retalls de llengua

No hi puc fer res si resulta que es pot pensar que és una paradoxa que avui m’hagi trobat a “La Vanguardia” tres articles que testimonien una situació de la llengua catalana en una altra llengua. No espereu que en cap de setmana argumenti sobre el tema. M’agrada llegir Monzó, Porcel i Espadaler –no especifico l’ordre que no altera el valor dels productes- i ells mateixos ja han dit la seva sobre aquest assumpte, així que què hi podria afegir jo que no sapigueu? I de la meva afició al diari –on de tant en tant em publiquen alguna cosa en català- ja n’he parlat en altres ocasions. Que alguna llengua no és només un mitjà de comunicació ja ha quedat establert altres vegades i jo me n’hi fet pesat, però deixeu-me insistir a través d’aquests tres retalls escrits amb estils ben diferents però amb testimoni similar. No crec que sigui el diari qui hagi suggerit als escriptors que avui calia tocar el tema, sinó la percepció independent dels articulistes d’una situació multipresent i preocupant.

Diu Monzó:

Una amiga mía barcelonesa –escritora- fue de viaje por Andalucía, hará un par de años. Un día tomó un taxi. A poco de haber iniciado la carrera le sonó el móvil. Contestó. Era su novio. Se pusieron a hablar: “Com estàs? Va tot bé?” el taxista freno imediatamente, giró la cabeza y le dijo: “oiga, ¿¡ está usted hablando en catalán!? ¡Baje imediatamente de mi taxi!” Ágil de reflejos, la chica improvisó: “¡No, no! Hablamos italiano. Es que mi novio es italiano.” El taxista respondió aliviado y le dijo: “Usted disculpe, es que pensé que estaba hablando en catalán”. Y volvió a poner el taxi en marcha.

Continua Monzó explicant el tracte rebut per Montilla al seu poble: “¡Renegado!”. “¡Vete pá tu tierra!”... En fi que el viatge de Cirera serà inútl. A la pàgina següent en Porcel –darrerament l’escriptor se supera, i no ho dic especialment per aquest article- explica les seves vivències madrilenyes respecte la llengua. Cal llegir, com en cas de Monzó, l’article sencer. I ja em disculpareu que us hagi triat només el paràgraf final, però confio que vosaltres sereu més generosos.

Lo que me recuerda aquel chiste del Caudillo, con él en una tribuna discurseando las glorias de su reinado; pero con un oyente que encogido, va musitando: “Esto es mentira”. Lo que el Generalísimo oye y le pregunta: “Por qué dice esto?”, y el otro responde: “Porqué soy catalán, viajante de comercio y recorro España, sin ver nada de lo que afirma usted”. A lo que Franco le chilla: ¡Pues menos catalán y menos viajar, y más leer los periódicos!”. Que bonita la tradición, ¡ay!, el Caudillo repescado ahora que hay elecciones con la derecha mirando a la izquierda...

I el tercer i darrer retall, el d’Espadaler.

En realidad, “nadie es tan obtuso que sea incapaz de conocer la lengua de un grupo humano viviendo entre él”, afirmaba san Isidoro de Sevilla en sus famosas Etimologías. Tan claro lo veia que para redondear el argumento escribió: Si ello sucediera, habría que considerarle más irracional que los propios animales” (IX, 10). No sé si de pensar de forma distinta lo hubiesen tenido por sabio y lo hubiesen subido a los altares.

Aquí ja podeu plegar, però deixeu-me fer la meva aportació al tema a través d’un fragment poc polèmic d’un llibre que em suggereix avui el Llibreter. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa va ser escrit segurament l’any 1557, encara que no passà per la impremta fins l’any 1877.

Don Pedro: No sé jo per què, a la veritat, no és tant cupdiciada com això la llengua catalana, y la aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.

