i seguint sempre el mateix camí. Volta i volta i volta, i cada vegada que fa una volta desgasta el lloc per on passa, però d'una manera tan insignificant que hauria de fer el camí moltíssimes vegades per tal que l'erosió fos mínimament perceptible. Imagineu els milions de milions d'anys que haurien de passar perquè finalment aconseguís erosionar tota la terra... Doncs tots aquests milions de milions d'anys no es poden comparar amb l'eternitat.

Davant d'aquesta visió de cremar sense consumir-se durant un període tan llarg en què el concepte de temps tal com el coneixíem no tenia sentit, els cossos infantils se sentien travessats per una esgarrifança inenarrable. Tots i així, com que tots érem de poble i coneixíem bé els costums de les formigues, en el nostre interior més pregon sabíem que eren uns insectes diligents, amb feines molt concretes i de radi d'acció relativament limitat; les nostres formigues de cap manera cometrien la frivolitat d'anar a fer la volta al món indefinidament – a més, la seua vida era força curta- per demostrar una aproximació discutible al concepte de l'eternitat. Sí que és cert, per altra banda, que la formiga de l'exemple seguia la línia de l'equador i nosaltres de l'Equador amb prou feines en coneixíem el nom de la capital, de les formigues equatorianes no en sabíem ni un borrall. Ara, amb l'emigració, les coses serien més clares, esclar que ara ja no tindria la mateixa importància tot això del foc etern, darrerament no se'n sent parlar gaire, i mira que fa calor.

els poders i la Glòria

Com se sap, si res no ho torça, la Sagrada Família s'acabarà l'any 2026, és a dir, quan, segons el BBVA, farà un any que a Espanya (no s'especifica res de Catalunya) hi haurà indicis seriosos de disminució de l'atur . Un dels danys col·laterals que s'han de dur a terme per a major glòria del temple és la demolició dels edificis del carrer de Mallorca que miren la façana encarada a l'est. Sembla que l'ajuntament no té clar quan, com i quant: moment, què es farà amb els estadants dels edificis i quant costarà tot plegat als veïns i als barcelonins (i als catalans). L'alcalde Trias, amb la concreció exquisidament precisa pròpia dels polítics, ha deixat anar, segons llegeixo a la premsa: la demolició es farà quan toqui, quan vulgui la Sagrada Família.

Al meu grupet de jubilats de les obres, es parla ja de canviar de perspectiva -ara ens trobem a la façana de la Passió- i de situar-nos a la façana de la Glòria. Hi ha qui s'interessa especialment per veure com es representaran els pecats: Avarícia, Peresa, Ira, Enveja, Gola, Supèrbia, Luxúria, i es fan apostes sobre si els rostres de les estàtues ens recordaran prohoms d'aquí o de fora. Ningú, escèptics com som, té gaire interès en la representació dels dons o de les virtuts, tot que un dels companys, que no està gaire al cas, es pregunta si les virtuts seran representacions femenines de dones del país i si es triaran en algun concurs de TV3. El que tots estem impacients per veure és si realment es duu a terme la idea original de fer una escalinata subterrània al carrer de Mallorca que representarà l'infern, on apareixeran dimonis, falsos déus, cismes, heretgies... Si els plans de Gaudí prosperen, frisem per veure la capacitat imaginativa dels continuadors de la seua obra, fins i tot hem parlat de fer suggeriment als del Patronat per si van escassos d'idees sobre els dimonis, els falsos déus del nostre temps, etc. Uf! Ja ens imaginem una representació dantesca, però a la catalana.

els pastorets i la Constitució espanyola de 1978

Crec -faig servir aquest verb perquè la memòria no m'ajuda al record precís- que sóc agnòstic des de ben petit, és a dir, que des de temps immemorial en tinc prou a veure-les venir i a anar decidint a mesura es presenten: mai no se m'acudiria dir, en termes religiosos, que sóc creient o ateu, que trobo que serien signes de supèrbia gratuïts.

