7.10.07

retalls de llengua

No hi puc fer res si resulta que es pot pensar que és una paradoxa que avui m’hagi trobat a “La Vanguardia” tres articles que testimonien una situació de la llengua catalana en una altra llengua. No espereu que en cap de setmana argumenti sobre el tema. M’agrada llegir Monzó, Porcel i Espadaler –no especifico l’ordre que no altera el valor dels productes- i ells mateixos ja han dit la seva sobre aquest assumpte, així que què hi podria afegir jo que no sapigueu? I de la meva afició al diari –on de tant en tant em publiquen alguna cosa en català- ja n’he parlat en altres ocasions. Que alguna llengua no és només un mitjà de comunicació ja ha quedat establert altres vegades i jo me n’hi fet pesat, però deixeu-me insistir a través d’aquests tres retalls escrits amb estils ben diferents però amb testimoni similar. No crec que sigui el diari qui hagi suggerit als escriptors que avui calia tocar el tema, sinó la percepció independent dels articulistes d’una situació multipresent i preocupant.

Diu Monzó:

Una amiga mía barcelonesa –escritora- fue de viaje por Andalucía, hará un par de años. Un día tomó un taxi. A poco de haber iniciado la carrera le sonó el móvil. Contestó. Era su novio. Se pusieron a hablar: “Com estàs? Va tot bé?” el taxista freno imediatamente, giró la cabeza y le dijo: “oiga, ¿¡ está usted hablando en catalán!? ¡Baje imediatamente de mi taxi!” Ágil de reflejos, la chica improvisó: “¡No, no! Hablamos italiano. Es que mi novio es italiano.” El taxista respondió aliviado y le dijo: “Usted disculpe, es que pensé que estaba hablando en catalán”. Y volvió a poner el taxi en marcha.

Continua Monzó explicant el tracte rebut per Montilla al seu poble: “¡Renegado!”. “¡Vete pá tu tierra!”... En fi que el viatge de Cirera serà inútl. A la pàgina següent en Porcel –darrerament l’escriptor se supera, i no ho dic especialment per aquest article- explica les seves vivències madrilenyes respecte la llengua. Cal llegir, com en cas de Monzó, l’article sencer. I ja em disculpareu que us hagi triat només el paràgraf final, però confio que vosaltres sereu més generosos.

Lo que me recuerda aquel chiste del Caudillo, con él en una tribuna discurseando las glorias de su reinado; pero con un oyente que encogido, va musitando: “Esto es mentira”. Lo que el Generalísimo oye y le pregunta: “Por qué dice esto?”, y el otro responde: “Porqué soy catalán, viajante de comercio y recorro España, sin ver nada de lo que afirma usted”. A lo que Franco le chilla: ¡Pues menos catalán y menos viajar, y más leer los periódicos!”. Que bonita la tradición, ¡ay!, el Caudillo repescado ahora que hay elecciones con la derecha mirando a la izquierda...

I el tercer i darrer retall, el d’Espadaler.

En realidad, “nadie es tan obtuso que sea incapaz de conocer la lengua de un grupo humano viviendo entre él”, afirmaba san Isidoro de Sevilla en sus famosas Etimologías. Tan claro lo veia que para redondear el argumento escribió: Si ello sucediera, habría que considerarle más irracional que los propios animales” (IX, 10). No sé si de pensar de forma distinta lo hubiesen tenido por sabio y lo hubiesen subido a los altares.

Aquí ja podeu plegar, però deixeu-me fer la meva aportació al tema a través d’un fragment poc polèmic d’un llibre que em suggereix avui el Llibreter. Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa va ser escrit segurament l’any 1557, encara que no passà per la impremta fins l’any 1877.

Don Pedro: No sé jo per què, a la veritat, no és tant cupdiciada com això la llengua catalana, y la aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.