Lúcio: En nostres dies sí, mas en lo temps atràs no la tenien sinó per molt grossera, com a la veritat ho era, y per ço tinguda en menys que la d’assí. Prova’s ab que los reys, encara que priven lo apellido de Aragó no per ço parlen aragonès, sinó català, y fins lo rey don Martín, últim rey de la línia masculina dels comptes de Barcelona, parlava català. Y son para d’aquest rey, qui fonch en Pere Tercer, la Crònica que compongué de les gestes de son avi, de son pare y seus, en llengua catalana la compongué y de la pròpia mà sua se troba per a vuy escrita dins [...] Més avant vos diré una cosa per abonar ma rahó, que cert és de ponderar: y és que Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos y tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya y València, en aquesta frontera no y à memòria de la llengua aragonesa. Açò passa ab veritat així com ho dic, y de aquí ve lo escàndol que jo prench en veure que per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors y altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloch ad aquest abús los magnànims reys de Aragó. Y no dic que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confesse que és necessari saber-la les persones principals, perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè de assò se pot seguir que poch a poch se lleve de rael de la pàtria y així pareixeria ser per los castellans contestada.

Don Pedro: No estich mal ab lo que diu, que sert ya comensa de passar la ralla aquest abús, tant y més que assí, allà en València entre nosaltres. Yo tindria per bé que·s consideràs per tot assò.

Fàbio: Yo tinc per impossible lo remey y per ço ser supèrflua la considerasió que diuen, senyor don Pedro...

Cristòfor Despuig: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Curial.

I tant de bo que dintre de tres o quatre cents anys puguem continuar parlant del tema. Jo, que no descarto la criogènia, prometo que diré la meva.

el que penso

Observo que han començat les propostes de lectures d’estiu, que en cap cas cal confondre amb les rebaixes d’estiu i em sumaria a les recomanacions amb els meus llibres si no fos perquè els llibres que llegiré aquest estiu encara no els he llegit i ignoro en part quins seran i d’on sortiran, encara que tinc clar que no seran robats perquè a la meva edat qualsevol cursa pels carrers de Barcelona perseguit pels joves llibreters pot tenir un desenllaç fatal; a més, com diu el Llibreter, sempre es més productiu dedicar-se a les joies.

Ahir vaig fer una passejada ràpida pel centre i, després de contemplar aquest Lloret en què s’ha convertit la ciutat, procurant que no m’empastifessin de sorra fina o d’altres excrescències pitjors, vaig aconseguir arribar al semisoterrani de Laie. Dels tres llibres que vaig comprar només n’he acabat un: una d’aquestes píndoles de saviesa per a bibliòfils populars que publica la Universidad Nacional Autónoma de México que “pueden canviar tu vida”.

Crec que ja he citat alguna altra vegada E. M. Forster (quan arribaran els correctors de llengua a Viquipèdia?) a partir del seu Aspectes de la novel·la, publicat per Columna (Aspectos de la novela, publicat per Debate), que a mi em sembla un punt de partida interessant, amè i divertit per començar a endinsar-se en la teoria de la novel·la. Segurament alguns de vosaltres coneixeu Forster per les seves novel·les (Una habitació amb vistes, Viatge a l’Índia...) o per les seves adaptacions cinematogràfiques. El llibre que vaig llegir ahir, titulat En lo que creo, el formem dos articles, dos assaigs si voleu, que va escriure el final de la guerra espanyola i al principi de la mundial (no puc ser més precís). En aquest període de crisis, Forster, com ho van fer altres componenst del Grup de Bloomsbury, reflexiona sobre el món en què viu i n’exposa la seva actitud. Tant el títol del primer assaig com del segon ("Tolerancia"), són prou significatius perquè no em calgui afegir res sobre el tema i les conclusions a què arriba l’autor.

