Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jubilació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jubilació. Mostrar tots els missatges

21.6.16

les rebaixes o tot el que baixa puja


Negat com sóc pels números i necessitat d'ajuda, avui he anat a omplir els fulls de la declaració de renda a una gestoria horripilant -algú s'ofereix a fer-me la declaració?- triada pel fet de trobar-se a cent trenta metres de casa. El resultat ha estat que em toca pagar una quantitat que em sembla exorbitant, i ja sé que tot és relatiu. El que em deprimeix més, però, és la gairebé seguretat que el pròxim exercici fiscal -uf! Exercici!- em demanaran més diners.

Em subleva quan hi ha qui diu -gran benefici!-que ha abaixat l'IRPF - i altres també ho volen fer. Pensionista de comptabilitat diàfana, la meua contribució creixent a les arques estatals depèn en bona part -o en tota, que no n'entenc prou de números- de les rebaixes de l'IRPF. Però quasi callo i accepto; altres en circumstàncies patètiques es deuen beneficiar del meu superàvit. Llàstima que jo no tingui gaire joc, amb el que m'agrada jugar!

9.2.15

expansionar-se, amb moderació


El verb jubilar és, aparentment, un dels més contradictoris en la seua definició ortodoxa:

1. Eximir del servei per raó d'edat o impossibilitat física (algú que exercia un càrrec o una feina) assenyalant-li una pensió vitalícia.
2. Experimentar una alegria viva, expansiva.

És evident que cal actualitzar el diccionari en la primera accepció, sobretot tenint en compte que moltes jubilacions -de funcionaris o no- són voluntàries, cosa que no implica, esclar, que el físic estigui en el seu millor moment (la qüestió de l'edat no queda clara); quant a la pensió vitalícia, ja en parlarem.

Jo, quan em vaig jubilar, em vaig acollir a la segona accepció. Just en el moment anterior, simultani o immediatament posterior a la jubilació, hi havia qui em preguntava, crec que sense interès malsà, si no m'avorriria, a què dedicaria el meu temps en la nova situació, si no em feia una mica de pena deixar la feina, etc. Obviaré les respostes que improvisava en aquell moment i la perplexitat que em produïen les preguntes; i no cal que els jubilats, si passen per aquí, m'expliquin com distribueixen el seu temps o les seues batalletes particulars.

De tota manera, passat ja un cert temps des del moment que vaig experimentar una alegria viva i lleugerament expansiva, no diré que estic plenament satisfet del meu estat. Darrerament he tingut la sensació que em faltava alguna cosa. No un treball amb horari fix, curt o llarg, d'aquells en què cal fitxar; tampoc una activitat de voluntariat social en la qual compartir la meua experiència a canvi de l'agraïment o el reconeixement més o menys unànime; res de cursos o cursets per augmentar la meua limitada cultura i fer petar la xerrada amb nous companys i companyes, massa fàcil passejar un animalet, supervisar obres... En fi, no cal que concreti les enormes possibilitats que ofereix el món als jubilats. D'una manera vaga, nebulosa, vaig pensar que potser m'agradaria un treball remunerat -remarco remunerat-, que s'adigués als meus gustos i que pogués desenvolupar al meu aire. És fàcil de dir això, però no tant de concretar o, sobretot, de trobar, de manera que no he fet gaires esforços per arribar a aquest ideal boirós.

Però, vet aquí, que la setmana passada, sense esperar-ho, mentre anava mirant una pel·lícula -ai, el poder del cinema!- vaig pensar que potser em convindria, m'agradaria, l'ofici del protagonista:

1. Feina individual, per bé que es pugui compartir.
2. Horari nocturn, fins i tot de matinada, que és quan estic més en forma.
3. Distribució horària al meu gust.
3. Instrumental fotogràfic o cinematogràfic. Cap problema, al contrari.
4. Possibilitats de guanys importants o de supervivència, segons les ambicions.
5. Certa tendència a la misantropia amb, paradoxalment, la dosi necessària d'empatia.
6. Possibilitat d'alegrar la vida de la gent.

Podria afegir altres ítems que em resulten convenients i satisfactoris, temptadors, però els anteriors ja són prou engrescadors. M'ho vaig pensant. De moment em plantejo com resoldre dos inconvenients menors: no tinc la vitalitat del protagonista, potser tampoc cal, i, més important, no tinc carnet de conduir, cosa que, ben pensat, no veig per què ha de resultar un problema.


