per què falla l'argument?

La S., companya els darrers anys, m'informa de tant en tant d'algun detall de la feina. En el seu darrer correu, per exemple, m'explica que alguns alumnes van anar a veure Trifulkes de la KatalanaTribu al Nacional, un espectacle estrenat no fa res que explica la història del país en 70 minuts i 16 escenes (més detalls aquí o a Google).

Com és habitual, posteriorment a classe és cometa l'obra, que ja s'ha presentat abans d'anar a l'espectacle. Els alumnes van dient la seua i el professor o professora coordina les intervencions, procura desfer malentesos o dubtes, ampliar conceptes, suggerir punts d'interès, desenvolupar alguns detalls, estimular interpretacions... És a dir que es parla de la història, de l'escenografia, dels actors i les seues interpretacions, de les reaccions del públic..., en fi, de tot allò que comporta una obra teatral.

Em diu la S. que una nena va intervenir per dir, cito textualment: que no li havia agradat l'argument. Ep, aquestes són paraules majors! Quan no t'agrada l'argument pots apreciar tots els altres detalls: la posada en escena, el treball dels actors... i tot allò que es vulgui, però l'obra ha fracassat, no hi ha res a fer, qualsevol altra consideració és secundària, un intent civilitzat de no ofendre ningú potser perquè es valora la seua bona voluntat.

No sé si la nena que esmenta lla meua companya va tenir en compte tota la història a l'hora de manifestar la seua opinió o es va basar en els darrers episodis, que a la fi són els que més es recorden i els que finalment compten, però jo, sense haver vist la representació i sense saber qui era la nena, a la qual suposo un grau de reflexió important, estic completament d'acord amb la seua opinió. A qui li pot agradar un argument que en els darrers tres-cents anys només parla de claudicacions i de desfetes, de moments en què tot sembla anar bé i s'acaba ensorrant? Qui pot aplaudir un argument que promet molt i que acaba amb un final obert que més aviat es preveu negre? Qui pot estar d'acord amb uns guionistes que no saben acabar d'arrodonir un desenllaç, ni que sigui obert? Qui són aquests guionistes? Que els acomiadin!

D'acord, potser dintre de cent anys es tornarà a representar l'obra i l'argument, malgrat uns moments poc aconseguits, serà satisfactori, rodó, definitivament ben construït perquè tothom aplaudirà el final, però mentrestant, m'arrisco a dir, sense haver presenciat l'actuació, que estic completament d'acord amb la nena i que cal puntuar positivament la seua intervenció perquè ella ha captat la realitat interna de la història com pocs altres ho fan:  val el que valen els darrer episodis,
--------------------------------------------------------------------------------------------------

El concepte d'argument sol tenir diferents interpretacions. Aprofito aquesta diversitat per expressar la meua que en realitat és la del meu admirat Forster, citat altres vegades en aquest bloc:


Definamos el argumento. Hemos descrito la historia como una narración de sucesos ordenada temporalmente. El argumento es también una narración de sucesos, pero el énfasis recae en la casualidad. Una historia es: “El rey murió y luego murió la reina”. Un argumento es: “El rey murió y luego la reina murió de pena” Se conserva el orden temporal, pero se ve eclipsado por la sensación de causalidad. O también: “la reina murió, nadie sabía por qué, hasta que se descubrió que fue de pena por la muerte del rey”. Este es un argumento con misterio, forma que admite un desarrollo superior. Suspende el orden temporal y se distancia de la historia tanto como lo permiten sus limitaciones. Consideremos la muerte de la reina. Si es una historia, preguntaremos “¿Y luego qué pasó? Si es un argumento, preguntaremos: “¿Por qué?” Esta es la diferencia. Un argumento no puede contarse a un público de trogloditas boquiabiertos, ni a un sultán tiránico... a éstos sólo les mantiene despiertos “y luego, y luego...” Y un argumento exige inteligencia y memoria.