El que em va sobtar, encara que ja ho intuïa, és que el contingut escrit fa gairebé 70 anys pugui ser en aquest moment tant actual, tan “modern”. Deixant de banda algunes qüestions d’estil i certa ingenuïtat (crec que la ingenuïtat es va començar a perdre definitivament a finals dels 60, a més, ahir vaig tornar a veure Nacido el cuatro de julio), les premisses que es planteja l’autor i algunes conclusions són ben vigents, o es poden fer les extrapolacions necessàries per adequar-les al pensament i a les actuacions de la nostra societat d’ara mateix.

Tenia la intenció de comentar les cites que podeu llegir més avall extretes únicament de les primeres pàgines i argumentar el meu acord o desacord, però entenc que m’allargaria massa i que el que interessa és mostrar simplement per on van els trets. Afegeixo únicament que en aquest moment en què s’ha debatut a les corts espanyoles l’estat de la nació, aquesta lectura és una mostra intel·ligent i refrescant, oposada als discursos de digestió pesada i de calor sufocant –avui no gaire, és veritat-:

No creo en las creencias; vivimos, sin embargo, en una época de fe y hay tanta militancia de credo que, para defenderse, uno tiene que formar el suyo propio.

Mis legisladores son Erasmo y Montaigne, no Moisés ni san Pablo; mi templo no se alza en el monte de la tierra de Moriah sino en esos campos elíseos donde incluso los inmorales son admitidos y mi lema es : “Señor, yo no creo; ayuda pues a mi incredulidad”.

A través de las relaciones personales consigo encontrar un poco de orden en este caos contemporáneo: si uno no quiere que su vida se torne un lío, es necesario querer a las personas y confiar en ellas; por eso resulta esencial que no nos decepcionen...

Yo aborrezco la mera idea de causa y si tuviera que elegir entre traicionar a mi país o traicionara a mi amigo, sólo espero tener las agallas para traicionar a mi país; esta elección podrá escandalizar al lector moderno que en cualquier momento tomaría el teléfono y patrióticamente llamaría a al policía; no obstante, mi elección no hubiera escandalizado a Dante que colocó a Bruto y a Casio en el último círculo de los infiernos porqué prefirieron traicionar a su amigo Julio César antes que traicionar a Roma.


Así pues, vayan dos vivas a la democracia: la primera porqué admite la variedad y la segunda porque permite la crítica...

Por otro lado, hay quienes idealizan la fuerza y, en vez de mantenerla a raya, la colocan en primer plano y la adoran: me parece que cometen un error pero me parece también que sus contrarios, los místicos, se equivocan todavía más cuando declaran que la fuerza no existe. Yo creo que existe y que una de nuestras tareas es evitar que se salga de sus límites; tarde o temprano sale y nos destruye –a nosotros y a todo lo hermoso que hemos creado-, pero no está siempre afuera por la afortunada razón de que los fuertes son estúpidos.

Tan pronto como la gente adquiere poder se vuelve facinerosa y hasta imbécil porqué la posesión del poder los eleva a una altura en donde la honestidad normal no retribuye.


E. M. Forster En lo que creo. Universidad Nacional Autónoma de México, Col. Pequeños ensayos, 2004.

P. S. Políticament ningú no parla de Labordeta, i és veritat que des de la perspectiva de política estatal i catalana no té cap importància, fins i tot pot ser molest. Al llarg dels seus anys de diputat, les seves intervencions públiques en les Corts Generals han estat escasses en temps per raons òbvies i de vegades excessivament anecdòtiques. Tot i així em sap greu la seva desaparició de l’escena madrilenya perquè és un personatge del qual admiro la independència de criteri, el seu compromís amb la terra i algunes de les seves cançons. No sé si algun dia parlaré més seriosament de Labordeta, però avui us deixo amb uns intervenció seva potser frívola, de franctirador abocat al fracàs que, tal com transcorren els parlaments al Parlament, trobaré a faltar, segur.



I no em puc estar de completar el modest homenatge a Labordeta sense posar al menys una cançó seva, per molt obsoleta que sembli. A la fi, ell i jo som uns (vells?) romàntics (vells?), sovint allunyats de Forster.