blues de Nadal amb contrapunt

Quin blau al cel aquests dies! Divendres de la setmana passada plovia, com rellisca el terra ple de fulles humides; la Joana es va trencar el canell de la mà dreta. Ens quedarem a casa. El dia abans va tenir un infart la R., col·lega  i amiga; ahir la van desconnectar, Demà -avui ja- l'enterren. Aquest matí he vist la meua fornera davant del bar; també el canell dret: li van voler robar la bossa -20 euros i monedes- però només la van fer caure; l'esquinç al peu és la propina; els plors són perquè encara no sap com s'ho farà per tenir cura de la mare. El xino del bar també porta el braç enguixat... Diuen que la R. escrivia quan se li va parar el cor. Diuen que els blaus al cel encara duraran uns dies. I les nits... Heu vist com avança Orió de matinada?

Tinc temps. Rellegeixo les rondalles nadalenques del Carner de vint anys. Són una delícia, encara que només els joves poden pensar que s'ha de castigar la falta d'esperança.

Una vegada era un ibis.

Vivia prop d'un bassol voltat de joncs. Amic dels lotus i dels nenúfars, de les granotes i de les reinetes, havia passat sempre una existència regalada. És veritat que ningú no tenia més encert que ell per a enfonsar el bec en el llot i trobar-hi els verms més deliciosos i sonrosats. A penes coneixia els homes. No lluny del bassol hi havia una caseta mig en ruïnes que ell mateix no havia vist habitada més que per l'heura i la molsa.

Una vegada, l'ibis hagué de marxar Egipte endins per qüestions de família. Tenia una germana casada amb un perdut ue tot s'ho gastava al joc, i que havia arribat a malversar la fortuna dels seus nebodets en disbauxes, amb gran desconsol de la pobra muller, persona púdica i estalviadora, que acabà per escriure a son germà, esperant que l'ajudaria una mica per allò que la sang sempre tira.

L'ibis es va posar en camí molt malhumorat. Quan fou a casa sa germana tot ho trobà malament. Sos nebodets li semblaren bruts, mal educats; sa germana, cridallera; son cunyat, presumptuós i insuportable. Anà a cops de bec amb tothom i tornà a son bassol.

Quan arribà a son bassol ja era al capvespre.

L'ibis encara no havia sopat; tenia una gana que se l'enduia.

En posar-se en son lloc de costum, una granota que es gratava la panxa blanca li donà la benvinguda.

-Què tal? Com li ha provat el viatge?

-Ja ho pot veure! -digué l'ibis, espolsant-se la ploma-. Brut i cansat.

-Jo em pensava que s'hi estaria més temps, amb la seva germana. Només tres dies! Amb tot, ja hi trobarà grans diferències aquí.

-Diferències? Què ha succeït?

-Que hi ha gent a la casa.

-Gent a la casa! Quan ha vingut?

-Ahir, a punta de dia. Són un Fuster, la seua Dona i un Noi.

-¿Doncs encra deuen estar endreçant els mobles?

-Ca! I que en va d'errat! Si es veu ue no tenen una malla. Només duen algunes eines i un farcell de roba.

-M'amoïna això. Jo que estava tan bé, haver d'anar-me'n a les meves velleses.

-No hi pensi pas! Són gent de casa, incapaços de fer mal a ningú, amb una cara de bonassos. La meva veïna, quan va saber que venia gent, també es va espantar, tant ue vaig haver de donar-li una miqueta d'aiguanaf. Peruà ella deia: “Hi ha persones que troben gust a menjar les nostres anques. Nostre Senyor les ha de castigar! I una té por de caure a les seves mans.” “Veurà -vaig dir-li jo-, no s'hi embranqui i no plori; massa que les reinetes li diuen la granota dels ulls molls. Jo sé conèixer les fesomies, i des d'ara li dic que no hi ha por.” I la pobra se'n va anar tota alleujada.

-Millor, però de totes maneres em desagrada que vingui gent per aqueixos volts. Encara que si és pobrissalla ordinària...

-No tan ordinària! N'han passat dues que m'han fet tremolar de cap a potes! Dues que no sé com explicar-me.

-Vejam, conti.

-Sembla que, abans d'arribar a la caseta, el Fuster, la Dona i el Noi passaren pel poble veí, és a dir, pel poblet que hi ha menys lluny. Sembla que els nois d'aqueix poblet s'entretenen fent volar l'estel i jugant a la rutlla. Doncs, com que el Noi no té cap joguina i el Fuster prou feines deu tenir per a comprar-se els llonguets, la Dona estava trista. Per què badalla? Que té son?

-No senyora, no; tinc gana. Però acabi, acabi de contar.

-Doncs el Noi sembla que va dir a sa Mare: “Per això no cal que pateixis.” Precisament era a la mateixa hora d'avui... Em sembla que era a la mateixa hora. Sí, sí; justa. Doncs vet aquí que el Noi estengué el braç i tot seguit va baixar una estrella: ell li va lligar un cordill i digué a sa Mare: “Ja tinc estel!” I va jugar-hi una estona.

