mirades

Proliferen les exposicions de fotografies, i més que passen desapercebudes. La fotografia com a art -també per penjar a la paret-, la fotografia com a forma de narrar, la fotografia com a expressió poètica, la fotografia com a reflex o interpretació de la realitat, la fotografia al servei del consum, la fotografia com a testimoni de la història, la fotografia com a instants de la pròpia quotidianitat... Primer pla, retrat, paisatge, natura morta... són apreciacions tècniques que no tenen cap importància en aquest món saturat de imatges en què qui més qui menys s'ha convertit en consumidor i en protagonista i sovint mira les imatges, les seues i les dels altres, amb cansament, amb desconfiança, com si fossin els versos de cada dia -pèrdua de temps- que rarament es converteixen en poema perquè no són més que colors o blancs i negres desentrellaçats. Però no sempre.

Una història, la d'Aberto García-Alix a la Virreina. Una història sòrdida sense final, en blanc i negre, directa, trista i triomfant, d'èxits i fracassos -l'autor ho sap-, de fragments lúcids i desenfocats. Moments d'una mirada personal que remet a una moguda, central i marginal, que encara cueja però que ja és història.

 

A la planta baixa, un mosaic de moments, d'històries, que formem part de la història que encara es va gestant de l'Afganistan: Guillermo Cervera i el seu Bye-bye Kabul. Tradició i modernitat; assimilacions i rebuigs; renúncies, però també esperances. Alegria de viure. Futur incert de nens, homes i dones, com a tot arreu, però diferent, més llunyà, més exòtic, més perillós.

 

 

 

 

Més amunt, al Palau Robert, Jaume de Laiguana, procedent de la publicitat, creador de vídeos de Shakira... presenta 158 imatges d'un virtuosisme extrem, malgrat l'aparent senzillesa i proximitat d'alguns retrats. Humanitat que contemplem però a la qual no pertanyem. Exercicis d'estil – superba la sèrie per als Jocs de Pequín- que poden desanimar el fotògraf aficionat de cada dia sense la imaginació o els mitjans dels mestres. Enmig del glamur, denúncies del nostre temps que poden quedar diluïdes per la brillantor formal i metafòrica.

 

 

 

A la sala del costat, els Premis Lux. Imaginació, tècnica i equilibri(s), cerca de la perfecció al servei de les empreses, sempre amb el segell de creador que busca el reconeixement.

En sortir del Palau, la Pedrera, ja sense exposicions, amb la sala petita convertida en un bar. Més avall, Salvador Serra anuncia que deixa el passeig de Gràcia.