26.11.13

camins inútils


En provar-ho serà la maestria

Bernat Metge: Lo Somni 

 
 
Vaig entrar al museu sense intenció de visitar la exposició, només per trobar una resposta que em permetria obtenir descompte en l'entrada:
-Com puc demostrar la meua condició de jubilat?
La noia va contraatacar amb la meua mateixa demanda:
-Com pot demostrar que és jubilat?
Se'm va acudir que en aquell moment només portava una targeta més o menys indicativa del meu estat de gràcia. Vaig mostra-li una Visa Electron de color blau que a la part superior esquerra, en quatre línies de diferent mida i grafia duu escrit, en aquest ordre: Pensió. MultiEstrella (dins d'un rectangle). Renfe. TARJETA DORADA. No va semblar que el plàstic l'impressionés gaire, potser perquè va pensar que un document bancari no demostra gaire res o perquè, amb molt bon criteri, va deduir que no necessàriament és el mateix un pensionista que un jubilat, i el museu no indicava res sobre els pensionistes.
Vam continuar una estona jugant amb diverses possibilitats. Ella em va dir que potser amb la targeta rosa que facilita l'Ajuntament, però jo li vaig respondre que no reunia els requisits per tenir-la, a la qual cosa ella va adduir que la seua mare bé la tenia i que...
Bé, no vaig voler allargar la conversa per tal que després no anés explicant a tothom que els jubilats..., però va quedar clar que la direcció del museu no li havia facilitat un llistat dels possibles documents acreditatius de l'alegre situació de jubilació.

L'endemà vaig trucar a l'Ajuntament, al número en què igual et faciliten l'adreça de la botiga de més prop de casa on pots comprar un pollastre a l'ast que l'hora del dia en què les fonts de Montjuïc ragen amb més potència i els colors són més bonics. La noia que em va atendre, perfectament entrenada, em va anar responent generalitats, després de breus esperes per fer les consultes oportunes, imagino que algunes a internet o a intranet. Com que ja vaig veure que no arribaríem enlloc i conscient que ella devia tenir feines més importants a resoldre, després d'un temps prudencial i d'assegurar-me que tampoc ningú l'havia preparat per solucionar capricis inimaginables dels consultants, li vaig desitjar que tingués una bona tarda (no em vaig atrevir a dir-li que, sisplau, que no em cobressin la trucada, perquè vaig entendre que el problema era meu, no seu).

Una mica més tard, decidit a resoldre finalment la meua sed de saviesa, vaig trucar a un 900 de Madrid, del Ministerio de Economía y Hacienda, que a la fi són els qui em van concedir el meu estatus actual. Ja vaig veure que el senyor de l'altra banda del telèfon tenia les coses clares:
-No, el año 2010 se suprimió el carnet de jubilado.
-I... (vaig remarcar una i ben llatina)?
-Bueno, puede presentar la Notificación de Resolución de Jubilación.
-Todas la pàginas (remarco les as ben obertes)?
-Cuantas páginas tiene?
-Algunas (parlo de memòria)
-...
Bé,no calia insistir, la cosa, des de Madrid, havia quedat clara.

He escanejat la primera pàgina de la Resolución i quan convingui me l'enduré. Espero que no hi hagi ningú que em demani si vaig interposar recurs contra la resolució, perquè no sabria com demostrar la meua acceptació incondicional de l'escrit del Ministerio si no és amb una llibreta de La Caixa, i trobo que fa lleig mostrar els comptes.

I... estic segur que hi ha d'haver una manera més senzilla de demostrar la situació de jubilat, en una època que les institucions ho saben tot de tothom i que fins i tot la botiga més insignificant et proporciona una carnet per gaudir de les seues promocions. A més, i això és el que em mortifica, estic segur que tots els altres jubilats saben que han de fer per obtenir algun profit de la seua situació. Els ho preguntaré demà mateix, quan coincidim a veure com avancen les obres de la Sagrada Família.