Si queremos comprender el argumento tenemos que tener inteligencia y memoria. Lo primero, inteligencia. El lector de novelas inteligente, a diferencia del curioso que pasa por alto los datos nuevos, toma nota mental de ellos. Los observa desde dos puntos de vista: aislados y en relación con lo que ha leído en las páginas anteriores. Probablemente no los comprende, pero no espera poder hacerlo aún. Los datos de una novela sumamente organizada son a menudo correspondencias referenciales de las que el espectador ideal no puede esperar tener una imagen cabal hasta llegar al final de la obra y estar sentado en la cumbre de la montaña... Este elemento de sorpresa o misterio posee una gran relevancia en el argumento. Se produce mediante una suspensión del orden temporal; un misterio es una bolsa en el tiempo, y tenemos un ejemplo tosco cuando decimos: “¿Por qué murió la reina?”.. .el misterio es esencial en un argumento y no puede apreciarse sin inteligencia. El curioso n o sabe ver más que otro “y luego...” Para apreciar un misterio hay que dejar en suspenso una parte de la mente, cavilando, mientras otra continúa avanzando.


Esto nos lleva al segundo requisito: la memoria.
La memoria y la inteligencia se hallan íntimamente relacionadas, pues sin recordar no podemos entender. Si cuando muere la reina hemos olvidado la existencia del rey, nunca descubriremos lo que causó su muerte. El argumentista confía en que nosotros recordemos, y nosotros esperamos de él que no deje cabos sueltos. Cada acto o cada palabra del argumento debe contar; la traba debe ser económica y sucinta; incluso cuando es complicada debe ser orgánica y estar exenta de materia inerte. Puede ser difícil o fácil, puede –y debe- albergar misterios, pero no debe confundir. Y a medida que se desentraña, por encima de todo ello revoloteará la memoria del lector, reorganizando y reconsiderando constantemente, descubriendo nuevas pistas, nuevos encadenamientos de causa y efecto; la sensación final –si el argumento ha sido bueno- no será de que existen pistas ni concatenaciones, sino algo estéticamente compacto, algo que el novelista podría haber mostrado directamente pero sin belleza.
En la desigual batalla que el argumento libra con los personajes, aquél a veces se toma una cobarde venganza. Casi todas las novelas se debilitan hacia el final. Esto se debe a que el argumento requiere una conclusión. ¿Y por qué es necesario? ¿Por qué no existe una convención que permita al novelista terminar cuando se aburre? Por desgracia, tiene que redondear las cosas y, normalmente, mientras está en ello los personajes pierden vida y nuestra impresión final es que agonizan... Al pobre escritor hay que dejarle terminar de alguna manera, tiene que ganarse la vida, como todo el mundo; así que no debe sorprendernos que no se oigan más los martillazos y el ajuste de tornillos.
Dentro de lo que cabe generalizar, éste es el defecto inherente a toda novela: al final se estropea.


E. M. Forster: Aspectos de la novela.

el lector desmemoriat

En la seva darrera anotació, que potser ja no ho és, la Mireia fa una síntesi del balanç de les seves lectures de l’any 2010. M’hagués agradat deixar-li un comentari opinant sobre el seus llibres, però pràcticament no hem compartit cap lectura; també hagués pogut dir-li alguna cosa sobre els meus llibres del 2010, però tret d’alguna obra ben present, sóc incapaç de saber, sense fer una cerca per prestatges, taules i tauletes, què he llegit aquest any o què és de l’any passat o de qualsevol altre moment no gaire remot. Just a tocar la mà esquerra, al costat del teclat (sóc força desordenat), tinc lectures i relectures que són de l’any, cito títols: L’art d’ensenyar Barcelona, Huye rápido, vete lejos, Verd aigua, Del llum de gas al llum elèctric. Àngels e dimonis, Tres prosistes... Un conjunt heterogeni i em temo que heterodox que he fet servir en algun post. Just al darrere... No cal continuar, perquè no es tracta d’anar citant sinó de reprendre consciència de la meva desmemòria.

Sóc, des de l’adolescència –segurament de molt abans, però no ho recordo-, un individu amb una memòria escassa. No només pel que fa a les lectures sinó respecte qualsevol experiència de la meva vida, encara que no abundaré en aquest darrer camp, que té els seus pros i els seus contres. Quant a les lectures, m’adono que he estat un lector atent sobretot a les històries i molt menys, possiblement per incapacitat, als arguments. I tot i així, sovint em resulta impossible recordar històries, és a dir, l’element primari d’una novel·la, al cap de poc d’haver-les llegit. A diferència d’alguns que no han llegit algun llibre però fa l’efecte que en dominen tots els secrets, jo dec fer la impressió que no he passat de la primera pàgina i d’algun fulleig ràpid a l’atzar. Bé, les coses són com són i ara ja hi puc fer ben poc per canviar-les. De la meva desmemòria, no em preocupa tant l’oblit d’algun personatge, d’un passatge transcendent, d’una finalitat evident, d’un ritme sensacional..., sinó el fet d’haver estat, durant el propi acte de la lectura, un mal lector, un lector primitiu, poc intel·ligent, que s’ha quedat únicament amb el més elemental, el més extern, el més evident.

