Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris normalitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris normalitat. Mostrar tots els missatges

25.4.12

mesures improvables

El qui fa temps que té poc i poques perspectives de progrés sol acollir qualsevol petita millora en la seua condició amb una alegria que pot semblar desmesurada a qui està acostumat als triomfs constants, de la mateixa manera no que s'exclama excessivament quan fan fallida les petites empreses que es proposa. Mentrestant, a l'altre extrem, els qui prosperen constantment tenen tendència a considerar un fracàs de proporcions inabastables qualsevol petit contratemps que trenqui la seua progressió i a penes se'ls nota un esbós de joia quan aconsegueixen els propòsits que s'han marcat, perquè, com els més desafavorits, però a la inversa, creuen que entra dintre de la normalitat.

I vet aquí que el terme mesura, en les seues diverses accepcions, encara no ha trobat una unitat (de mesura) que sigui vàlida per a tots els humans. Així mateix, el terme normalitat continua sent, normalment, força discutible, encara humanament irresoluble.

9.1.11

la normalitat de la llengua, quotidiana o no

Esmentava ahir l’incombustible Colom i el seu menyspreu -ignorància?- de la llengua catalana que alguns podrien dir que no existeix sinó que és comprensible pel fet que l’ensenyament que va rebre va ser en llengua castellana i que... bla, bla, bla (onomatopeia del soroll de parlar molt i sense substància –no sé si manlleu d’una altra llengua). D’ençà que Colom –i jo- i molts altres van cursar l’ensenyament primari i secundari hi ha hagut prou temps -ai, la distribució del temps!- per reforçar (ep, dic reforçar, però podria dir aprendre, perfeccionar o respectar o estimar -quin verb, aquest darrer!) la llengua catalana, sigui de manera autodidacta o reglada. Però no hi ha manera; amb excuses o sense, persisteix encara una lassitud en l´ús del català escrit o oral que dubto que comparteixin els usuaris d’altres llengües, sobretot els qui tenen la llengua com a element primordial de guanyar-se la vida i també els qui fan bandera de la llengua.

Alguns poden pensar que l’important és comunicar i que qualsevol altra consideració és sobrera. D’altres pensen que transgredir la llengua és un senyal de modernitat, de coneixement de la llengua. Alguns no tenen cap consciència de transgressió perquè tenen poca consciència de llengua. Entenc els dos darrers pensaments i podríem arribar a compartir alguns matisos, però podria tenir una llarga, i inútil, conversa amb els primers, també plena de matisos o sense.

I no es traca d’apedregar ningú, que jo rebria moltes pedres, segurament ben dirigides, sinó de tenir la voluntat de considerar que la llengua catalana també és respectable en la mesura que ... I aquí deixo l’espai obert a les consideracions de cadascú.

Dit tot això, i canviant no totalment d’assumpte, aquestes darreres setmanes he reprès la meva antiga afició a la novel·la negra i m’he adonat que a les llibreries abunden les traduccions en llengua castellana d’autors del gènere, però que són escasses, fins i tot si es compara el percentatge editorial d’ambdues llengües, les traduccions d’autors actuals al català. Com que únicament sóc lector, només puc deixar-ne constància i imaginar algunes de les causes d’aquesta anormalitat. Si algú del negoci ho pot aclarir –simplement qüestió econòmica?-, millor. Mentrestant, continuaré llegint en altres llengües, és clar.