30.6.12

escèptics i creients


Inventari:

-el text que em dedica en Lluís, on s'inclou un esment a tots els companys i companyes de llengua i literatura que hem compartit
-el darrer examen de llengua de Selectivitat (uns papers només entre Lluís i jo i que, si tot va bé, no em podrà passar gaires anys més)
-una cartolina amb dedicatòries i firmes dels companys
-un ram amb dues flors blanques, enormes, que no sé com se diuen (les tinc al gerro de la Lina)
-un bolígraf daurat, suís, regal de l'AMPA, que van donar en un sopar al qual no vaig assistir. Em va recordar el casc de Jack Nicholson a Easy Rider
-un corbatí -o corbata de llaç- gris que vestiré en ocasions especials, sobretot gaudinianes
-els Assaigs (més de dos quilos) de Joan Fuster, en la darrera edició de la Universitat de València i Ed. 62


Llegir els assaigs de Fuster és una responsabilitat tremenda, una feina inacabable si es vol fer bé. Els escrits de Fuster són sovint duna densitat tan aclaparadora que exigeixen una lectura no només lenta i reflexiva en termes generals, sinó que porten a múltiples referències que acaben d'arrodonir el seu pensament o els seus suggeriments.

Avui he fullejat els dos volums i, per raons òbvies, m'he aturat en Sagitari. Diu en un moment del text de presentació:

Provocar més preguntes en el lector ha estat la meua intenció a l'hora d'escriure, i crec que sóc, si alguna cosa sóc, un distret propagandista de la inseguretat intel·lectual. En tot cas, la meua seguretat intel·lectual és mínima: la de la vella família dels “escèptics”, amb un escepticisme acumulatiu...

Fuster pot dir el que vulgui, i cal acceptar el seu escepticisme evident, però és un creient. Fuster creu en el lector -i, per tant, en la humanitat- en la mesura que li fa preguntes que el duran a fer-se altres preguntes en una espiral infinita. A diferència dels creients tradicionals, unidimensionals, el creient Fuster, l'escèptic Fuster, mai no va deixar de buscar i de fer buscar. Aquesta és la seua grandesa, que compartirem, i ens farà humans, en la mesurà que, escèpticament, el creiem o no, continuem interrogant-nos.

29.6.12

cap i peu

Aquesta nit hem fet el sopar oficial de jubilacions de l'institut. Avui no en parlaré: massa proper, massa emotiu. A les postres, un dels amics del centre ha dedicat un petit escrit a cascun dels cinc jubilats d'aquest any. L'ordre alfabètic m'ha col·locat en primer lloc. Sabia que jo hauria hagut de preparar un text d'agraïment i dels temes que es diuen en aquestes ocasions perquè la meua capacitat d'improvisació és escassa, però no el tenia, segurament perquè en el fons pensava que qualsevol d'aquests discursos que repassa una etapa implica un comiat trist o una transcendència que, en mi, trobo excessiva; jo sempre he odiat els comiats i he preferit els retrobaments, i m'aclapara protagonitzar qualsevol cerimonial. En fi, que amb l'excusa que encara quedaven quatre companyes per parlar he improvisat un haiku sobre el pas del temps. Després he pensat que la meua brevetat extrema trencava tradicions i es podia considerar uns descortesia. M'ha sabut greu, però em consola saber que alguns ja em coneixen prou.


Avui em costarà una mica més adormir-me. Llegiré una mica, escoltaré una mica de música. Ara que tinc temps podria dedicar-ne una part a mirar de combatre la meua incompetència musical, però seria temps perdut. Ahir, per exemple, mentre anava escoltant aleatòriament algunes de les darreres adquisicions, em va semblar identificar en inici de més avall la música del Mikado. Terrible.


10.1.12

tempus est iocundum

Al mòbil, textual: EL MINISTERIO DE ECONOMIA I HACIENDA HA RESUELTO FAVORABLEMENTE SU PENSION, EN FECHA PROXIMA RECIBIRA LA NOTIFICACION Y SE LE ABONARA EL PRIMER PAGO. El que el PP diu ara va a missa.

Amics i companys, joves i grans, s'han interessat i s'interessen per la meua nova situació que gairebé hauria de mantenir en la clandestinitat en els temps que corren i després de les tendències publicitades en mitjans diversos per periodistes i aficionats imbècils: exfuncionari i pensionista! Que sento? Quins plans tinc? Doncs la veritat, responc per cortesia les seves preguntes i afegeixo algun detall segons els grau d'intimitat amb els enquestadors, però no puc dir res que sigui precís perquè, en el primer cas, els sentiments són diversos i sovint boirosos, van i vénen; quant a la segona pregunta, m'invento ficcions qui no sé si poden ser realitats, però que desitjo que siguin prou divertides.

