filologia

No m'acaba de convèncer la nova modalitat estiuenca de Saber y Ganar -única sèrie que segueixo-, m'avorreix la primera part, però continua sent un dels meus programes preferits, li sóc absolutament fidel, o quasi. Veure cada dia, o quasi, Jordi Hurtado, l'únic immortal català que es coneix públicament és un plus.

La part final del concurs, la que s'anomena El reto, és una pujada d'adrenalina important des de casa, de manera que per al qui es juga la continuïtat en el programa deu ser una un minut d'infart. Per a qui no ho sàpiga, es tracta de dir els mots que corresponen a les definicions que proposen. Avui ha sortit la definició següent: Ciencia que estudia una cultura tal como se manifiesta en su lengua y en su literatura, principalmente a través de los textos escritos. Sempre donen les tres primeres lletres, en aquest cas: FIL. Només ens quedava aquest mot que segur que és molt fàcil vist aquí i sense la tensió del contrarellotge, però tant el concursant com jo no hem sucumbit al desconcert o la desmemòria. Com definiria filologia?

Crec recordar que l'única assignatura que vaig cursar que portava explícit Filologia en el nom ens la impartia el doctor Badia. Impossible recordar com ens definia el mot, si és que ho va fer, però tinc ben present en la memòria que el repàs de la cultura del país estava ple de novetats per a mi, que tenia un teritori molt limitat i a la vegada general i més aviat rural.

Sóc filòleg encara? Difícil de dir, no estudio res i llegeixo poc.

conversa filològica (2)

Continuo amb la noia de Benifallet que em parla de les rotllanes sense pressa de l'avi amb els seus amics en llargues converses que, em diu, actualment pocs entendrien a causa dels mots però també de la complicitat d'unes frases fetes que sovint es construïen a partir d'elements locals i en què la insinuació i la complicitat eren fonamentals. Penso que ara, al desembre, devien parlar de regués (reguers?) i salivenques potser també de rojals (dic aquests noms de varietats d'olives perquè són les que recordo del poble i que potser en altres llocs són conegudes, les dues primeres, com morrudes i sevillenques); i devien comentar sobre els cofins i les oliasses...Potser uns mesos abans parlaven de marcones, molles, fortes, llarguetes... I entremig, de macabeu, ull de llebre, dent de llop... I d'aquí passaven a tal o qual, i repassaven vides i miracles amb poques paraules inacabables.

Ara, tret de quatre pagesos, els qui passegem pels camps veuen oliveres, ametllers, ceps... Com si tots fossin iguals, com si cada arbre o cada arbust no tingués vida pròpia, com si l'alçada, la textura i el color, tot extern, tot molt bonic, fos suficient, fos l'essència. El camp, fins i tot per a molts que viuen als pobles, s'ha convertit en un element ornamental que, en tot cas, cal conservar. Qui ho ha de fer? Els altres. I mentrestant es perd el camp i les paraules.

I d'aquí passem als jocs d'infants. La binora, el marro (no el semblant a dames o de dibuixos a terra, sinó de persecució -veure el DCVB), el tello... Jocs elementals, físics, de cada dia en sortir de l'escola, que no costaven res i que no depenien dels reis sinó de la imaginació i de la tradició. D'aquest jocs, amb noms que segons els pobles, tenien realitzacions diferents, a penes en recordo la mecànica. Per exemple, el tello -el meu- era molt similar a la petanca actual, però jugat amb pedres o rajoles rogenques a les quals procuràvem donar forma circular que llançàvem a l'aire en un moviment de rotació que les feia més precises per anar a tocar una altre pedra; el millor resultat era toc i pam, és a dir, que el nostre projectil toques el tello de terra i, de rebot, quedés a un pam o menys. No sé si l'expressió castellana “tirar el tejo” s'hi relaciona; en català no se m'acut l'equivalent. Aquests jocs fa anys que no els veig jugar, i n'entenc les causes. Deixo aquí, doncs, testimoni de tres paraules que, en l'accepció que jo les conec, desapareixeran. Potser en alguna escola se'n parla, potser ho fa algun avi o algun pare; és igual, no tenen sortida.

No voldria que aquests paràgrafs semblessin una elegia al passat ja improductiu, de manera que acabo amb una mica de substància, amb unes olives trencades, tal com les recordo, tot i que la meva germana i jo no ens posem d'acord si han de ser salivenques o del regués, jo dic que les primeres i ella que les altres, encara que sí que acordem que només necessiten un condiment, res de timó o altres succedanis.



OLIVES TRENCADES
Trenqueu la carn de les olives amb un cop (nosaltres ho fèiem amb la mà de morter).
Per matar-les:
Fique-les amb aigua i canvieu-les cada dia durant 8 dies.
Per adobar-les:
En un recipient, poseu les olives cobertes amb aigua i sal en una proporció de vuit parts d’aigua per una de sal. Afegir a d’interior del recipient un menat de sajolida.
Tasteu-les al cap d'uns dies i si no us semblen massa amargants comenceu-les a menjar. Compte amb deixar-les setmanes i setmanes, que se us faran sabateres. I que no us importi el tel que que es fa a la part superior del recipient, és imprescindible, però esbandiu les olives amb aigua abans de servir-les.

conversa filològica

Malgrat que hagin passat força anys des que vam arribar a Barcelona i la ciutat sigui el nostre lloc habitual de residència, els que procedim de comarques solem conservar algunes característiques pròpies de la parla del nostre lloc d'origen, sobretot de tipus fonètic, perquè les de tipus lèxic, sigui per comoditat o per altres raons, les hem anat desterrant de la nostra conversa ciutadana. Així, per exemple, jo sóc incapaç de pronunciar la vocal neutra a la barcelonina, però no tinc cap problema a dir escombrar en lloc del meu agranar original; fins i tot en alguns cas m'he adonat que he fet meua alguna paraula de la capital i he oblidat l'equivalent que feia servir fins als disset anys, i només la recordo i la recupero quan la diu algú de la terra.

