les llibreries, els llibreters (i llibreteres) i jo

La Clidice, en un comentari al post anterior, em parla de la sort que tenim els qui vivim a Barcelona de poder entrar a les llibreries i seguir una litúrgia com la que exposo, és a dir, la d'anar mirant lloms i portades, llegint solapes o contraportades, repassant índexs... La veritat és que la majoria de vegades que entro en una llibreria vaig a buscar un llibre concret i si no el veig al lloc on penso que pot trobar-se em planto davant de l'ordinador d'informació fins que apareix el meu o la meua informant, que a vegades necessita teclejar i d'altres em porta el llibre o em condueix al lloc on es troba; també pot ser, com m'ha passat avui en una llibreria de la Rambla de Catalunya, que malgrat la bona disposició de la noia i la cerca conjunta -no tenim gaires llibres de poesia nord-americana, m'ha dit- em quedi sense la poesia de Hart Crane que precisament avui -sóc un lector impacient i temperamental- em venia de gust de llegir. Com pot ser que no trobi Crane en una de les llibreries més grans de Catalunya?


Hi havia un temps en què passava més temps en les llibreries, però ara vaig per feina, tot i que no nego que en algun moment, de la mateixa manera que d'altres necessiten fer una pausa entrant a prendre un cafè en qualsevol bar, jo em passejo entre prestatges i taules de llibres fins que em sembla que puc continuar el meu camí, la meua activitat. Hi ha qui en els bars acaba establint una certa confiança amb els cambrers o amb l'amo; a mi rarament m'ha passat això en els bars, i tampoc en les llibreries, cosa que potser és conseqüència del meu caràcter, que tendeix a la misantropia, i a una certa lentitud en establir relacions de confiança. Per altra banda -i potser la meua memòria e´s deficient-, l'esperança de vida de les meus llibreries és més aviat escassa. Quantes en queden de les que freqüentava amb assiduïtat quan vaig arribar a Barcelona? De nom, potser alguna; de propietaris, no ho sé, però poques. De llibreters o dependents? Cap. On deu parar en Jofre de la llibreria “Públia”? I la Conxita de la llibreria “Ona”, que encara havia vist pel carrer alguna vegada? Si ni tan sols queden les llibreries!

Envejo els qui em parlen del seu llibreter de capçalera, jo, que quan començava a tenir una certa confiança amb algú, veia com desapareixia el llibreter o la llibreria. Ës veritat que potser una de les causes de la manca d'un llibreter propi ha estat la meua supèrbia: sempre he sabut quin llibre anava a comprar o em refiava de l'atzar d'una portada o d'un nom. Per altra banda, com podia demanar consell segons els meus gustos si les meues lectures són d'un eclecticisme total? Avui una mica d'història, demà clàssics llatins, l'endemà astronomia, després fotografia, encabat poesia anglesa, més endavant novel·la negra o de ciència-ficció, ara els arbustos de Catalunya... Havia de segrestar el llibreter o la llibretera fins que s'adonés de la meua il·lògica lògica lectora?

Les úniques llibreries i llibreters amb qui he establert una relació duradora han estat les llibreries i els llibreters de vell. En aquestes llibreries i amb aquest llibreters m'he passejat a poc a poc trobant el que buscava i comprant el que no buscava, demanant pistes i consells. Alguns d'aquests llibreters, al cap d'un temps de no veure'ls, m'ha dit que em guardaven tal o qual llibre o que tal altre amic comú els havia dit que quan em veiessin em passessin aquell exemplar de “La Nuri” de la Lola Anglada que feia temps que buscava.

Avui, en passar pel carrer de la Palla, he vist a la porta en Batlle junior. He pensat que ja tenia una edat. Crec que no té fills.