divagacions amb pluja

Plou. Molt bé. Hi ha dies de pluja, dies de sol, dies de boira... Avui ja havien anunciat que plouria, però no tothom mira els anuncis. Perfecte, res a dir.

El soroll de la pluja sovint és monòton. El sol també pot arribar a ser d'una monotonia exasperant, però no fa soroll, de manera que els poetes rarament parlen de la monotonia del sol. En aquest país, quan plou, la gent, més enllà que li agradi o no el soroll de la pluja, procura no mullar-se; en canvi, amb el sol, les reaccions són més diverses, més imprevisibles.

Aquesta tarda, mentre queia la pluja, la gent anava fent la seua via pels carrers. N'hi havia alguns -poquíssims- que no semblaven preocupar-se gaire de l'aigua, ans al contrari, aixecaven el cap de tant en tant com si la desafiessin o com si els causés plaer; d'altres, cap cot, es veia de seguida que s'avergonyien de la seua poca previsió i evitaven com podien la mullena zigzaguejant vora les façanes, poc conscients que entre balcó i balcó els cauria un xàfec afegit. Uns quants es tapaven el cap amb proteccions improvisades: diaris -encara hi ha gent que llegeix la premsa- que anaven diluint els seus continguts, bosses de plàstics verges d'inscripcions o de supermercat... Un nombre de persones a tenir en compte duien les caputxes de les seves jaquetes, dessuadores, o altres peces, clavades fins als ulls. Pràcticament ningú duia impermeable, que ja seu ser una peça obsoleta, excepte en els nens, com les antigues botes d'aigua anomenades katiuskes, un calçat desaparegut abans d'entrar a la majoria dels nostres diccionaris. Força paraigües, de totes mides i colors, plegables o no, prestats per un hotel o d'adquisició pròpia, amb les barnilles consistents -ja no tant com abans, perquè els alemanys no en fabriquen- o de tot a 60 cèntims.

Arribat un moment determinat, ha parat de ploure. És normal. La pluja té uns límits, fins i tot a l'Antic Testament. És curiós com quan deixa de plore hi ha voreres que s'assequen més ràpidament i d'altres mantenen la humitat més temps; segurament aquest misteri el poden explicar fàcilment els amants dels fenòmens físics en general i meteorològics en particular.

La gent que duia paraigües els ha plegat amb més o menys traça i els ha transportat segons les mides i els gustos personals. Alguns paraigües han desaparegut en fundes i bosses adequades; altres han estat penjats del braç, prop del canell; uns quants feien el servei de bastó: una passa o dues, punta a terra, enlairament, punta a terra...; algun paraigua, amb el puny a l'espatlla del seu amo i la punta baixa, feia l'efecte d'una escopeta en posició de descans; ningú -potser algun nen?- ja els fa girar com Charlot a les seus pel·lícules; la majoria eren agafats pel puny o una mica més avall i anaven seguint endavant i endarrere les oscil·lacions de mans i braços...

D'entre aquests que mouen rítmicament els paraigües, la majoria tenen el costum lleig i perillós de fer-ho amb la punta, sovint metàl·lica, fora de la seua vista, enrere. En els carrers amb aglomeracions, en baixar les escales del metro, en pujar a l'autobús, aquest hàbit propi d'inconscients és especialment arriscat, potser no per als ulls dels vianants del seguici, però sí per a l'entrecuix, que és un punt també especialment delicat i poc amic dels ensurts inesperats. Se sap que en les urbs més civilitzades aviat es publicarà una ordenança que prohibirà sota pena de multa exorbitant els moviments de paraigües cap a la rereguarda. Jo, ja ara, aplaudeixo la iniciativa, i no ho dic perquè avui m'hagi despistat una mica.

aquest diumenge, diuen que plourà

Fa uns quants anys, passejant per Barcelona en dia de pluja i vent, vaig anar fent fotos dels paraigües abandonats. Més tard, vaig muntar les imatges en un vídeo i vaig afegir-hi música. Em va semblar que la sensualitat de Madonna a “Rain” endolcia el conjunt, li donava una nova perspectiva més enllà del dia gris barceloní. Vaig pujar el resultat a You Tube sense cap problema, però al cap de no res van avisar-me que no tenia els drets de la cançó i que el vídeo només el podria veure i escoltar jo. Avui, finalment he claudicat: he demanat que m'esborressin la música i deixessin les imatges. Ho han fet i s'ha esvaït l'amenaça de represàlies que tenia des de maig de 2008. El resultat és aquest:

 

 

Esclar, aquí falta un fons musical i he fet un intent amb Antònia Font. El resultat, a part que les imatges d'ara -no sé on paren les originals- queden poc nítides, no m'acaba de fer pes i faig una crida a qui li sembli que em pot proporcionar un arxiu de música en mp3 que tingui la durada aproximada de les imatges i s'hi adigui:

P.S.: No sé si la llei contra la pirateria té molta o poca relació amb la música que vaig incloure inicialment al vídeo i em faig un seguit de preguntes sobre la meua relació amb el tema que encara no sé respondre. El que sí que sé és que la botiga de paraigües i bastons que apareix en el darrer fotograma -algú la recorda?- fa un temps que ha desaparegut de la Rambla i no és fàcil esbrinar quin acte de pirateria la va desplaçar.

benvingut el sol!

