El qui fa temps que té poc i poques perspectives de progrés sol acollir qualsevol petita millora en la seua condició amb una alegria que pot semblar desmesurada a qui està acostumat als triomfs constants, de la mateixa manera no que s'exclama excessivament quan fan fallida les petites empreses que es proposa. Mentrestant, a l'altre extrem, els qui prosperen constantment tenen tendència a considerar un fracàs de proporcions inabastables qualsevol petit contratemps que trenqui la seua progressió i a penes se'ls nota un esbós de joia quan aconsegueixen els propòsits que s'han marcat, perquè, com els més desafavorits, però a la inversa, creuen que entra dintre de la normalitat.
I vet aquí que el terme mesura, en les seues diverses accepcions, encara no ha trobat una unitat (de mesura) que sigui vàlida per a tots els humans. Així mateix, el terme normalitat continua sent, normalment, força discutible, encara humanament irresoluble.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada