la formiga equatoriana

Com insinuava ahir, les amenaces de represàlies divines pels petits pecats infantils eren tan desproporcionades que, si no acabar amb els pecats, podien produir en les tendres consciències un mal viure en els moments que hi pensàvem. L'amenaça suprema consistia a recordar-nos que, més enllà d'altres penes, podíem cremar eternament. El concepte del mal físic del foc era fàcil d'entendre, però el d'eternitat no quedava tan clar, de manera que alguns capellans ens explicaven a través dels exemples la teoria del temps que no s'acaba, és a dir, com les nostres vacances d'estiu, però molt més. La majoria de vegades la cosa, resumida i sense gestualitat,  anava aproximadament així: Imagineu una formiga que fa voltes a la terra, al planeta, sense parar i seguint sempre el mateix camí. Volta i volta i volta, i cada vegada que fa una volta desgasta el lloc per on passa, però d'una manera tan insignificant que hauria de fer el camí moltíssimes vegades per tal que l'erosió fos mínimament perceptible. Imagineu els milions de milions d'anys que haurien de passar perquè finalment aconseguís erosionar tota la terra... Doncs tots aquests milions de milions d'anys no es poden comparar amb l'eternitat.

Davant d'aquesta visió de cremar sense consumir-se durant un període tan llarg en què el concepte de temps tal com el coneixíem no tenia sentit, els cossos infantils se sentien travessats per una esgarrifança inenarrable. Tots i així, com que tots érem de poble i coneixíem bé els costums de les formigues, en el nostre interior més pregon sabíem que eren uns insectes diligents, amb feines molt concretes i de radi d'acció relativament limitat; les nostres formigues de cap manera cometrien la frivolitat d'anar a fer la volta al món indefinidament – a més, la seua vida era força curta- per demostrar una aproximació discutible al concepte de l'eternitat. Sí que és cert, per altra banda, que la formiga de l'exemple seguia la línia de l'equador i nosaltres de l'Equador amb prou feines en coneixíem el nom de la capital, de les formigues equatorianes no en sabíem ni un borrall. Ara, amb l'emigració, les coses serien més clares, esclar que ara ja no tindria la mateixa importància tot això del foc etern, darrerament no se'n sent parlar gaire, i mira que fa calor.