18.9.12

totterrenys

Aquesta nit he vist i escoltat dos clàssics (bé, Llach molt poquet, vull dir que l'he escoltat poc, no que no sigui un clàssic). Quina llàstima que en el cas de Pujol encara no s'hagués celebrat la manifestació: no sé si Om hagués proposat el pacte de no parlar de política o si el president s'hagués plegat a la condició.

Tornant als clàssics en general, cal recordar que són aquells que, en no importa quin moment, continuen tenint vigència, són fàcilment reinterpretables. Penso en el nostre gran clàssic, Ramon Llull i concretament en el seu amic i amat. Com se sap, un dels meus versets preferits i que no morirà mai -ai, l'amor!- és el segon dels 366, quan just comença la relació entre l'home i déu: Les carreres [els camins] per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enllumenades d'amors.

Ja em direu si no és veritat que aquest verset pot aplicar-se perfectament al procés, que encara no té camins oficials, de la independència de Catalunya. L'únic que cal és decidir (o la cosa és clara?) qui és l'amat, per què els camins (compte amb el plural!) seran llargs, quins perills hi haurà, quines consideracions es faran, quan ens tocarà sospirar o plorar; sobre l'amor que il·lumina, cap dels caminants n'ha de tenir dubte, perquè en cas contrari el camí seria impossible. En definitiva, una reflexió extensa.

Entrant en el camp estrictament literari, durant les meus lectures o les interpretacions -cada lector és un déu- que he fet a les classes, sovint he dubtat si calia conèixer les circumstàncies, els detalls, en què es produïa una obra literària. Sóc més aviat del parer que l'obra literària s'ha d'aguantar per ella mateixa, més enllà de contextulitzacions biogràfiques o de l'època que, en tot cas, poden ser un element més, una ajuda en la valoració.

És veritat, per altra banda, que algunes obres són absolutament inintel·ligibles o no tenen cap interès si es prescindeix d'un mínim suport contextual. És clar que si són impossibles val més no capficar-s'hi gaire i prescindir-ne, que ja en tenim prou amb la literatura que entenem més o menys però que no ens caldria llegir.

Per posar un exemple del que vull dir. Ahir esmentava els haikus i la meua dificultat per entrar en el seu món. Em refereixo, als haikus japonesos que segueixen una tradició ben apresa -no importa si la transgredeixen- i que considerem un model de subtilesa, d'aprehensió de l'instant... i d'una sèrie de qualitats orientals entre les quals sol haver-hi també l'elegància. Bé, anem a un haiku de Soseki (permeteu-me la confiança en el tracte), deixant de banda recomptes sil·làbics o fonètics:

Vent tardoral:
darrere de boví
que va a l'escorxador.

Després de llegir els versos -que bonic el vent tardoral!- un pot pensar el que vulgui o no pensar res i continuar amb el següent haiku. Sigui com sigui, el poema existeix i reclama la complicitat, poca o molta, dels lectors. Bé, ja tothom s'ha fet una idea, ha interpretat, ha sentit, s'ha emocionat, o ha passat gairebé indiferent per les paraules. I si l'autor ens diu que va escriure aquest poema just abans d'operar-se d'hemorroides? Mig romàntic i mig ingenu com sóc, és comprensible que sovint no vulgui saber res dels escriptors i el seu context.

4 comentaris:

Pais secret ha dit...

I quin camí més llong, més poblat i gairebé perillós que ens has fet fer des dels clàssics fins al quiròfan!

Olga Xirinacs ha dit...

Aquests camins d'amics i amats existeixen, penso, des de l'inici de la literatura: en els contes sempre es fa camí, s'emprèn un camí ple de perills i entrebancs per aconseguir algun bé, no sempre.
També Joan de la Creu empaita un amat que se'n va per les muntanyes, i pregunta als pastors, etc. Ja és ben curiós que dos masculins s'empaitin... i no facin sospitar ningú. És clar que en el cas de Joan de la Creu, l'home es disfressa d'ànima i així ja tenim la política correcta. Però no cola.
Pel que fa als haikús, m'agrada llegir-los però no hi entro. Són l'essència, extracte, minimalització de la paraula, i mèrit per qui en fa. M'estimo més el poema conversat amb pausa.

miquel ha dit...

Ja tens raó, A., que a vegades agafo un camí i acaba com acaba. Tant de bo que el nostre no necessiti gaire cirurgia.

És clar, Olga, sempre a la cerca, sovint no se sap ben bé de què. Si podem fer el camí amb una mica d'amor, com en els contes, millor. Ai, Joan de la Creu, potser l'hauria de rellegir.
A mi amb els haikus em passa que entro més en els occidentals que en els orientals, i em fa ràbia, perquè penso que no aconsegueixo captar-ne l'essència dels orígens. Sigui com sigui, no importa la forma sinó el poema.

miquel ha dit...

Ja tens raó, A., que a vegades agafo un camí i acaba com acaba. Tant de bo que el nostre no necessiti gaire cirurgia.

És clar, Olga, sempre a la cerca, sovint no se sap ben bé de què. Si podem fer el camí amb una mica d'amor, com en els contes, millor. Ai, Joan de la Creu, potser l'hauria de rellegir.
A mi amb els haikus em passa que entro més en els occidentals que en els orientals, i em fa ràbia, perquè penso que no aconsegueixo captar-ne l'essència dels orígens. Sigui com sigui, no importa la forma sinó el poema.