-Granota amiga, permeti'm un escepticisme racional.

--Doncs, sí senyor, sí; tan cert com que m'haig de morir. I no para aquí la cosa. Quan hagué jugat prou amb l'estel, estengué de nou el braç i digué: “Vull una rutlla”. I va caure la lluna. Afiguri's quina rutlla! I que, de l'empenta que ell li donava, feia uns rodolons que donaven goig de veure. Fins que a l'últim talà el cordill de l'estrella, i l'estrella volà cap al cel; i donà una puntada de peu a la lluna amb son peu rosat, i la lluna va tornar al seu lloc.

-Aquestes fantasies són causades per un desequilibri morbós de l'organisme.

-Encara em farà agafar una excitació nerviosa!

-Veu? Això no és natural. Cregui'm que la compadeixo.

-Doncs jo li juro i perjuro que el que li he dit és la pura veritat.

-Bah, bah, bah! Me'n vaig a menjar, però sàpiga que, amb tan bona gorja com tinc, el que m'ha dit no m'ho empasso.

I l'ibis se n'anà a enfonsar el bec en el llot.

Però en aquell moment sortí l'Infant de la caseta i estengué el braç.

I tots els cucs del bassol es tornaren papallones i es posaren a volar.

I aquell vspre l'ibis, per la seva falta de fe, se n'hagué d'anar al llit sense sopar.

Josep Carner: Deu rondalles de Jesús Infant (1904)

consideracions prenadalenques

Tinc la impressió que aquest any aquí, a Barcelona, hi ha menys llums nadalencs, tant institucionals com en el comerços. No em queixo ni aprovo, no valoro, constato. També ha desaparegut l'arbre de can Jorba, que darrerament era una gentilesa de Tous. Tot i aquestes mancances que es poden atribuir a una voluntat de sostenibilitat o a causes semblants, escolto als mitjans que les despeses en menjar ja han començat a augmentar, en competició directa amb l'augment de preu d'uns quants aliments propis d'aquestes festes.

El tronc de Nadal continua ben viu a les fires, tot i que no m'he fixat si té gaires compradors, suposo que sí, perquè en cas contrari no hi hauria l'oferta extensa que veig, encara que és possible que molt tió tingui actualment una funció més ornamental que efectiva (aquests tronquets de la mida d'un dit dubto que puguin cagar res de profit, ni el carbó els deu passar pel cul). Esclar que els troncs de parada, els que es compren i que es van fent omnipresents a tota la geografia del país, ignoro per on deuen cagar; cilindres d'una regularitat fora de tota naturalitat de la natura i amb una cara ominosa, de perversió onírica, l'absència de forats fa impossible qualsevol deposició, excepte si es creu en els miracles nadalencs, que ja pot ser. On han anat a parar aquells troncs d'olivera o de garrofer amb buidors anals calculades que arribaven a les cases després d'una curosa selecció? En fi, potser els nens d'ara, malgrat l'escepticisme general, creuen més en els miracles o estan més allunyats de la natura, que tot és un.

dolces negres tenebres amanides amb pebres

Els darrers anys, des que tinc WhatsApp, he anat enviant felicitacions d'any nou a familiars i amics propers i llunyans. Cosetes innocents, recordatoris de vida en format de versets curts. Avui tenia intenció de seguir amb el costum, però, sigui per un embafament de les dolçors directament rebudes o espigolades aquí i allà, sigui per una rebel·lió davant de tants resums d'un optimisme gran, sigui per això o per allò, la voluntat m'empenyia, però les tecles se m'han tornat burletes. És veritat que la gent que em coneix ja em coneix, però tots, a principi d'any, ens mostrem molts sensibles i no era qüestió de trencar ritmes. I mira que ho he intentat endolcir. Vana la tasca.

Un full que passo:

arriba el 2016.
Ai, quin desfici!
Tornar als bons propòsits
i esmenar-los quan calgui.

Mira que pesa
un any amb tots els dies...
i tantes hores.
Com qui no vol la cosa,
enguany suma-li un dia.

Llarga condemna
que ens porta el 2016:
Un any i un dia.

Ara voldria
que el verset fos amable,
senzill, ben simple,
fet a la japonesa.
Però no hi ha manera.


No han servit de res les bones intencions que fins i tot he versificat. Demà serà un altre dia i, en tot cas, sempre em queda un Feliç 2016 sense més floritures, o copiar quatre versos de Martí i Pol.

Apa, bon any a tothom, en minúscules, que no cal exagerar.

aquest diumenge, música municipal en honor de Santa Eulàlia

De Santa Eulàlia, la de Barcelona, se sap ben poca cosa, per no saber, fins i tot hi ha qui dubta que arribés a existir, cosa que, com és natural, no impedeix que sigui una de les patrones de la ciutat a qui es dediquen les festes aquests dies; unes celebracions menys vistoses i multitudinàries que les de la Mercè, més íntimes (?), que passen mes desapercebudes, com una mica de rebaixes. L'hivern ja ho té, això del recolliment, i en el cas de les festes eulalienques és d'agrair que es pugui circular amb poques dificultats pels espais on l'Ajuntament o alguna altra entitat ha decidit muntar alguna cosa.