Vull dir que potser he estat una mena de lector troglodita. Em sembla que val més que en lloc d’explicar amb més detall el que pretenc dir ho faci a través d’unes paraules de Forster, autor, crec recordar, que ja he citat en altres moments i que té l’avantatge sobre altres teòrics de posar-se en la pell del lector, de parlar com a lector.

Definamos el argumento. Hemos descrito la historia como una narración de sucesos ordenada temporalmente. El argumento es también una narración de sucesos, pero el énfasis recae en la causalidad. Una historia es: “El rey murió y luego murió la reina”. Un argumento es: “El rey murió y luego la reina murió de pena” Se conserva el orden temporal, pero se ve eclipsado por la sensación de causalidad. O también: “la reina murió, nadie sabía por qué, hasta que se descubrió que fue de pena por la muerte del rey”. Este es un argumento con misterio, forma que admite un desarrollo superior. Suspende el orden temporal y se distancia de la historia tanto como lo permiten sus limitaciones. Consideremos la muerte de la reina. Si es una historia, preguntaremos “¿Y luego qué pasó? Si es un argumento, preguntaremos: “¿Por qué?” Esta es la diferencia. Un argumento no puede contarse a un público de trogloditas boquiabiertos, ni a un sultán tiránico.... a éstos sólo les mantiene despiertos “y luego, y luego...” Y un argumento exige inteligencia y memoria. Si queremos comprender el argumento tenemos que tener inteligencia y memoria.




Lo primero, inteligencia. El lector de novelas inteligente, a diferencia del curioso que pasa por alto los datos nuevos, toma nota mental de ellos. Los observa desde dos puntos de vista: aislados y en relación con lo que ha leído en las páginas anteriores. Probablemente no los comprende, pero no espera poder hacerlo aún. Los datos de una novela sumamente organizada son a menudo correspondencias referenciales de las que el espectador ideal no puede esperar tener una imagen cabal hasta llegar al final de la obra y estar sentado en la cumbre de la montaña... Este elemento de sorpresa o misterio posee una gran relevancia en el argumento. Se produce mediante una suspensión del orden temporal; un misterio es una bolsa en el tiempo, y tenemos un ejemplo tosco cuando decimos: “¿Por qué murió la reina?”.. el misterio es esencial en un argumento y no puede apreciarse sin inteligencia. El curioso n o sabe ver más que otro “y luego...” Para apreciar un misterio hay que dejar en suspenso una parte de la mente, cavilando, mientras otra continúa avanzando.


Esto nos lleva al segundo requisito: la memoria.
La memoria y la inteligencia se hallan íntimamente relacionadas, pues sin recordar no podemos entender. Si cuando muere la reina hemos olvidado la existencia del rey, nunca descubriremos lo que causó su muerte. El argumentista confía en que nosotros recordemos, y nosotros esperamos de él que no deje cabos sueltos. Cada acto o cada palabra del argumento debe contar; la traba debe ser económica y sucinta; incluso cuando es complicada debe ser orgánica y estar exenta de materia inerte. Puede ser difícil o fácil, puede –y debe- albergar misterios, pero no debe confundir. Y a medida que se desentraña, por encima de todo ello revoloteará la memoria del lector, reorganizando y reconsiderando constantemente, descubriendo nuevas pistas, nuevos encadenamientos de causa y efecto; la sensación final –si el argumento ha sido bueno- no será de que existen pistas ni concatenaciones, sino algo estéticamente compacto, algo que el novelista podría haber mostrado directamente pero sin belleza.

E. M. Forster. Aspectos de la novela.

Estic segur que si heu arribat fins aquí haureu entès –el text és diàfan-, el que volia expressar (i ja no parlo d’intel·ligència), tot i que alguns aspectes del discurs de Forster els podria discutir jo mateix, però no canviarien substancialment el meu discurs. Ah, com admiro el lector intel·ligent i amb bona memòria que sap anar més enllà de les històries!

els misteris de la roda que roda

Enaixí com la roda qui·s mou engir, se mouen, fill, los hòmens qui són en los mesters demunt dits. On, aquels qui són en lo pus bax offici en honrament, desigen a puyar cada dia, tant que sien en lo cap de la roda subirana...