Dic tot això perquè l'altre dia una noia, en sentir-me parlar, em va preguntar d'on era, i en concretar-li la meua procedència em va dir que ella era de Benifallet. Immediatament van iniciar una conversa filològica, en què, després de donar-me notícia d'un investigador que intentava recollir tots aquells mots que encara són vius i que no apareixen en el DCVB, es va dispersar en les nostres similituds lèxiques. Dues de les primeres paraules comunes que van aparèixer immediatament van ser 'alego' i 'basquet', que jo tenia pràcticament oblidades.

L'adverbi alego la recull el DCVB com un castellanisme equivalent a prompte. I així és, tot i que no sempre son intercanviables. Per exemple, podem dir “alego arribarà el teu pare”, en canvi no podem construir “no vagis tan alego perquè encara els trobaràs dinant”; en aquest segon cas hauríem de recórrer necessàriament a aviat, prompte, d'hora... I és que l'ús dels mots és fàcil si s'aprenen de petits, però quan són adquirits sense context es pot incórrer en algun error.

Quant a basquet, el recull el DIEC, però en canvi no és present al DCVB, cosa que fa pensar que és un mot d'introducció relativament recent. No sé si el seu àmbit geogràfic és molt o poc extens, però si apareix al DIEC deu ser que té una certa consistència. Si algun dels lectors de fora del sud de l'Ebre el fa servir, ja m'ho dirà, a veure si som capaços de traçar una isoglossa inicial. Potser m'equivoco i resulta que basquet, és a dir, caixa de fusta que es fa servir per transportar fruita, hortalisses, etc., pertany a tot el domini de la llengua i que és la nostra pobresa lingüística que ens fa optar per l'hiperònim caixa; això sol passar. De tota manera, jo m'imagino la paraula basquet com un anglicisme que en un moment determinat va penetrar a través de transportistes anglesos en terres de l'Ebre i que a poc a poc es va anar estenent fins arribar... on? A vegades m'agradaria ser un filòleg qualificat per anar seguint la vida (i la mort) de les paraules.

solts literaris

“Continua Castellanos: 'L'únic original prou acabat que permetia una edició amb voluntat divulgativa era 'La ciutat cansada', encara que hi hem inclòs una presentació i un pròleg que retarden la lectura de la novel·la, però que són un toc d'alerta, una manera d'explicar que, aquesta novel·la, Calders no l'hauria pas deixada tal com es publica, perquè era un escriptor molt curós.' “

Vilaweb

Em llegeixo la presentació? Em llegeixo el pròleg? Vaig directament a la novel·la que Calders no va voler acabar, “que no l'hauria pas deixada com es publica”? Ai, em faig por, sóc tan calderià!


Segons diu el diari, Nova introducció a la mètrica, de Salvador Oliva, ocupa el vuitè lloc entre els llibres més venuts de no ficció en català d'aquesta setmana. El nostre és un país de poetes, quin remei! El nostre és un país estrany, curiós, misteriós: que un llibre de mètrica, i més el de Salvador Oliva -em refereixo al seu rigor, a la seva complexitat-, sigui un best-seller deu voler dir ... No tinc ni idea del que significa, el fet em descol·loca. A la Casa del llibre no me'l poden trobar, els deuen haver venut tots.

País de premis literaris (algú se'n recorda d'aquell que donava els premiats -família inclosa- el dret a viatjar a les golondrines (sic) del port?), aquest any la Nit de Santa Llúcia en tindrà un de nou patrocinat econòmicament per la Fundació del Barça: Premi de Narrativa Juvenil esport i ciutadania. Autors novells, fins a 35 anys. Jurat: dos del Barça, dos d'Òmnium Cultural i un de l'editorial (Cruïlla). En fi, si voleu us podeu llegir les bases aquí. 4000 euros, més o menys, que deuen ser l'equivalent a un dia de vacances de qualsevol jugador del primer equip. A més, el guanyador (en solitari?) “gaudirà d'un desplaçament a un partit de la Champions amb totes les despeses pagades”. Va, apunteu-vos si teniu l'edat: coneixereu món. Teniu temps d'escriure les 70 pàgines -mínim- fins al 31 d'octubre.

El nostre deu ser el territori on hi ha més llicenciats en filologia que escriuen, vull dir que fan literatura, o viceversa. Al mateix temps -i ara imagino- deu ser el país on es demana una de les mitjanes de selectivitat més baixes per tal de començar la carrera, cosa que fa que aquests estudis no tinguin gaire demanda. No m'estranya. No sé si als qui planifiquen futurs els interessa que sigui així, suposo que sí, perquè en cas contrari exigirien com a mínim un notable. La demanda seria enorme, espectacular, hi hauria cops de puny, no ho dubteu. Ara, que la qualitat literària fos superior és un fet discutible: només cal veure la mitjana que demanen als futurs periodistes i comparar-la amb els resultats de la seva feina.