octubre

Continua alta la temperatura de casa i el termòmetre de la terrassa passa dels 23. Plou, ara més, ara poc; demà hi haurà tempesta. Avui he tingut la sensació definitiva del final de l'estiu, potser perquè el cel ennuvolat i aquest vent persistent, encara massa càlid, i les fulles que cauen me'n portaven senyals, potser perquè desitjo que ja no ens enganyi aquest octubre incipient amb promeses que no podrà complir i que el sol, que s'aplana i marxa més d'hora, s'encarrega de desmentir, sense que els turistes se n'adonin.

Quin mes tan inútil si no fos perquè assenyala el no-res de l'hivern -després hi trobarem totes les gràcies- i perquè les Tereses -tantes que ja no hi són- assenyalen camins mai oblidats.

A la Biblioteca -visita més pausada-, darrere del taulell, el noi escolta música a través d'uns auriculars blancs, els fils també. Té una llibreta on posa una ratlleta cada vegada que un visitant travessa el llindar. Encara li queda espai a la primera línia quadriculada: avui no han passat de la trentena, i compta els dos turistes, amb motxilla a l'esquena, que han entrat i han sortit i han badat amb el sostre on s'ajunten les voltes, l'escut, al mig. Després, al carrer, un devessall de gent.


Que dolçament no tornes
pel caminal petit i perdedor,
Octubre que t'encantes
i fas manyac el vent de la tardor.
Tens a l'espatlla una adormida abella
que encara flors tardanes trobarà,
i al pit la fulla rovellada, presa
quan començava a giravoltar.
¡Oh gran lliçó perduda,
el teu quiet esment!
Com qui surt a desgrat d'una memòria
i sent de nova amor el pensament,
una mel sola fas de l'esperança
i de l'enyorament.

Josep Carner: “Lloança de l'octubre”

Ai, Carner, que ens enganyes i no!

cel d'octubre

Des que fa anys van decidir que les classes havien de començar abans li trobo poques gràcies a l'octubre. Podria buscar en la memòria i estic segur que m'arribaria algun detall, però no és qüestió d'aturar-me inútilment.

Aquest dies que s'escurcen sense treva: sortida i posta de sol el dia 1 (sempre en TU) : 5, 47-5,34; sortida i posta el 31: 6,21-4,48. I amb el canvi horari de final de mes, la foscor precipitada. Un mes sense història si no fos pels colors tardorencs i els cels nocturns que avancen el magnífic espectacle estel·lar de l'hivern.

El dissabte vam anar a sopar a can Casadellà, un mas ben curiós situat en un trencant a mà dreta poc després de començar la carretera que va de Serra de Daró a La Bisbal. Cloves i crustacis (les primeres massa cuites i els segons tal com cal) i guisats de carns excel·lents (oca amb naps, porc ibèric, cabrit). Els sopars inacabables tenen l'avantatge en els temps difícils que corren per als fumadors que predisposen a la contemplació, vull dir a la contemplació fora de la sala on se serveix l'àpat. Al cap d'una horeta de tastos, se sent la necessitat de trobar-se en comunió amb la natura i malgrat que la tramuntana inquieta el cos, la lluna i les estrelles compensen els petits inconvenients del vent que va a la baixa. Llàstima que aquest espectacle es converteixi en menor des de la terrassa de casa, tot i que Orió, la meua constel·lació preferida, que ja comença a veure's a primera hora de la matinada, no té fronteres visuals.

Repasso el desgavell que he escrit i, tal com va el món, em trobo d'una frivolitat sense perdó, però que hi farem, la meva vida passa de tant en tant pel cel.