octubre

Continua alta la temperatura de casa i el termòmetre de la terrassa passa dels 23. Plou, ara més, ara poc; demà hi haurà tempesta. Avui he tingut la sensació definitiva del final de l'estiu, potser perquè el cel ennuvolat i aquest vent persistent, encara massa càlid, i les fulles que cauen me'n portaven senyals, potser perquè desitjo que ja no ens enganyi aquest octubre incipient amb promeses que no podrà complir i que el sol, que s'aplana i marxa més d'hora, s'encarrega de desmentir, sense que els turistes se n'adonin.

Quin mes tan inútil si no fos perquè assenyala el no-res de l'hivern -després hi trobarem totes les gràcies- i perquè les Tereses -tantes que ja no hi són- assenyalen camins mai oblidats.

A la Biblioteca -visita més pausada-, darrere del taulell, el noi escolta música a través d'uns auriculars blancs, els fils també. Té una llibreta on posa una ratlleta cada vegada que un visitant travessa el llindar. Encara li queda espai a la primera línia quadriculada: avui no han passat de la trentena, i compta els dos turistes, amb motxilla a l'esquena, que han entrat i han sortit i han badat amb el sostre on s'ajunten les voltes, l'escut, al mig. Després, al carrer, un devessall de gent.


Que dolçament no tornes
pel caminal petit i perdedor,
Octubre que t'encantes
i fas manyac el vent de la tardor.
Tens a l'espatlla una adormida abella
que encara flors tardanes trobarà,
i al pit la fulla rovellada, presa
quan començava a giravoltar.
¡Oh gran lliçó perduda,
el teu quiet esment!
Com qui surt a desgrat d'una memòria
i sent de nova amor el pensament,
una mel sola fas de l'esperança
i de l'enyorament.

Josep Carner: “Lloança de l'octubre”

Ai, Carner, que ens enganyes i no!