5.12.13

els pastorets i la Constitució espanyola de 1978


Crec -faig servir aquest verb perquè la memòria no m'ajuda al record precís- que sóc agnòstic des de ben petit, és a dir, que des de temps immemorial en tinc prou a veure-les venir i a anar decidint a mesura es presenten: mai no se m'acudiria dir, en termes religiosos, que sóc creient o ateu, que trobo que serien signes de supèrbia gratuïts.

Imagino que no hi ha res després de la desaparició del cos, però em fascinen els mons que alguns preveuen, sobre els quals en la meua infantesa i adolescència tenia una informació completíssima i que ara amb prou feines he mig actualitzat. Desapareguts els llimbs, que era un dels meus espais de beatitud preferits, només queden infern, purgatori i cel, tres espais considerats tradicionalment infinits.

Segons les darreres teories, però, aquests espais són enormement grans, d'una amplitud gairebé inimaginable, però finits, d'aquí que en un moment determinat s'acabi el món, que serà quan en aquests indrets ja no hi hagi més cabuda.

Sembla que a l'infern, un dels espais preferits de la humanitat per gaudir de l'existència postmortem, queden poques places, cosa que ja s'intuïa quan Dante va escriure La Divina Comèdia. En els darrers anys, hi ha hagut tanta gent interessada a gaudir de l'ambient infernal que a hores d'ara els mèrits per quedar-s'hi només es troben a l'abast d'uns pocs privilegiats que han de recórrer a una xarxa d'agents demoníacs amb la qual és pràcticament impossible de contactar si no es tenen influències de primer ordre que queden lluny de la majoria dels mortals.

Del purgatori no cal dir-ne gaire res. A la fi es tracta simplement d'un lloc o un estat de pas per fer sojorns d'uns quants milers, milions o eons d'anys; en tot cas, una bagatel·la comparada amb la infinitud de les existències postterràqüies.

Definitivament, el futur de la majoria dels mortals actuals és, sí o sí, el cel. Arribats a aquesta conclusió provisional, però prou factible segons les informacions més consistents, un és pregunta com s'hi està, al cel. Al nostre país, sembla que un dels més ben informats és Jaume Sisa, però les seues respostes són generals, amb excessius matisos místics, poc satisfactòries i, fins i tot, segons diuen alguns, de dubtosa credibilitat, fruit d'una nit més o menys inspirada.

Es diu que la felicitat infinita durant un període infinit de temps que s'aconsegueix al cel es basa essencialment en la contemplació divina, en la comunió amb Déu, en una mena d'èxtasi permanent. És possible, però des d'aquí costa d'entendre una beatitud basada més en la contemplació que en una mica d'acció. A mi, per exemple, em preocupen -insisteixo en el meu agnosticisme, però...- moltes incògnites sobre les quals ningú ha concretat res. Si t'ha de passar l'eternitat com un badoc, no hi ha res a dir, però si tens una mica de voluntat... Com que el conjunt de dubtes sobre els misteris celestials són inacabables, començaré només per un, pel principi.

Bé, arribes al cel. On et col·loquen? De quin espai eteri disposes? Tens uns espai més o menys gran segons els mèrits anteriors? Van situant-te per ordre d'arribada, és a dir, pot ser que el teu veí sigui una alienígena de Rigil Kentaurus? Ei, cap indici de xenofòbia, però si ja em costa relacionar-me amb els humans... Suposem que no, que et situen per origen geogràfic. Deuen barrejar tots els peninsulars sense cap distinció específica? Tots els catalans junts? Distingeixen si has estat del Barça o de l'Espanyol? Barregen indiscriminadament els simpatitzants, ja no dic votants, de Navarro, Junqueras, Rivera? ...? És possible fer una instància per permutar el lloc que t'ha tocat?

Suposem que et deixen triar i et decideixes per una caseta amb hortet a cinc minuts de la platja. Clima moderat, sense escalfament progressiu del territori. I si després de tres eons vols canviar, com està la cosa? Perquè ara es parla que aquí tenim lliure albir, afirmació molt agosarada, però, i allà?

I deixo moltes preguntes pendents relacionades només amb l'arribada que suposo que preocupen a molta gent, però en definitiva, no hi hauria d'haver una mica d'informació més precisa sobre un lloc del qual els catòlics coneixen l'existència des de fa tant temps? No comença a ser hora de precisar una mica? Potser no, potser la gràcia de ser humans -o habitants de Rigil Kentaurus- és tenir sempre preguntes sense resposta o amb respostes vagues. Els nostres polítics ja ens hi tenen acostumats.

Una vegada més m'he desviat del tema que volia desenvolupar. Preocupant.

4 comentaris:

Júlia ha dit...

I potser no saps quina edat tindrem tots a l'eternitat? Doncs segons una professora que vaig tenir de petita, el més probable seran els trenta-tres anys de Crist, que és l'edat de la plenitud, jo ja firmo, tot i que quan m'ho van dir em va semblar, aleshores, una edat molt avançada.

Carme ha dit...

A veure... Si s'ha de ser al costat de segons qui... Aquest cel de feliç no en tindrà res. Tens raó, ens ho haurien d'aclarir...

Jo que també sóc agnòstica d'una manera radical... Basada en un " i jo què en sé? I què en puc saber?"
crec que ja ha arribat l'hora, que ja tenim una edat que ens comencin a demostrar les coses amb fets conprovats... Encara potser tenim oportunitat de canviar.

Saps? A mi em preocupa una mica que hi hagi qui parli de reencarnacions... Això ha de ser d'un tedi horrorós... Repetir i repetir vides sense solts ni volta i trobar-te, aquí sí, al costat de vés a saber qui...

Encara prefereixo el cel. Es deu poder llegir al cel? I tenir un parell de blogs? Jo trobo que algú ens ho hauria de dir...

Ens trobarem al cel? :D

Carme ha dit...

Per cert que espero el post dels pastorets i la constitució espanyola... No me'l voldria pas perdre...

miquel ha dit...

Sí, sí, Júlia, els 33 eren una hipòtesi que també corria en el meu ambient. No recordo si em semblava molt o poc, però les imatges de Crist, més aviat hippioses, no estaven malament.


Desenganyat, Carme, tenim l'edat, però tal com ho veig ja no ens parlaran d'aquests misteris; al contrari, pel que vaig llegint, cada vegada resulten més inconcrets, més difusos, fins i tot les màximes autoritats parlen d'un lloc en el cor.
A mi, el que em preocupa de les reencarnacions és que vagi a menys; encara que mai se sap si menys és més, ni que és menys ni més.
Al cel hi anirem tots, Carme, però no tinc gaires esperances que ens deixin fer gaire cosa, per mi que si existeix, ens ho trobarem tot fet.
Uf, durant aquests tres dies de festa he oblidat completament la qüestió de la relació dels pastorets i la Constitució; esclar que segur que tampoc valdria la pena escriure'n res... d'aquí quatre dies ja tindrem una altra Constitució :-)