Ramon Llull: Doctrina pueril.

Per jugar una mica, vaig voler il·lustrar l’exemple de Forster sobre els personatges plans: “no tienen más relieve que un disco de gramófono”. Vaig agafar un disc i hi vaig situar els polítics catalans que poden tenir, poca o molt, importància en les properes eleccions. Em vaig adonar, però, que no els podia presentar tal com diu Forster perquè amb el disc pla, sense relleu, els polítics no es veien, de manera que vaig haver de situar el disc a vista d’ocell o en vertical. Aleshores va desaparèixer el concepte de personatge pla i vaig haver de buscar la referència en Llull o, si volem ser més moderns, en les rodes de la fortuna que apareixen en alguns programes televisius i que són velles com la humanitat. I ja és això, una roda que volta incessantment i que de tant en tant s’atura (la meva subtilment) en un personatge, el premiat; però la roda continua fins que en la seva part més alta apareix un altre personatge, només un temps. Alguns personatges -misteris irresolubles- mai no aconseguiran el lloc sobirà, però no obstant, continuen volent formar part de la roda, un altre misteri.

Per què blogger no em permet posar animacions flash directament? Un misteri més.

el pretext: el personatges rodons en la novel·la

Avui, no tant directament com ahir –així ho vol Forster-, és el torn dels personatges rodons, també a través de menys fragments dels necessaris per arrodonir la idea, tot i que el paràgraf final podria ser una conclusió suficient que estalvia llegir els textos anteriors si no es vol gaudir de l’enfrontament Dickens-Austen (Jane) aquí sintetitzat, evidentment, i aquesta és una altra de les gràcies, discutible i matisable.

Aquests dos apunts, el d’ahir i el d’avui, eren només un pretext per introduir el tema del tercer, que ara, vist l’interès renovat que m’ha desvetllat Forster i la perspectiva temporal, trobo insubstancial, un joc innocent i groller. Ara continuaria, per exemple, citant alguns paràgraf d’Aspectes de la novel·la dedicats a l’argument i a la seva relació amb la memòria, concepte que entenc, i a la intel·ligència, concepte boirós o, si es vol, multiinterpretable.

En fi, em cenyeixo al propòsit inicial i retallo el text de Forster (la mateixa edició d’ahir):

La Austen es una miniaturista, pero nunca bidimensional. Todos sus personajes son redondos o susceptibles de serlo. Incluso misss Bates tiene una alma, incluso Elizabeth Elliot tiene corazón, y el fervor moral de lady Bertram deja de molestarnos cuando nos damos cuenta de esto. El disco se expande de repente convirtiendose en una pequeña esfera... ¿Por qué los personajes de Jane Austen nos provocan siempre una satisfacción ligeramente nueva cada vez que aparecen, en contraste con el placer meramente repetitivo que nos producen los de Dickens? ¿Por qué se comunican tan bien en las conversaciones, se tiran de la lengua sin que lo parezca y nunca fingen? La respuesta pude plantearse de varios modos: la autora, a diferencia de Dickens, es una verdadera artista; Jane Austen nunca cae en la caricatura, etc. Pero la respuesta más acertada es que sus personajes, aunque más parcos que los de Dickens, están organizados de una manera superior. Reaccionan en todos los sentidos e incluso, si el argumento exigiera más de ellos, seguirían estando a la altura de las circunstancias...


En todas sus obras -desde la primera a la última- encontramos personajes así, que aparentemente son simples y planos, que no necesitan ser reintroducidos y, con todo, nunca pierden pie: Henry Tilney, el señor Woodhouse, Charlotte Lucas... Les colgará las etiquetas de “Sensatez”, “Orgullo”, “Sensibilidad” o “Prejuicio”, per no se hallan atados a estas cualidades...


