Ara, amb un dia de distància, feta una
abstracció mental que ajunta unes imatges amb les altres i
sintetitza, l'exposició de Leopoldo Pomés a la Pedrera, la veig -la
penso- a partir de dos -tres?- eixos que se superposen i es
complementen: les fotos d'encàrrec i els altres. Entre les primeres,
les estrictament publicitàries, de marques, de productes, i les
altres. Aprecio i admiro la perfecció formal, l'originalitat, la
modernitat, la sensualitat, les mirades -els cossos, la sensació de
despullament interior o de distanciament- dels personatges retratats,
però em costa arribar a la complicitat que esperava trobar, fins i
tot quan veig la Teresa Gimpera, amor o musa de tants de nosaltres
durant els 60 i part dels 70. No ho sabria explicar. Penso que potser
si hagués continuat amb històries com la que explicava a la primera
foto que va exposar, la del port... Potser em falten fotos. Potser
ahir m'hagués hagut d'afegir al grupet de joves amics comandats pel
nét del fotògraf que escoltaven atentament les explicacions de
detalls familiars mentre miraven al mateix ritme que jo les parets de
la història.
Travessar el carrer sense pressa
Fa 1 hora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada