totterrenys

Aquesta nit he vist i escoltat dos clàssics (bé, Llach molt poquet, vull dir que l'he escoltat poc, no que no sigui un clàssic). Quina llàstima que en el cas de Pujol encara no s'hagués celebrat la manifestació: no sé si Om hagués proposat el pacte de no parlar de política o si el president s'hagués plegat a la condició.

Tornant als clàssics en general, cal recordar que són aquells que, en no importa quin moment, continuen tenint vigència, són fàcilment reinterpretables. Penso en el nostre gran clàssic, Ramon Llull i concretament en el seu amic i amat. Com se sap, un dels meus versets preferits i que no morirà mai -ai, l'amor!- és el segon dels 366, quan just comença la relació entre l'home i déu: Les carreres [els camins] per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enllumenades d'amors.

Ja em direu si no és veritat que aquest verset pot aplicar-se perfectament al procés, que encara no té camins oficials, de la independència de Catalunya. L'únic que cal és decidir (o la cosa és clara?) qui és l'amat, per què els camins (compte amb el plural!) seran llargs, quins perills hi haurà, quines consideracions es faran, quan ens tocarà sospirar o plorar; sobre l'amor que il·lumina, cap dels caminants n'ha de tenir dubte, perquè en cas contrari el camí seria impossible. En definitiva, una reflexió extensa.

Entrant en el camp estrictament literari, durant les meus lectures o les interpretacions -cada lector és un déu- que he fet a les classes, sovint he dubtat si calia conèixer les circumstàncies, els detalls, en què es produïa una obra literària. Sóc més aviat del parer que l'obra literària s'ha d'aguantar per ella mateixa, més enllà de contextulitzacions biogràfiques o de l'època que, en tot cas, poden ser un element més, una ajuda en la valoració.

És veritat, per altra banda, que algunes obres són absolutament inintel·ligibles o no tenen cap interès si es prescindeix d'un mínim suport contextual. És clar que si són impossibles val més no capficar-s'hi gaire i prescindir-ne, que ja en tenim prou amb la literatura que entenem més o menys però que no ens caldria llegir.

Per posar un exemple del que vull dir. Ahir esmentava els haikus i la meua dificultat per entrar en el seu món. Em refereixo, als haikus japonesos que segueixen una tradició ben apresa -no importa si la transgredeixen- i que considerem un model de subtilesa, d'aprehensió de l'instant... i d'una sèrie de qualitats orientals entre les quals sol haver-hi també l'elegància. Bé, anem a un haiku de Soseki (permeteu-me la confiança en el tracte), deixant de banda recomptes sil·làbics o fonètics:

Vent tardoral:
darrere de boví
que va a l'escorxador.

Després de llegir els versos -que bonic el vent tardoral!- un pot pensar el que vulgui o no pensar res i continuar amb el següent haiku. Sigui com sigui, el poema existeix i reclama la complicitat, poca o molta, dels lectors. Bé, ja tothom s'ha fet una idea, ha interpretat, ha sentit, s'ha emocionat, o ha passat gairebé indiferent per les paraules. I si l'autor ens diu que va escriure aquest poema just abans d'operar-se d'hemorroides? Mig romàntic i mig ingenu com sóc, és comprensible que sovint no vulgui saber res dels escriptors i el seu context.

interpretació

En obrir aquest matí la meva bústia de la feina, he trobat, entre comunicats diversos, un dibuix, una caricatura meva, feta a llapis, una mica a l'estil de Perich. Inicialment m'ha sorprès, perquè no estic acostumat a rebre aquest tipus de missatges, però després he vist que al darrere hi havia unes quantes firmes que em felicitaven pel meu aniversari. Eren alumnes de 4t i dedueixo -ja li ho preguntaré- que el dibuix és de l'O., que no hi ha manera que col·labori en una tira còmica per a la revista perquè diu que no té idees.

A part de la satisfacció que suposa que es recordin de mi, he trobat que he sortit força afavorit, exceptuant, potser, aquests ullets petits que no es corresponen amb els meus, però que deuen respondre a la necessitat de posar alguna cosa darrere de les ulleres i a la llibertat interpretativa de la dibuixant. És curiosa la qüestió de les representacions: l'O. -suposem que sigui ella l'artífex de les línies- em proveeix de dos elements que mai no han estat vistos a l'institut, però que poden formar part d'una visió prou fidel de la realitat: la cigarreta i el diari (el títol de la capçalera és correcte); a part, el bolígraf, que no s'enganxa, com el del dibuix, a la butxaca, sinó que va al seu aire.

Durant el temps que he anat escrivint en el bloc he anat afegint algunes imatges meues, totes de temps passats. Avui, per fi, m'ha semblat que podia deixar el meu jo actual, al menys una representació del meu jo. Encara més, fins que me'n cansi, he decidit que el meu cap, la meva cara, serà la imatge que substituirà la negror de la que tenia fins ara al meu perfil. Això sí, l'he daurada una mica, seguint el model dels recents retrats del senat, tot i que en aquest cas l'artista no ha cobrat res i, a més, m'ha representat de cos sencer.