La prueba de un personaje redondo está en su capacidad para sorprender de una manera convincente. Si no convence, finge ser redondo pero es plano. Un personaje redondo trae consigo lo imprevisto de la vida.

el pretext: els personatges plans en la novel·la

Hi ha un munt d’autors que han teoritzat sobre la novel·la (o la narrativa en general): Bourneuf & Ouellet, Souvage, Tacca, Todorov, Booth, Barthes, Prieto, Genette, Kristeva... D’entre tots, el meu preferit continua sent Forster. Potser E. M. Forster és més conegut per les seves novel·les Una habitació amb vistes o Passatge a l’Índia, totes dues convertides en pel·lícula, però a mi m’agrada especialment, i en rellegeixo alguna part esporàdicament, el seu assaig Aspectes de la novel·la, que trobo que se sembla força a una novel·la, com a mínim en els aspectes de la història (ara què passarà?, ara què ens explicarà?) com de l’argument (per què va passar?).

Malgrat que Aspectes de la novel·la recull un cicle de conferències de Forster del llunyà 1927 al Trinity College, de Cambridge, moltes de les anàlisis que s’hi fan em semblen ben vigents diguin el que diguin els més moderns i, a més, estan explicades –potser pel col·loquialisme propi de les conferències- d’una forma diàfana, amb interessants exemples. La seva divisió, per exemple, dels personatges en plans i rodons veig que continua fent-se servir, amb les aportacions que es vulgui de teòrics posteriors. Deixo a continuació breus fragments sobre el tema que més endavant em serviran per passar de la ficció a la realitat.



Los personajes planos... en su forma más pura se construyen en torno a una sola idea o cualidad... Una de las grandes ventajas de los personajes planos es que se les reconoce fácilmente cuando quiera que aparecen. Son reconocidos por el ojo emocional del lector, no por el ojo visual que meramente toma nota de la recurrencia de un nombre propio. Para un autor... resultan muy útiles, ya que nunca necesitan ser introducidos, nunca escapan, no es necesario observar su desarrollo. Una segunda ventaja para el lector es que son fáciles de recordar después. Permanecen inalterables en su mente porque las circunstancias no los cambian; se deslizan inconmovibles a través de éstas y ello les concede en retrospectiva un carácter tranquilizador.


Los personajes de Dickens son casi todos planos (Pip i David Copperfield intentan ser redondos, pero de una manera tan tímida que más que cuerpos sólidos parecen pompas). Casi todos ellos pueden resumirse en una frase, y, sin embargo, existe una maravillosa sensación de profundidad humana. Probablemente, la inmensa vitalidad de Dickens hace que sus personajes vibren un poco; así que toman prestada de él la vida y parecen tener una existencia propia. Es un ejercicio de prestidigitación; tan pronto como miremos el seZor Pickwick de perfil descubriremos que no tiene más relieve que un disco de gramófono. Pero nunca se nos ofrece esta visión lateral. Mr Pickwick es sumamente hábil y experimentado. Da siempre la impresión de tener algún peso... Quienes no gustan de Dickens tienen excelentes argumentos. Debería ser un mal escritor. En realidad, es uno de los más grandes, y su enorme éxito en la creación de tipos sugiere que los personajes planos pueden poner más relevancia de la que admiten los críticos más intransigentes.

E. M. Forster: Aspectos de la novela. Editorial Debate, 1983.*

* No sóc culpable que la versió catalana sigui posterior.

sobre les dimensions

Tots recordeu, en termes generals, els conceptes de personatges plans i rodons de Forster (encara que no se’n parli, ell afegeix també els bidimensionals). En la història de la literatura trobem força personatges plans que són protagonistes, fins al segle XIX moltíssims, potser més que personatges rodons. Els personatges plans no són negatius ni menys importants que els rodons, simplement destaquen per una característica, per una actitud dominant, i són previsibles. Els personatges plans poden tenir tanta o més vida que els rodons. En la vida real, els personatges plans –no parlo de les persones- suposo que no són tant abundants com els rodons, però molts d’ells són protagonistes precisament perquè són plans.

Us recordo un petit fragment que li serveix a Forster per acabar de concretar el concepte de personatge rodó: La prueba de un personaje redondo está en su capacidad para sorprender. Si nunca sorprendre, és plano. Fins aquí tot correcte, res a dir; però afegeix: Si no convence, finge ser redondo pero es plano.

