M'agrada la nit. M'agraden les hores en què hi ha la gent que ja no surt de casa i queden els ressagats, la rereguarda que fa temps abans de claudicar del seu desig d'eternitzar-se i eternitzar el dia. M'agrada -i em neguiteja-, més tard, la sorpresa d'una altra presència que apareix sobtadament o de lluny, potser només un gat manyac o feréstec. Encara m'agraden més els carrers deserts, silenciosos, potser amb alguna llum a la finestra d'una façana d'algú que vetlla en solitud en les hores que com a mi li semblen les més tranquil·les. M'agrada el moment, just abans de l'alba, en que el forner torna a casa i el del bar comença a preparar-se per rebre els primers matiners; aquesta hora, però, la veig ben poc.
M'agraden les fotografies nocturnes en què la llum, diversa i dispersa, crea les centres d'interès rarament focalitzats durant el dia. I mentre la claror ressalta el que vol, les ombres senyoregen el racons; i llum i tenebra s'harmonitzen i es complementen com no ho fan quan lluu el sol i encara menys en dies núvols de grisor extrema. I quins colors impossibles els que capta la càmera i que el fotògraf només intueix. O els colors suaus i que es van apagant en lenta gradació... Les fotos nocturnes sempre contenen una petita sorpresa; en totes hi ha un petit misteri, fins i tot en aquelles que són d'execució mediocre i d'històries cent voltes repetides. La llum de la nit -en la nit- sempre conté un punt de màgia, també en blanc i negre, o això em sembla a mi.
No sé a quina hora de la matinada em desperto. A través de la finestra la lluna es mostra com un esclat de llum: immensa, enlluernadora, hipnòtica, desconcertant. En la penombra de l’habitació busco els perfils coneguts de cada nit, els trobo. A penes un instant i em torno a adormir. Tot de pensaments que ja no recordo es difuminen en un son sense somnis.
Fa més de quinze anys –potser vint i tot- que vaig comprar un llum de peu d’esquelet metàl·lic daurat i múltiples possibilitats de gir en una botiga del Portal de l’Àngel, just al principi, on posteriorment hi va haver un establiment del Coronel Tapioca, desaparegut misteriosament –ja se sap que els aventurers no poden parar quiets- i substituït no fa gaire per una botiga de roba Sprit que suposo que no freqüentaré. Vaig tenir el llum, acabat en una pantalla d’un beix clar o color os erosionat per la pluja (ja sabeu com m’embolico amb els colors), al costat del sofà fins que un dia va deixar de respondre i el vaig substituir per un llum més modern comprat a abelux, al carrer Jonqueres cantonada Trafalgar.
Més endavant, vaig portar el primer llum a reparar i, després de buscar-li una pantalla nova, me’l vaig emportar al costat de la taula on treballo –és un dir-, que sempre està coberta de llibres, llibretes, carpetes i papers diversos. D’aquesta manera vaig aconseguir guanyar l’espai que m’hagués ocupat la base d’un llum d’escriptori. Després de dos contratemps menors el llum va entrar –qui ho sap?- en un coma irreversible i els substituts provisionals que corrien per casa em resultaven insatisfactoris de manera que vaig tornar a abelux amb l’esperança de trobar un llum nou per a la taula. Em vaig decantar per un artefacte platejat –potser més aviat color plom- dels que es collen en un lateral de la taula, si és que la taula té un voladís que ho permet. De moment em sento plenament satisfet i desitjo, més que espero, que la novetat em duri molt de temps. Potser la bombeta, de baixa intensitat i llum freda, és el que no m’acaba de convèncer, però això té fàcil solució.
2n esborrany
No tinc gaires esperances que em tornin a deixar el llum vell en condicions i necessito un resplendor adequat per poder treballar, així que baixo a abelux per veure què puc trobar.
Demano al taulell de la primera planta on puc trobar els llums d’escriptori, de despatx, de taula d’estudi (o com es diguin). M’indiquen que a la tercera planta. Pujo a peu després de detenir-me una estona en els altres pisos per si de cas, i perquè sempre m’han fascinat els dissenys dels llums, alguns espectacularment funcionals i d’altres absolutament contraris a la seva funció. A la tercera planta una dependenta atén una noia i la seva mare. Han descartat altres llums i dubten entre dos models de mida insignificant, l’un de color verd poma i l’altre de color taronja que a mi em semblen apropiats per una tauleta de nit. La noia pregunta quin li anirà millor per estudiar i la dependenta li suggereix que el verd és més bonic. Mare i filla estan d’acord i totes tres se’n van amb la brillant adquisició.
Em quedo sol i tinc temps de mirar i remirar, de tombar pantalles per veure la potència admesa, de sospesar bases, d’examinar la flexibilitat dels aparells, de calcular la solidesa dels materials, d’imaginar possibles complicacions... Em decideixo per dos models molt semblants, asseguraria que idèntics. No tinc clar si vull la versió amb base de sobretaula o la que es colla al lateral. Finalment, la dependenta torna i, després d’exposar-li uns dubtes menors, em decideixo pel model que va amb cargol, que no està exposat. No els en queda cap. No m’importa, trio el de disseny italià que no sabria distingir de l’altre. La noia sembla satisfeta: -Ha fet una bona elecció. Aquest llum li durarà tota la vida. -Vol dir? No li sembla que en un moment o altre alguna cosa fallarà, ni que sigui l’interruptor, o un fil que cremarà o es desenganxarà, o potser es trencarà una molla -no vull insistir amb altres possibles desgràcies. -És una làmpara molt forta, un disseny clàssic, no en tenim queixes- rebla la noia. No continuo la conversa, li faig un somriure i agafem l’ascensor per anar a la planta baixa. Pago a la caixa mentre m’embolica l’aparell. Torno a casa amb el metro: tres parades. Desembalo i munto. Perfecte, la taula i les lletres tornen a tenir vida.
Per dintre, però, continuo pensant si quan la dependenta em deia que el llum era per a tota la vida és referia realment a les qualitats de l’aparell o pensava en mi. Asseguraria que mentre parlava m’anava avaluant i movia el cap lentament amb una commiseració a penes dissimulada.
Sagitari és signe qui ha la complexió del foc, e és comú, diürnal, masculí, e la sua planeta és Júpiter, e ha dels cors de l’home les cuixes, e ha la regió d’Índia, e és enginyós e artec.
Ramon Llull. Tractat d’astronomia.
