qui no ho conegui que s'ho cregui

Llegeixo un article de la Magda Carlas que acaba: Sigui com sigui, el que sí que ha de quedar clar és que val la pena utilitzar un molt bon oli d'oliva, almenys a casa, perquè té tants efectes positius sobre la salut que no incloure'l en la nostra alimentació seria un error lamentable.

Estic completament d'acord amb la conclusió de l'article en què la Magda Carlas opina sobre el decret que entrarà -finalment- en vigor a partir del gener de l'any que ve i que regula la presentació de l'oli d'oliva a les taules dels restaurants; és a dir, res de setrilleres reomplides amb olis anònims i sí als olis amb recipients precintats i amb les indicacions pertinents sobre l'origen i altres característiques.

No puc copiar l'enllaç a l'article de la dietista, però sí que puc expressar la opinió que algunes de les seues consideracions em suggereixen.

1. Aprofitant la conclusió de l'article: dubto que l'etiqueta, per molt que posi oli d'oliva verge o extra verge indiqui la qualitat de l'oli. Asseguraria que més enllà del premsat de les olives i de la resta del procés d'elaboració intervenen molts altres factors com, per exemple, la tria de les olives, el seu moment, el mètode de premsat, les mateixes premses...

2. Els consumidors no necessàriament sabran l'origen de l'oli. Encara ara marxen camions d'oli des del meu poble a altres llocs del territori que després retornen al mateix poble sense que s'especifiqui que eren d'allí. Fins i tot els italians embotellen oli del Baix Ebre, encara que no ho digui a les ampolles que venen.

3. Quant als restaurants, hi ha cap necessitat que posin a taula setrilleres? És que no presenten els plats completament acabats i, per tant, és una ofensa que algú vulgui afegir algun altre ingredient o augmentar la seua quantitat? On s'és vist que un simple comensal vulgui saber millor que el cuiner l'oli que necessita cada plat?

4. I per què l'oli sí i no tots els altres components dels plats, amb especificació d'origen, components dels adobs utilitzats -si ve al cas-, temps passat en frigorífics, etc., etc., etc.

En fi, ho deixo aquí. El bo del cas és que els restaurants que trauen a taula els setrills segurament compliran el decret, i els comensals, si no el veuen a la taula, demanaran oli, encara que no sàpiguen que fer-ne o acabin matant les amanides per ofegament.

Sigui com sigui, l'oliva és el millor, mentre no es demostri el contrari o el dietista et digui que compte si no vols engreixar-te excessivament. Queda dit.


P. S.: Llegit a "El Periódico" :

L'objectiu és millorar la imatge del producte, sobretot de les denominacions d'origen i indicacions geogràfiques protegides. L'hostaleria, va argumentar el Govern, és el punt de contacte dels turistes amb l'oli d'oliva, i si se'l troben ben presentat, «facilitarà un increment de la demanda de noves exportacions».
Els agricultors van celebrar la mesura. «Feia anys que el sector ho reclamava», va recordar Rosa Pruna, presidenta d'Asaja Catalunya, que va lamentar que a nivell europeu es rebutgés una normativa similar. «Va en la bona direcció, però hauria sigut millor convèncer els països europeus», va coincidir Carles Vicente, responsable d'organització d'Unió de Pagesos. A Itàlia ja s'aplica una llei en aquest sentit.


No et fot!

conversa filològica (2)

Continuo amb la noia de Benifallet que em parla de les rotllanes sense pressa de l'avi amb els seus amics en llargues converses que, em diu, actualment pocs entendrien a causa dels mots però també de la complicitat d'unes frases fetes que sovint es construïen a partir d'elements locals i en què la insinuació i la complicitat eren fonamentals. Penso que ara, al desembre, devien parlar de regués (reguers?) i salivenques potser també de rojals (dic aquests noms de varietats d'olives perquè són les que recordo del poble i que potser en altres llocs són conegudes, les dues primeres, com morrudes i sevillenques); i devien comentar sobre els cofins i les oliasses...Potser uns mesos abans parlaven de marcones, molles, fortes, llarguetes... I entremig, de macabeu, ull de llebre, dent de llop... I d'aquí passaven a tal o qual, i repassaven vides i miracles amb poques paraules inacabables.

Ara, tret de quatre pagesos, els qui passegem pels camps veuen oliveres, ametllers, ceps... Com si tots fossin iguals, com si cada arbre o cada arbust no tingués vida pròpia, com si l'alçada, la textura i el color, tot extern, tot molt bonic, fos suficient, fos l'essència. El camp, fins i tot per a molts que viuen als pobles, s'ha convertit en un element ornamental que, en tot cas, cal conservar. Qui ho ha de fer? Els altres. I mentrestant es perd el camp i les paraules.

I d'aquí passem als jocs d'infants. La binora, el marro (no el semblant a dames o de dibuixos a terra, sinó de persecució -veure el DCVB), el tello... Jocs elementals, físics, de cada dia en sortir de l'escola, que no costaven res i que no depenien dels reis sinó de la imaginació i de la tradició. D'aquest jocs, amb noms que segons els pobles, tenien realitzacions diferents, a penes en recordo la mecànica. Per exemple, el tello -el meu- era molt similar a la petanca actual, però jugat amb pedres o rajoles rogenques a les quals procuràvem donar forma circular que llançàvem a l'aire en un moviment de rotació que les feia més precises per anar a tocar una altre pedra; el millor resultat era toc i pam, és a dir, que el nostre projectil toques el tello de terra i, de rebot, quedés a un pam o menys. No sé si l'expressió castellana “tirar el tejo” s'hi relaciona; en català no se m'acut l'equivalent. Aquests jocs fa anys que no els veig jugar, i n'entenc les causes. Deixo aquí, doncs, testimoni de tres paraules que, en l'accepció que jo les conec, desapareixeran. Potser en alguna escola se'n parla, potser ho fa algun avi o algun pare; és igual, no tenen sortida.

No voldria que aquests paràgrafs semblessin una elegia al passat ja improductiu, de manera que acabo amb una mica de substància, amb unes olives trencades, tal com les recordo, tot i que la meva germana i jo no ens posem d'acord si han de ser salivenques o del regués, jo dic que les primeres i ella que les altres, encara que sí que acordem que només necessiten un condiment, res de timó o altres succedanis.



OLIVES TRENCADES
Trenqueu la carn de les olives amb un cop (nosaltres ho fèiem amb la mà de morter).
Per matar-les:
Fique-les amb aigua i canvieu-les cada dia durant 8 dies.
Per adobar-les:
En un recipient, poseu les olives cobertes amb aigua i sal en una proporció de vuit parts d’aigua per una de sal. Afegir a d’interior del recipient un menat de sajolida.
Tasteu-les al cap d'uns dies i si no us semblen massa amargants comenceu-les a menjar. Compte amb deixar-les setmanes i setmanes, que se us faran sabateres. I que no us importi el tel que que es fa a la part superior del recipient, és imprescindible, però esbandiu les olives amb aigua abans de servir-les.