Un bon polític, un polític ideal que aspiri a triomfar definitivament com a personatge en la seva professió, ha de ser pla. Ha de ser un personatge de qui sàpigues no només d’on procedeix o per on va, sinó també per on anirà. En la política actual hi ha molts polítics que desitjarien ser plans, confiables, però aquesta no és una tasca fàcil, perquè els mateixos personatges que comparteixen aventures de partit amb ell li demanen una rotunditat que sovint li repugna però que es veu impel·lit a buscar (prescindirem d’exemples que tots teniu al cap i són nombrosos), de la mateixa manera que els simpatitzants, votants i ciutadans en general li demanen una caracterització que va més enllà de la seva versemblança com a personatge. Al costat dels polítics conscients del seu paper de personatge pla que no poden arribar a aconseguir per factors externs a la seva pròpia voluntat l’estatus ideal, hi ha els polítics plans que espiren a ser rodons, que durant el seu pas per l’escenari, per l’argument, no paren d’intentar fingir que no són com són; són personatges que no han entès quin és el seu paper, que no convencen més que els curts de gambals –molts-, que no entenen que la grandiositat del seu personatge és precisament ser plans, amb tots els matisos que es vulgui. Són personatges perillosos. D’aquests, la política també en va plena.

Encara queda un altre tipus. Aquell personatge completament pla durant la seva estada en política que també ho és quan deixa el càrrec. És el polític que confon professió i vida. Són personatges hiperbioplans que no deixen de fer gestos perquè l’autor els inclogui en la seva propera novel·la, i alguns ho aconsegueixen, cosa que demostra que encara hi ha autors i públics creadors i degustadors de la mala literatura respectivament (em permetreu que tampoc citi exemples). Dels personatges hiperbioplans, n’hauríem de fugir com del dimoni –si existís-, si més no perquè al llarg de la seva existència, la fictícia i la real, la pública i la privada, tothom hauria d’aspirar a ser, al menys en alguna ocasió, un personatge rodó, un personatge amb voluntat d’evolucionar, sorprendre i convèncer, és a dir, de ser humà. I si no ho aconsegueix, ningú no li pot fer cap retret.

Finalment, hi ha alguns personatges (deixem-nos d’històries de plans i rodons) que volen traspassar la pantalla i actuar entre les espectadors. Cal estar especialment previnguts contra aquests personatges, perquè algunes vegades aconsegueixen convèncer els espectadors que realment són també de carn i ossos i tenen sang. I els espectadors se’ls acaben emportant a casa i, encara més perillós, els alimenten com si fossin humans.

(petita contribució políticoliterària al darrer tema de la tertúlia que com diu la xurri ... però no és ben bé això)

el que penso

Observo que han començat les propostes de lectures d’estiu, que en cap cas cal confondre amb les rebaixes d’estiu i em sumaria a les recomanacions amb els meus llibres si no fos perquè els llibres que llegiré aquest estiu encara no els he llegit i ignoro en part quins seran i d’on sortiran, encara que tinc clar que no seran robats perquè a la meva edat qualsevol cursa pels carrers de Barcelona perseguit pels joves llibreters pot tenir un desenllaç fatal; a més, com diu el Llibreter, sempre es més productiu dedicar-se a les joies.

Ahir vaig fer una passejada ràpida pel centre i, després de contemplar aquest Lloret en què s’ha convertit la ciutat, procurant que no m’empastifessin de sorra fina o d’altres excrescències pitjors, vaig aconseguir arribar al semisoterrani de Laie. Dels tres llibres que vaig comprar només n’he acabat un: una d’aquestes píndoles de saviesa per a bibliòfils populars que publica la Universidad Nacional Autónoma de México que “pueden canviar tu vida”.

Crec que ja he citat alguna altra vegada E. M. Forster (quan arribaran els correctors de llengua a Viquipèdia?) a partir del seu Aspectes de la novel·la, publicat per Columna (Aspectos de la novela, publicat per Debate), que a mi em sembla un punt de partida interessant, amè i divertit per començar a endinsar-se en la teoria de la novel·la. Segurament alguns de vosaltres coneixeu Forster per les seves novel·les (Una habitació amb vistes, Viatge a l’Índia...) o per les seves adaptacions cinematogràfiques. El llibre que vaig llegir ahir, titulat En lo que creo, el formem dos articles, dos assaigs si voleu, que va escriure el final de la guerra espanyola i al principi de la mundial (no puc ser més precís). En aquest període de crisis, Forster, com ho van fer altres componenst del Grup de Bloomsbury, reflexiona sobre el món en què viu i n’exposa la seva actitud. Tant el títol del primer assaig com del segon ("Tolerancia"), són prou significatius perquè no em calgui afegir res sobre el tema i les conclusions a què arriba l’autor.