Lúcio: En nostres dies sí, mas en lo temps atràs no la tenien sinó per molt grossera, com a la veritat ho era, y per ço tinguda en menys que la d’assí. Prova’s ab que los reys, encara que priven lo apellido de Aragó no per ço parlen aragonès, sinó català, y fins lo rey don Martín, últim rey de la línia masculina dels comptes de Barcelona, parlava català. Y son para d’aquest rey, qui fonch en Pere Tercer, la Crònica que compongué de les gestes de son avi, de son pare y seus, en llengua catalana la compongué y de la pròpia mà sua se troba per a vuy escrita dins [...] Més avant vos diré una cosa per abonar ma rahó, que cert és de ponderar: y és que Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos y tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya y València, en aquesta frontera no y à memòria de la llengua aragonesa. Açò passa ab veritat així com ho dic, y de aquí ve lo escàndol que jo prench en veure que per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors y altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloch ad aquest abús los magnànims reys de Aragó. Y no dic que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confesse que és necessari saber-la les persones principals, perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè de assò se pot seguir que poch a poch se lleve de rael de la pàtria y així pareixeria ser per los castellans contestada.

Don Pedro
: No estich mal ab lo que diu, que sert ya comensa de passar la ralla aquest abús, tant y més que assí, allà en València entre nosaltres. Yo tindria per bé que·s consideràs per tot assò.

Fàbio: Yo tinc per impossible lo remey y per ço ser supèrflua la considerasió que diuen, senyor don Pedro...

Cristòfor Despuig: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Curial.

I tant de bo que dintre de tres o quatre cents anys puguem continuar parlant del tema. Jo, que no descarto la criogènia, prometo que diré la meva.

6 comentaris:

Arare ha dit...

Saps què, Pere? a mi una vegada un madrileny em va dir que em trobava tan simpàtica i encantadora que "no pareces catalana". Jo, com que sóc com sóc, em vaig posar a riure i llavors es va adonar que l'havia vessada per tots costats, però n'hi havia com per aixecar-se i deixar-lo plantat... com que erem totalment incompatibles, vam acabar cadascú a casa seva "y Dios en la de todos",hi ha coses que no tenen explicació possible i per més que fem "pedagogia", no ho entendran mai.

Xurri ha dit...

Bordes en trobem de tots els colors, de tots els idiomes i a tot arreu.

Em sembla estèril perdre energies barallant-se per quelcom que té la seva pròpia inèrcia: ens distreu de l'essencial, que com gairebé sempre, sembla invisible als ulls.

jaka ha dit...

Bona nit Pere,
Doncs a mi em va passar mes o menys com a l’Arare, em trobaven tan simpàtica que no parecia catalana. Ara, un altre vegada i sense saber-ho mels vaig rifar de mig a mig, vaig agafar un taxi i just pujar i dir l’adreça ja diu el taxista: Hombre, catalana !!! i jo dic: carai que ràpid ho ha notat. I ell continua: El Barça eh? I jo li dic : pues no jo soy del Nastic, el home es va quedar mut, el que jo no sabia aleshores es que estàvem passant per davant del Bernabeu i que allí i havia una placa (ara ja la han tret) que deia que el dia de la inauguració del Estadi el Gimnàstic de Tarragona havia guanyat al Madrid. He, he
Quin rotllo... es una batallita.
=;)

pere ha dit...

És que vosaltres, arare i jaka -em permeteu que us respongui les dues al mateix temps- no sembleu catalanes i, a més, amb les noies, ja se sap que tothom es mostra més condescendent -em retracto, em retracto, no ho volia dir-.
De tota menera, veig que no vau acabar a casa del vostre interlocutor, cosa que finalment demostra que hi ha... Res que no va ser... Que no, que no dic res més.

No, xurri, crec que t'equivoques,no són anècdotes, però ja saps que no en parlarem... o pot ser sí, ves a saber :-)

Júlia ha dit...

M'agradaria saber si l'escriptora que no parlava italià i va tenir una resposta tan ràpida i adient va prendre alguna altra mida. Aquesta anècdota -crec haver-la llegida en algun altre lloc, a més- sempre em deia un regust de misteri.. va anotar la matrícula, al menys, i fer alguna reclamació? O la història ha quedat en un fet humorístic més? És que aquests intel·lectuals, a l'hora de mullar-se...

pere ha dit...

Desconfiada.
Sí, dona, si fa una reclamació és la riota de la comissaria...
Això de mullar-se, costa menys fer-ho verbalment.