Els dos darrers contactes relacionats amb el tema han estat, aquesta nit i en aquest ordre, la meva substituta i una companya jubilada. La C. M'ha fet sobretot preguntes que li he respost com calia; per exemple, no li he dit que vaig deixar les claus sota l'estora ni que la pista per aconseguir entrar en el meu exordinador és Orwell (quatre números: fàcil, fàcil!), que no s'ha d'atabalar la gent quan comença una feina nova; finalment, després de parlar d'alguns aspectes laborals i de la nostra vida (compartim, entre altres vicis, el tabac i les poques ganes de matinar) ens hem animat mútuament. La M. ha trucat per felicitar-me per la meua nova condició i hem intercanviat experiències vitals; també m'ha dit que ella pensa que sobretot no em lligui a horaris excessivament fixos, que ja n'hem tingut prou. Hi estic d'acord, crec.

Parlar de la jubilació i de les seues circumstàncies podria ser interminable i avui no tinc gaire temps perquè encara he d'enllestir alguns serrells amb l'iPod abans d'anar a dormir -ai, el despertador!-, de manera que acabaré amb un fragment musical que sempre havia desitjat incloure en algun post i que avui em sembla especialment indicat, tot i que si el traduïu hauríem de concretar alguns matisos.


23.12.11

renàixer...? Bon Nadal

Ahir, després de 33 anys i uns mesos de parlar de llengua i literatura en públic -no compto tots els anys de feina, cotitzats o no- , vaig fer la darrera classe de llengua en un institut. Abans d'ahir vaig fer la darrera de literatura comentant "Veles i vents": Veles e vents han mos desigs complir... Quins desigs tinc? Quins vents, quines veles? Avui, no he pogut enregistrar la darrera cançó de la festa de fi de trimestre perquè he enllaçat el braços amb altres braços mentre em cantaven la darrera melodia de comiat. Els darrers dies ha estat un continu de sensacions estranyes, de mostres d'amistat dels alumnes i dels companys que no he sabut com correspondre: tantes sorpreses, tants detalls individuals i col·lectius que m'aclaparaven... Avui, mentre tornava a casa, sol, tenia una sensació de buidor que ara no sé, o no vull, explicar. Durant tots aquests anys, i encara més aquests darrers dies, he rebut més que he donat: és la història de la meva vida. Ho agraeixo i em sap greu la meva incompetència.

Potser parlaré de tot això més endavant, amb més tranquil·litat, amb més perspectiva, amb més distanciament, millor. Ara, deixeu-me compartir el meu Nadal amb el vostre amb una cançó -un fragment-, tot i que la S. -la disfresso una mica-, ja antiga alumna, que a penes havia assajat, estava disgustada amb el resultat. Ai, que ja no cantarà més per a mi...



Es veurem la setmana que ve; mentrestant, us desitjo que aquests dies, i els altres que vindran, sigueu feliços.

15.6.08

jubilació

JUBILAR, ‘experimentar una viva alegria’, pres del ll. jubilare ‘llançar crits de gran goig’. 1a doc.: 1496, Roís de Corella...
DERIV.: Jubilació: ‘alegria exultant’ (1496, Corella); ‘exempció de treball’ [1647, DTo]...
Joan Coromines. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

Assisteixo a una festa d’aniversari ajuntada amb la jubilació en què, entre grans i petits, som una cinquantena. Al final del sopar, el jubilat llegeix en to humorístic unes notes que repassen la vida breu –en cinc minuts 65 anys de corba ascendent plena de nostàlgies i descens reposat- i s’oblida de la que vindrà, que deixa en mans dels joves -més preparats, diu-. Encara després hi ha un mag –aliè a la concentració vital- que fa i desfà nusos i tergiversa noms i n’endevina d’altres. Continuen les converses entre els allargadors del temps. La nit s’acaba i arriba la claror. Penso que hagués pogut recitar, en un entremig dels plats dels llanguíssim sopar, aquest poema d'Estellés recentment repassat i tant proper a Papasseit, però me’n vaig estar, potser perquè vaig pensar que l’haguessin trobat massa prosaic, massa quotidià, massa la vida mateixa, massa poc poema, encara que els més grans l’haguessin compartit -potser:

M’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquests lluç,
és sorprenent el fet duna cirera.

M’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre amb minúscula,

com aquest passarell,
aquells melic,

com la primera dent d’un infant.



P.S.: Ara, mentre escric, sona en directe Raimon a Montjuïc. D’en Raimon, sé d’on ve, però cada dia entenc menys on va. Les seves cançons, però, continuen sent les meves.