Imagino que no hi ha res després de la desaparició del cos, però em fascinen els mons que alguns preveuen, sobre els quals en la meua infantesa i adolescència tenia una informació completíssima i que ara amb prou feines he mig actualitzat. Desapareguts els llimbs, que era un dels meus espais de beatitud preferits, només queden infern, purgatori i cel, tres espais considerats tradicionalment infinits.

Segons les darreres teories, però, aquests espais són enormement grans, d'una amplitud gairebé inimaginable, però finits, d'aquí que en un moment determinat s'acabi el món, que serà quan en aquests indrets ja no hi hagi més cabuda.

Sembla que a l'infern, un dels espais preferits de la humanitat per gaudir de l'existència postmortem, queden poques places, cosa que ja s'intuïa quan Dante va escriure La Divina Comèdia. En els darrers anys, hi ha hagut tanta gent interessada a gaudir de l'ambient infernal que a hores d'ara els mèrits per quedar-s'hi només es troben a l'abast d'uns pocs privilegiats que han de recórrer a una xarxa d'agents demoníacs amb la qual és pràcticament impossible de contactar si no es tenen influències de primer ordre que queden lluny de la majoria dels mortals.

Del purgatori no cal dir-ne gaire res. A la fi es tracta simplement d'un lloc o un estat de pas per fer sojorns d'uns quants milers, milions o eons d'anys; en tot cas, una bagatel·la comparada amb la infinitud de les existències postterràqüies.

Definitivament, el futur de la majoria dels mortals actuals és, sí o sí, el cel. Arribats a aquesta conclusió provisional, però prou factible segons les informacions més consistents, un és pregunta com s'hi està, al cel. Al nostre país, sembla que un dels més ben informats és Jaume Sisa, però les seues respostes són generals, amb excessius matisos místics, poc satisfactòries i, fins i tot, segons diuen alguns, de dubtosa credibilitat, fruit d'una nit més o menys inspirada.

Es diu que la felicitat infinita durant un període infinit de temps que s'aconsegueix al cel es basa essencialment en la contemplació divina, en la comunió amb Déu, en una mena d'èxtasi permanent. És possible, però des d'aquí costa d'entendre una beatitud basada més en la contemplació que en una mica d'acció. A mi, per exemple, em preocupen -insisteixo en el meu agnosticisme, però...- moltes incògnites sobre les quals ningú ha concretat res. Si t'ha de passar l'eternitat com un badoc, no hi ha res a dir, però si tens una mica de voluntat... Com que el conjunt de dubtes sobre els misteris celestials són inacabables, començaré només per un, pel principi.

Bé, arribes al cel. On et col·loquen? De quin espai eteri disposes? Tens uns espai més o menys gran segons els mèrits anteriors? Van situant-te per ordre d'arribada, és a dir, pot ser que el teu veí sigui una alienígena de Rigil Kentaurus? Ei, cap indici de xenofòbia, però si ja em costa relacionar-me amb els humans... Suposem que no, que et situen per origen geogràfic. Deuen barrejar tots els peninsulars sense cap distinció específica? Tots els catalans junts? Distingeixen si has estat del Barça o de l'Espanyol? Barregen indiscriminadament els simpatitzants, ja no dic votants, de Navarro, Junqueras, Rivera? ...? És possible fer una instància per permutar el lloc que t'ha tocat?

Suposem que et deixen triar i et decideixes per una caseta amb hortet a cinc minuts de la platja. Clima moderat, sense escalfament progressiu del territori. I si després de tres eons vols canviar, com està la cosa? Perquè ara es parla que aquí tenim lliure albir, afirmació molt agosarada, però, i allà?

I deixo moltes preguntes pendents relacionades només amb l'arribada que suposo que preocupen a molta gent, però en definitiva, no hi hauria d'haver una mica d'informació més precisa sobre un lloc del qual els catòlics coneixen l'existència des de fa tant temps? No comença a ser hora de precisar una mica? Potser no, potser la gràcia de ser humans -o habitants de Rigil Kentaurus- és tenir sempre preguntes sense resposta o amb respostes vagues. Els nostres polítics ja ens hi tenen acostumats.

Una vegada més m'he desviat del tema que volia desenvolupar. Preocupant.