1.2.10

pseudodesvetllament

No sé a quina hora de la matinada em desperto. A través de la finestra la lluna es mostra com un esclat de llum: immensa, enlluernadora, hipnòtica, desconcertant. En la penombra de l’habitació busco els perfils coneguts de cada nit, els trobo. A penes un instant i em torno a adormir. Tot de pensaments que ja no recordo es difuminen en un son sense somnis.

8 comentaris:

kika ha dit...

i t'aixeques a escriure el que passa? o ho recordes l'endemà? :-)

Pais secret ha dit...

uf! Curt però intens.Un instant màgic.

Clidice ha dit...

el pitjor és quan mires els perfils i no són els coneguts, talment com caure dins el cau del conill ...

Arare ha dit...

sort que no has somiat que hi havia un terratrèmol, com jol'altra nit... que per poc em foto daltabaix del llit, amb l'ensurt!

estàs millor, suposo... del refredat o elquesigui?

Calpurni ha dit...

Jo alguna vegada he passat del psudodesvetllament al desvetllament i he anotat algunes impressions. Curiosos els somnis!

Albert ha dit...

Bona nit i bons somnis....

Violette ha dit...

Com t'entenc... I la lluna de gener és tan especial, tan diferent... Recordes el text Lluna de gener de Josep Pla a Les Hores?

Un petó, Pere!

PS: Demà em toca fer Melmelada de taonges amargues.

pere ha dit...

No m'aixeco (ni tinc una gravadora a la tauleta de nit), kika, perquè el llit és sagrat. Em disgusta que l'endemà a penes recordo res del que penso que recordaré. Si recordés, escriuria cose tan interessants...;-)

Gràcies, PS. Avui molt especialment, però, prefereixo de molt els teus instants (el d'avui i l'anterior), tant que no sé si m'atrevire a trencar la màgia amb el meu comentari.

Sí, sí, clidice, alguna vegada m'ha passat i és un primer instant angoixant, de desconcert total.

Gairebé mai recordo els somnis més enllà del despertar sobtat, Arare, i, a més, els meus somnis no solen ser plaents, així que no em queixaré.
Estic millor (si no fumés...). Gràcies. El meu cos té una capacitat de recuperació admirable :-)

A mi també em passa alguna vegada, Calpurni, sobretot en el darrer somni, però confio en una memòria que no tinc i rarament escric res perquè els detalls s'ha esvaït.
Un aspecte curiós dels somnis és que de vegades poden ser més reals que la realitat, si és que existeix la realitat més enllà de la melmelada de la Violette.

Gràcies, Albert. Igualment. Fa dies que no escrius ni realitats ni somnis. A veure si comences a teclejar.

Va ser realment una cosa espectacular, Violette, un moment d'una gran intensitat, espectacular.
Ah, sóc com un peix. A veure: -¿Sou capaç, estimada amiga, de sentir els efectes de la lluna? La lluna, estimada senyora... Rellegiré :-)
Sisplau, no em posis aquesta amargor insuperable a l'abast de la mirada si no la puc tastar (és broma, la insinuació). Guardo l'envàs.