Esmentava ahir l’incombustible Colom i el seu menyspreu -ignorància?- de la llengua catalana que alguns podrien dir que no existeix sinó que és comprensible pel fet que l’ensenyament que va rebre va ser en llengua castellana i que... bla, bla, bla (onomatopeia del soroll de parlar molt i sense substància –no sé si manlleu d’una altra llengua). D’ençà que Colom –i jo- i molts altres van cursar l’ensenyament primari i secundari hi ha hagut prou temps -ai, la distribució del temps!- per reforçar (ep, dic reforçar, però podria dir aprendre, perfeccionar o respectar o estimar -quin verb, aquest darrer!) la llengua catalana, sigui de manera autodidacta o reglada. Però no hi ha manera; amb excuses o sense, persisteix encara una lassitud en l´ús del català escrit o oral que dubto que comparteixin els usuaris d’altres llengües, sobretot els qui tenen la llengua com a element primordial de guanyar-se la vida i també els qui fan bandera de la llengua.
Alguns poden pensar que l’important és comunicar i que qualsevol altra consideració és sobrera. D’altres pensen que transgredir la llengua és un senyal de modernitat, de coneixement de la llengua. Alguns no tenen cap consciència de transgressió perquè tenen poca consciència de llengua. Entenc els dos darrers pensaments i podríem arribar a compartir alguns matisos, però podria tenir una llarga, i inútil, conversa amb els primers, també plena de matisos o sense.
I no es traca d’apedregar ningú, que jo rebria moltes pedres, segurament ben dirigides, sinó de tenir la voluntat de considerar que la llengua catalana també és respectable en la mesura que ... I aquí deixo l’espai obert a les consideracions de cadascú.
Dit tot això, i canviant no totalment d’assumpte, aquestes darreres setmanes he reprès la meva antiga afició a la novel·la negra i m’he adonat que a les llibreries abunden les traduccions en llengua castellana d’autors del gènere, però que són escasses, fins i tot si es compara el percentatge editorial d’ambdues llengües, les traduccions d’autors actuals al català. Com que únicament sóc lector, només puc deixar-ne constància i imaginar algunes de les causes d’aquesta anormalitat. Si algú del negoci ho pot aclarir –simplement qüestió econòmica?-, millor. Mentrestant, continuaré llegint en altres llengües, és clar.
L'INFERN ÉS BUIT I TOTS ELS DIMONIS SÓN AQUÍ
Fa 2 hores
4 comentaris:
Parlava i escrivia millor la gent que havia estudiat en castellà i fet cursets a l'Òmnium en temps difícils que molts periodistes jovenets procedents d'immersions i de cepecs,la veritat. No és cap consol, però constato que en 'espanyol' la cosa tampoc no és una meravella si fem comparacions amb el passat.
Pel que fa a les traduccions, és un tema de diners i de manca de cura, se'n fan poques i, d'aquestes, unes quantes de força mediocres. Una bona traducció vol temps i paciència i el mercat no està per floritures.
Estic amb Júlia, traduïr bé és questió de diners i aqui més d'una editorial deu agafar el Google Traductor i un becari i aú.....
En un altre ordre de coses, diumenge vinent agafaré la màquina de retratar, a un carrer peastonal de Sabadell, on hi ha el museo de la ciutat, ben bé cinc o sis botigues estàn retolades només en anglés. O sia que ni en català ni en castellà. Off course!
Ahir vaig veure una noia jove (totalment educada en català, doncs) al poble que a l'aparador de la seva botiga anava posant-hi petits rètols de rebaixes: "AbanÇ/Ara". No li vaig dir res, esclar. Al final em vaig comprar una Çamarreta i una deÇuadora :)
Com a mínim, Júlia, hi havia, segurament, una qüestió de voler fer les coses ben fetes i de voler perfeccionar el que s'anava adquirint. Ara, la consideració de la llengua oral i escrita ha canviat.
Finalment, els llibres també són un negoci i tenen un mercat.
Ja ho veus, Francesc, són temps de mestissatges i de babèlies. Fets enriquidors, és clar.
No ens podem resistir a les revaixes, C.
Publica un comentari a l'entrada