vergonyes i desvergonyes

Sé, entenc, que mentre no hi hagi prou gent que vegi clar que s'ha d'acabar amb un sistema polític incapaç, el vell règim continuarà governant. Res a dir. En tot cas tinc una petita curiositat intel·lectual per saber el moment en què es produirà el canvi o la tendència al canvi. Deu anys, vint, cinquanta, cent? No tinc cap pista. Tampoc de com es produirà.

M'avergonyeix, i no és disculpa el fet que no hagi seguit les enquestes electorals, de no preveure que a Catalunya guanyaria la dreta. Quant a l'eufòria de Convergència, l'entenc.

M'avergonyeixo -innocència de qui no vol veure- que el PP sigui el tercer partit més votat a Catalunya. No pel fet dels vots, sinó per ser incapaç de saber d'on vénen amb exactitud els seus votants i, sobretot, per oblidar qui viu a Catalunya.

També m'avergonyeix, però menys, que no és falta meua, que hi hagi tanta gent -menys que en altres eleccions- que hagi decidit, per raons diverses, que no calia participar. Si al menys la seua veu obtingués algun resultat pràctic...

No m'avergonyeix haver votat Moisès Broggi per al Senat. Encara que sé que el Senat és un no-res i que el doctor Broggi no hi anirà ni que surti elegit (ha sortit?), m'ha semblat que a certa edat s'agraeix que et recordin i t'apreciïn. La veritat és que tampoc no coneixia cap altre nom.

Bé, tot plegat no té tanta importància. Resistirem, imagino, els anys de misèria moral i material que ens esperen i mirarem de fer, i no només de dir, alguna cosa per escurçar-los. Difícil, i tant!

quina veritat ens farà lliures?

...i coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.

Joan, 8:32

Avui, a l'hora del vermut, aniré a votar. Deurà ploure i cap arc de sant Martí marcarà una pausa ni serà senyal de res. No votaré cap veritat, encara que algunes siguin mig compatides, perquè hi ha tantes veritats com persones i ni tan sols coneixem les nostres pròpies veritats. Em resignaré a intentar no votar cap mentida grossa i a acontentar-me pensant que la llibertat, com la veritat i la mentida, són canviants i inabastables.

Avui he vist Primary colors, una pel·lícula que crec que ha estat injustament tractada, potser perquè intenta reproduir la cursa de Clinton a la presidència i les concrecions van fer oblidar el fons, la redempció impossible, la relativitat, el desconeixement. Em sembla trobar una prova del que dic en el fet que a Youtube trobo el discurs del futur president -ben efectiu- mentre que m'és impossible poder posar el discurs del candidat que es retira, interpretat per Larry Hagman.

acontentament 2 (aforismes i metàfora)

I a l'altra paret de la futura, però que molt futura, residència d'ancians:

En aquest cas, segur (?) que les urnes no les han deixades simpatitzants de partits ecològics. Sigui com sigui, guanyen les urnes:

(Es diu: no votar és afavorir la dreta. Jo afegiria que votar la dreta també és afavorir-la. Ep, dic jo.)

acontentament 1 (els somnis de les urnes)

No estic segur si el títol d'avui hagués estat més escaient, més precís, amb la preposició a, però m'he decidit per la de. Malament quan un dóna voltes, ni que siguin curtes, a les preposicions, i encara més a l'entorn de les insignificants preposicions àtones. Un dia, quan ja no quedin temes i el món sigui com en els nostres somnis, haurem de parlar de la importància de les preposicions.

Tinc clar, definitivament, que votaré, i m'admiro d'aquesta certesa precisament en el moment d'unes eleccions en què també he arribat a la conclusió que el sistema polític necessita canvis radicals, tot i ser conscient que aquests canvis -els que jo desitjaria o els que es faran- tardaran molt a realitzar-se, al menys tant que jo ja no els veuré. Llàstima. Mentrestant, cansat dels discursos reiteratius de polítics i dels periodistes que els segueixen la veta perquè d'alguna manera cal guanyar-se el sou, m'entretinc veient i gaudint la innocència dels missatges alternatius, com el d'aquest negre sobre fons verd esperança que hi ha a la vora de casa:

Que no sap que els somnis mai no han entrat en política? Que no sap que ja fa temps que els polítics són destructors de somnis? Que no sap que les urnes esclatarien en mil bocins si algun somni hi tingués cabuda? És clar que ho sap. Això és el que diu.

Els somnis es troben en la ficció de l'inconscient, quan perdem el món de vista, i en la consciència dels versos. La realitat dels somnis, ara per ara, és literatura.