El que em va sobtar, encara que ja ho intuïa, és que el contingut escrit fa gairebé 70 anys pugui ser en aquest moment tant actual, tan “modern”. Deixant de banda algunes qüestions d’estil i certa ingenuïtat (crec que la ingenuïtat es va començar a perdre definitivament a finals dels 60, a més, ahir vaig tornar a veure Nacido el cuatro de julio), les premisses que es planteja l’autor i algunes conclusions són ben vigents, o es poden fer les extrapolacions necessàries per adequar-les al pensament i a les actuacions de la nostra societat d’ara mateix.

Tenia la intenció de comentar les cites que podeu llegir més avall extretes únicament de les primeres pàgines i argumentar el meu acord o desacord, però entenc que m’allargaria massa i que el que interessa és mostrar simplement per on van els trets. Afegeixo únicament que en aquest moment en què s’ha debatut a les corts espanyoles l’estat de la nació, aquesta lectura és una mostra intel·ligent i refrescant, oposada als discursos de digestió pesada i de calor sufocant –avui no gaire, és veritat-:

No creo en las creencias; vivimos, sin embargo, en una época de fe y hay tanta militancia de credo que, para defenderse, uno tiene que formar el suyo propio.

Mis legisladores son Erasmo y Montaigne, no Moisés ni san Pablo; mi templo no se alza en el monte de la tierra de Moriah sino en esos campos elíseos donde incluso los inmorales son admitidos y mi lema es : “Señor, yo no creo; ayuda pues a mi incredulidad”.

A través de las relaciones personales consigo encontrar un poco de orden en este caos contemporáneo: si uno no quiere que su vida se torne un lío, es necesario querer a las personas y confiar en ellas; por eso resulta esencial que no nos decepcionen...

Yo aborrezco la mera idea de causa y si tuviera que elegir entre traicionar a mi país o traicionara a mi amigo, sólo espero tener las agallas para traicionar a mi país; esta elección podrá escandalizar al lector moderno que en cualquier momento tomaría el teléfono y patrióticamente llamaría a al policía; no obstante, mi elección no hubiera escandalizado a Dante que colocó a Bruto y a Casio en el último círculo de los infiernos porqué prefirieron traicionar a su amigo Julio César antes que traicionar a Roma.


Así pues, vayan dos vivas a la democracia: la primera porqué admite la variedad y la segunda porque permite la crítica...

Por otro lado, hay quienes idealizan la fuerza y, en vez de mantenerla a raya, la colocan en primer plano y la adoran: me parece que cometen un error pero me parece también que sus contrarios, los místicos, se equivocan todavía más cuando declaran que la fuerza no existe. Yo creo que existe y que una de nuestras tareas es evitar que se salga de sus límites; tarde o temprano sale y nos destruye –a nosotros y a todo lo hermoso que hemos creado-, pero no está siempre afuera por la afortunada razón de que los fuertes son estúpidos.

Tan pronto como la gente adquiere poder se vuelve facinerosa y hasta imbécil porqué la posesión del poder los eleva a una altura en donde la honestidad normal no retribuye.


E. M. Forster En lo que creo. Universidad Nacional Autónoma de México, Col. Pequeños ensayos, 2004.

P. S. Políticament ningú no parla de Labordeta, i és veritat que des de la perspectiva de política estatal i catalana no té cap importància, fins i tot pot ser molest. Al llarg dels seus anys de diputat, les seves intervencions públiques en les Corts Generals han estat escasses en temps per raons òbvies i de vegades excessivament anecdòtiques. Tot i així em sap greu la seva desaparició de l’escena madrilenya perquè és un personatge del qual admiro la independència de criteri, el seu compromís amb la terra i algunes de les seves cançons. No sé si algun dia parlaré més seriosament de Labordeta, però avui us deixo amb uns intervenció seva potser frívola, de franctirador abocat al fracàs que, tal com transcorren els parlaments al Parlament, trobaré a faltar, segur.



I no em puc estar de completar el modest homenatge a Labordeta sense posar al menys una cançó seva, per molt obsoleta que sembli. A la fi, ell i jo som uns (vells?) romàntics (vells?), sovint allunyats de Forster.