Enguany, molts dels actes giren a l'entorn de la llum (com que no tinc cap intenció d'exposar el programa, deixo el lloc on es pot consultar tot). Des de dijous,  que en la modalitat lumínica projecten sobre la façana de l'ajuntament unes sessions de mapping, és a dir, d'imatges acompanyades de música que s'adeqüen a l'espai. Barcelona, en aquesta faceta audiovisual potser no és pionera, però darrerament hi ha hagut unes quantes manifestacions que m'han semblat interessants, com la que esmento -ai les rebaixes!: ja es va passar per la Mercè- i que avui constitueix el motiu musical del post.

Com a novetat curiosa, destaco l'espectacle de mitja hora Eulàlia, a càrrec de l'Esbart Ciutat Comtal, que encara es pot veure avui a les 16,45 a la Catedral. Diuen al programa (a continuació el tràiler):

La representació rememora la història de l'eloqüent jove de Sarrià que ens és presentada per una “cohort” de dotze homes que vehicularan el colpidor martiri de la noia sentenciada per Dacià, i per dotze dones, “testimonis” del seu patiment, que l'acompanyaran en tot moment donant-li empara fins a la mort.

I bones festes menors a tots, als d'aquí i als de fora que s'hi vulguin afegir!

alternatives autòctones

Darrer dinar en família amb motiu de l'aniversari (12 anys) de la meua fillola petita: una amanida amb paté caramel·litzat sobre llenques primes de poma, rostit de carns diverses, etc. Alguns grans encara es queixen dels excessos de les festes i elucubren i concreten remeis. A vegades, la qüestió preventiva consisteix a conscienciar-se que hi ha àpats que ens haguessin portat la felicitat fugint una mica de les tradicions seculars (esclar que les tradicions són font inesgotable de felicitat). Se m'acut, per exemple, el plat que Carme Ruscalleda titula “Suquet de festa major (romesquet)”, en què l'ingredient principal són quatre llagostes, repartides entre quatre o sis persones. No reproduiré els ingredients, la preparació, la cocció o el resultat a taula perquè sé que no he d'interferir amb els drets de l'autora, però entenc que puc copiar, sense por de desvetllar cap secret, el que la Carme Ruscalleda anomena el truc, al final de la recepta:

Les llagostes, per tal de gaudir de tot el seu sabor, cal tallar-les de de viu en viu. Per suavitzar aquesta operació tan cruel, es pot optar per posar les llagostes vives al for ben calentet a 200º, durant només 2 minuts. L'efecte calor adorm o anestèsia les llagostes, i això ens permetrà tallar-les en canal amb més tranquil·litat.

Carme Ruscalleda: cuinar per ser feliç. (enèsima edició)

Una menja feta amb tant de respecte envers l'ingredient principal difícilment pot afegir greix al cos (compte amb les patates i amb sucar-hi pa), i si el cuiner no ha explicat el mètode, millor que millor per a les ànimes càndides que pensen que les llagostes viuen des que naixen fins que moren a les cassoles amb oli roent, de la mateixa manera que els peixets vermells sempre han tingut l'horitzó de les peixeres rodones, amb Aigua de Veri en el millor dels casos o en Solan de Cabras si veuen la vida en blau.

P. S. Inevitablement, cada vegada que llegeixo receptes amb crustacis recordo els “Refinaments d'ultramar”, de Calders. Vaig copiar el conte el 2006 i em vaig veure incapaç de donar resposta precisa als dos darrers comentaris.

Bon Nadal!

Veuré des de casa el mateix arbre, una mica més despullat, i la mateixa finestra que el reflecteix més càlid. Si s'escau, que no cal, però fa bonic, una mica de neu. Veuran, des de l'altra finestra, potser, reflexos en el meu balcó: per Nadal, cada ovella al seu corral. No sé si llegiré alguns textos tristois; segur que no, que no són dies. Els estrangers, els hotels, els pobres, els planys, els déus irats... Molt bé, però no crec que siguin versos adequats, malgrat la neu, el cor i els llavis generosos, per recitar amb els peus al cul de la cadira, després d'un àpat generós i mig endormiscats en l'escalf de la cleda. Potser un altre dia. Aquest Perucho...!

 

 

“He anat morint en cada terra estranya."
Dient-ho, l'estranger pensa en un dolç país
que llagrimeja entorn de la memòria.
A l'hotel parla al maître i és l'argent
el que ara lluu en moltes mans distretes.

La neu cau sobre els cors,
sobre aquesta vida senzilla dels avis difunts.
El fred és divers i esbatana la porta dels pobres.
Si avui és Nadal, els llavis generosos
planyeran la tristesa d'aquest home.
Déu ho contempla, i creix la seva ira.

Joan Perucho: ""Nadal", a El Mèdium (1954)