Sé que és un somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
Embriagar.se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l'ombrí.

Josep Carner: “La vida i el vi” (fragment), de Lluna i llanterna



Segismundo:
Yo sueño que estoy aquí
de estas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Pedro Calderón de la Barca: La vida es sueño (fragment)

Deixem de banda Sigmund Freud, que com de sap té aquest nom perquè la seua mare era una admiradora de l'obra de Calderón.

venceran, però...

En tornar de la feina he recollit de la bústia la targeta censal que m'informa de les meues dades i del lloc on puc votar en les properes eleccions estatals. Cap variació. I no obstant, en el meu cas seran les primeres eleccions en què d'una manera molt clara, més que mai, voti o no voti, tindré plena consciència que cal canviar el sistema d'ordenar, coordinar i dirigir els territoris i la gent que hi viu. Cal fer canvis radicals. Arribat a aquesta conclusió genèrica, ja podria acabar el post i esperar que es donin les circumstàncies i les pressions que propiciïn aquests canvis, però com que el temps en què això passarà el veig llunyà, continuo.

Hem entrat oficialment en el període de propaganda electoral -crec- en què els candidats dels partits sense aportar -ara menys que mai- cap novetat, cap concreció, ens volen convèncer de la bondat de les seues propostes. Rajoy ens explica ara que és moderat, que tant pot anar com tornar, i que representa tothom i ho té tot controlat. Recordo la participació de Rajoy en unes llunyanes tertúlies televisives presidides per Hermida; sempre em va semblar el més lent de tots els contertulians, quan els altres tornaven, ell començava a anar. Aquest serà, diuen, el proper president de l'Estat. Rubalcaba recorre a dues velles glòries (?) que ja estan de volta de tot, elefants del passat que en les seues jubilacions daurades de pensionistes en consells d'administració o similars ja se'n foten de tot. Rajoy i Rubalcaba són el passat que vol governar el present i eternitzar-se, ells o els seus descendents, en el futur, i per a desgràcia de tots serà així en el futur proper. PP i PSOE són aparells burocràtics que ja no poden convèncer, però que venceran.

Em salto els altres partits estatals. Anem al nostre territori deixant de banda les sucursals. CiU? Duran? Què ens explica Duran, el polític fins ara més valorat en les enquestes exteriors? Qui és Duran? Què o qui ha governat Duran fins ara? I ERC? D'acord, molt bé, li tornem a donar per enèsima vegada un vot de confiança. Tornarem a estar satisfet amb el seu “algú ho havia de dir”; o tenen possibilitats de presentar-nos un “algú ho havia de fer”? Diuen que ICV té bones perspectives -ssmpre a la cua- amb Coscubiela, a qui ja crèiem retirat. Avui llegeixo en el diari una entrevista en què el periodista destaca aquesta frase: “Déu me'n guard de ser portaveu del 15-M, quina barbaritat!” Llàstima, perquè el futur, en part, i més el seu, va per aquí. Em deixo partits? Crec que no, al menys no me'n deixo cap que tingui algun pes aquest novembre. I ja veurem com tots, sigui per una raó o altra, venceran.

Entenc que hauria d'haver deixat de banda noms propis i i hauria d'haver parlat d'economia que és el que en temps difícils pot proporcionar alguna esperança general de felicitat, és a dir de seguretat de subsistència. Jo, d'economia no en sé, però parlem-ne. Els països, encara que no siguin feliços, viuen en una certa pau quan la majoria de gent -místics a part- té alguna feina que li proporciona l'estabilitat material i espiritual. No cal dir que l'atur peninsular és brutal, tercermundista i que per qüestions estructurals -com ho anomenen els economistes?- difícilment serà en un futur menor del 10 o 15 %. Acceptem-ho, de moment. Bé, i ara repeteixo i matiso el que deia fa uns dies, votaré qui em digui quants nous llocs de treball s'aconseguiran en una de les indústries -dic indústria perquè he sentit que alguns l'anomenen així- capdavanteres, consolidades i sòlides del país, el turisme. Accepto errors -vull ser generós- de fins a 30.000 persones. Però, i aquí? I si tinguéssim concert econòmic o com es digui? La pregunta és la mateixa, i acceptaria un error de 5.000 persones. M'adono que tot plegat aquestes són unes consideracions simplistes. Ho admeto. Però, més que les que faran servir els dos principals candidats al govern d'Espanya en el debat d'aquesta nit? Qui tingui fetge per seguir-lo -ai, que a vegades també som masoquistes- ja ens ho dirà.