كوفية‎

El dijous vaig preguntar a la S. si havia tingut molts regals durant les festes. Em va dir que a casa no havien celebrat l’any nou, que no els semblava bé fer festa mentre els altres sofrien. La S. de vegades, poques, porta una kufiyya de color negre embolicada al coll que també li cobreix part de les espatlles.

Entro al carrer Pelai des de la plaça de la Universitat; per la vorera més transitada avança una minúscula manifestació que crida sense pausa “jueus assassins”. Tres manifestants entren, com jo, a Nivell 0, i recorren ràpidament la botiga. Dos porten kufiyyes amb el dibuix negre. Parlen en àrab, fort, riuen. Es converteixen en el centre d’atenció dels dependents i d’uns quants compradors. Sortim al mateix temps per portes diferents.

Davant del palau de la Virreina, unes dones amb el cap cobert amb mocadors de color blanc s'han aturat a xerrar. Una d’elles porta un pal de fusta amb una bandera enrotllada. Només distingeixo el verd i un fragment minúscul de vermell.

Pujo pel carrer del Call. Em creuo amb algunes famílies joevs amb amb un, dos o tres nens petits. Els adolescents deuen anar pel seu compte. En alguns casos es pot deduir el seu origen pel vestit de les dones. Cinc o sis duen fullets reivindicatius a les les mans.

A la plaça de Sant Jaume hi ha un desplegament important de mossos; uns quants han fet un petit rectangle protector davant de la Generalitat. Un mosso fa aixecar un noi que s’ha assegut, repenjada l’esquena en un fanal. Queda molta gent encara. A la dreta de l’Ajuntament hi ha un escenari buit on Llach i la Sardà deuen haver llegit els seus textos. Es fan moltes fotos, algunes de grups familiars davant d’una pancarta. Les kufiyyes són de tots els colors.

Veig kufiyyes a tot arreu, fa anys que en veig, fins i tot la Joana en té una de siriana de color vermell, però no veig que tots aquest colors, totes aquestes banderes, totes aquestes paraules representin gaires esperances per als palestins.