Per què hi ha senyors baixets, més que senyores, proveïts d’uns paraigües aparatosos que s’enderien a alçar cada vegada que es creuen amb un conciutadà de la mida que sigui? Algun dia acabaran traient-me un ull! O els dos.

paraigües (espai de publicitat gratuït)

Continua la pluja i se suposa que, a part dels embasaments, s’omplen els museus, les biblioteques, els cinemes, els teatres, les sales d’exposicions... La gent llegeix a casa, mig arraulida al sofà, mentre a penes se n’adona del so monòton de l’aigua que no para de parla amb veus estranyes i properes. Alguns escriuen posts i repassen blocs sense parar.

Hi ha, però, els que prefereixen el carrer, els que, guerrers intrèpids, cantants desafinats, llancen escuts protectors –desenes, centenars de teles italianes, xineses, espanyoles, d'armadures de golf, de pastor, de botiga de la cantonada de tot a euro...- i clamen al cel més pluja, molta més pluja, quaranta dies i quaranta nits de pluja. A l’endemà, no obstant, cansat dels rostres molls, de la fredor humida a peus i cames, reclamaran una altra vegada la protecció del sol. I si el sol no arriba, ja perduts els escuts –paraigües de fireta que no aguanten xàfecs impertinents-, buscaran, si són savis, aixoplucs de consistents barnilles alemanyes amagades en carreró estret, darrere de la Rambla. O potser ni allí.

de liquiditats i pervivències

En J. J. Isern donava fe del tancament de Modelo, del qual jo mateix en feia esment fa uns dies; afegeix també un record per l’estamperia del Pi, un dels altres llocs centenaris de la ciutat. D’allí conservo encara unes làmines de Breughel (una de les quals podeu veure més avall -observeu que ja s'intueix la bicing barcelonina-), el meu pintor preferit durant un temps. El mateix temps i els canvis de domicili l’han convertida en un document impresentable. Un altre tancament de fa poc, en aquest cas d’una cafeteria no centenària, és el de La Oca, on la Diagonal s’arrodoneix en la plaça Macià, encara que en el moment de la seva obertura la plaça s’anomenava, i encara alguns la deuen recordar així, Calvo Sotelo. Aquest local el vaig visitar poquíssim durant els 70. A veure, tot plegat no té més importància que el de constatar que les botigues neixen, creixen i desapareixen, com tot, per bé que en alguns casos aquesta desaparició, per raons personals ens sàpiga greu: allò dels referents, entre altres coses. És veritat que la desaparició i generació d’establiments comercials actualment es produeix a un ritme frenètic, però no en parlaré aquí del que em sembla que significa i d’algunes de les seves conseqüències: qüestions d’ordre menor, en tot cas.

Fa pocs dies vaig veure a Urbe, un canal de televisió que no sé si és local o nacional i no sé d’on ha sortit ni quina vida li espera, que en Sostres reclamava la desaparició de dos objectes, o més aviat es mostrava contrari al seu ús: el preservatiu i el paraigua. En els dos casos em va semblar entendre que els considerava objectes embarassosos, un destorb. N’estic d’acord. En resum, concloïa, si ho vaig entendre bé, que calia donar als cossos l’oportunitat de tenir contacte directe amb els líquids. Deixaré de banda el preservatiu perquè és un camp que domino poc, però aprofitaré l’ocasió per dir alguna cosa dels paraigües.

És un error pensar que l’única funció dels paraigües es protegir-nos de la pluja. Aquesta concepció utilitària podria aplicar-se a la seva intenció original, però de cap manera era l’única finalitat que tenien fa uns anys. Els paraigües eren gairebé una obra d’art, una eina innecessària (ja existien els impermeables) que servia, sobretot, per ser lluïda, per competir, cosa que alguns mai no van entendre i ara encara menys. En els paraigües d’una certa categoria s’ajuntava la bellesa d’unes teles sovint de procedència italiana amb unes muntures d’origen alemany, de gran durabilitat, amb l’afegit d’uns punys de procedència sovint autòctona, delicats o massissos, perfectament adequats al conjunt. Res a veure amb els lletgíssims paraigües negres anglesos ni amb aquesta espècie de rovellons produïts pel vent que acompanya les tempestes. Portar un bon paraigua (res de plàstic) era un signe de distinció, de glamour, de charme, que només els coneixedors sabien apreciar. Ara aquest món s’ha acabat. És impossible trobar les bones muntures alemanyes perquè no poden competir amb els preus de les xineses; encara es poden trobar teles italianes i punys fets aquí, però comprendreu que si falla un element el resultat no és el mateix. Tothom sap que qualsevol objecte és tan bo com el pitjor dels seus components.

Una mica més avall de Modelo, a l’altra banda de la Rambla, just a l’alçada de les primeres floristeries, hi havia una botiga que no sé si mai va arribar a tenir un nom a la porta, fora de “Paraigües”, on es venien i es fabricaven alguns dels millors exemplars de la ciutat i potser de Catalunya. No fa gaire és podia veure la propietària, ja gran, i la seva filla que oferien els productes i assessoraven amb coneixement de causa. Rarament es trobava el gendre, que feia vida al carreró del darrere, on muntaven les peces en un taller amb escassos treballadors. Era el mateix gendre qui s’encarregava d’anar pels pobles oferint el material a les diverses botigues que des de feia anys eren els seus clients. No sabria precisar quan temps fa que la botiga roman tancada perquè l’edifici necessita una remodelació. Es diu que una vegada estigui en condicions la tornaran a obrir; mentrestant el taller continua funcionant i situant en el mercat uns productes que ja mai no seran els mateixos. Segurament en Sostres sabia aquesta història que jo he resumit, però la pressa del programa de televisió va fer que se la guardés per ell, o potser és que ja no val la pena recordar històries tan insubstancials.