28.5.07

de liquiditats i pervivències

En J. J. Isern donava fe del tancament de Modelo, del qual jo mateix en feia esment fa uns dies; afegeix també un record per l’estamperia del Pi, un dels altres llocs centenaris de la ciutat. D’allí conservo encara unes làmines de Breughel (una de les quals podeu veure més avall -observeu que ja s'intueix la bicing barcelonina-), el meu pintor preferit durant un temps. El mateix temps i els canvis de domicili l’han convertida en un document impresentable. Un altre tancament de fa poc, en aquest cas d’una cafeteria no centenària, és el de La Oca, on la Diagonal s’arrodoneix en la plaça Macià, encara que en el moment de la seva obertura la plaça s’anomenava, i encara alguns la deuen recordar així, Calvo Sotelo. Aquest local el vaig visitar poquíssim durant els 70. A veure, tot plegat no té més importància que el de constatar que les botigues neixen, creixen i desapareixen, com tot, per bé que en alguns casos aquesta desaparició, per raons personals ens sàpiga greu: allò dels referents, entre altres coses. És veritat que la desaparició i generació d’establiments comercials actualment es produeix a un ritme frenètic, però no en parlaré aquí del que em sembla que significa i d’algunes de les seves conseqüències: qüestions d’ordre menor, en tot cas.

Fa pocs dies vaig veure a Urbe, un canal de televisió que no sé si és local o nacional i no sé d’on ha sortit ni quina vida li espera, que en Sostres reclamava la desaparició de dos objectes, o més aviat es mostrava contrari al seu ús: el preservatiu i el paraigua. En els dos casos em va semblar entendre que els considerava objectes embarassosos, un destorb. N’estic d’acord. En resum, concloïa, si ho vaig entendre bé, que calia donar als cossos l’oportunitat de tenir contacte directe amb els líquids. Deixaré de banda el preservatiu perquè és un camp que domino poc, però aprofitaré l’ocasió per dir alguna cosa dels paraigües.

És un error pensar que l’única funció dels paraigües es protegir-nos de la pluja. Aquesta concepció utilitària podria aplicar-se a la seva intenció original, però de cap manera era l’única finalitat que tenien fa uns anys. Els paraigües eren gairebé una obra d’art, una eina innecessària (ja existien els impermeables) que servia, sobretot, per ser lluïda, per competir, cosa que alguns mai no van entendre i ara encara menys. En els paraigües d’una certa categoria s’ajuntava la bellesa d’unes teles sovint de procedència italiana amb unes muntures d’origen alemany, de gran durabilitat, amb l’afegit d’uns punys de procedència sovint autòctona, delicats o massissos, perfectament adequats al conjunt. Res a veure amb els lletgíssims paraigües negres anglesos ni amb aquesta espècie de rovellons produïts pel vent que acompanya les tempestes. Portar un bon paraigua (res de plàstic) era un signe de distinció, de glamour, de charme, que només els coneixedors sabien apreciar. Ara aquest món s’ha acabat. És impossible trobar les bones muntures alemanyes perquè no poden competir amb els preus de les xineses; encara es poden trobar teles italianes i punys fets aquí, però comprendreu que si falla un element el resultat no és el mateix. Tothom sap que qualsevol objecte és tan bo com el pitjor dels seus components.

Una mica més avall de Modelo, a l’altra banda de la Rambla, just a l’alçada de les primeres floristeries, hi havia una botiga que no sé si mai va arribar a tenir un nom a la porta, fora de “Paraigües”, on es venien i es fabricaven alguns dels millors exemplars de la ciutat i potser de Catalunya. No fa gaire és podia veure la propietària, ja gran, i la seva filla que oferien els productes i assessoraven amb coneixement de causa. Rarament es trobava el gendre, que feia vida al carreró del darrere, on muntaven les peces en un taller amb escassos treballadors. Era el mateix gendre qui s’encarregava d’anar pels pobles oferint el material a les diverses botigues que des de feia anys eren els seus clients. No sabria precisar quan temps fa que la botiga roman tancada perquè l’edifici necessita una remodelació. Es diu que una vegada estigui en condicions la tornaran a obrir; mentrestant el taller continua funcionant i situant en el mercat uns productes que ja mai no seran els mateixos. Segurament en Sostres sabia aquesta història que jo he resumit, però la pressa del programa de televisió va fer que se la guardés per ell, o potser és que ja no val la pena recordar històries tan insubstancials.

5 comentaris:

Arare ha dit...

demà vinc! (t'ho prometo) ara és massa tard... he actualitzat la web.Petonets blanencs.

aiguamarina ha dit...

I aixó que encara hi han que es queden enbadalits amb una bona história.

Em varen explicar, dur paraigües i barret, de senyors és, per qué no els hi cal cap mà buida, per atansar res.

(m'ha quedat rodolí i tot)

Una besada!

Júlia ha dit...

Abans que Isern el nostre amic Herald de l'Eixample també va parlar de Modelo, Pantaleoni i la resta. Per cert, posats a evocar, voldria recordar que Miró de la Ronda era Pio Rubert Laporta, també de paraigües i bosses de mà de categoria, vaig tenir un gran disgust quan va plegar, van conservar la façana, però res més. L'hereu d'allà, feia anys, s'havia casat amb un cupletista, Mercedes Serós,que es va retirar i de qui deien que, anònimament, cantava una falca publicitària sobre la casa. Els paraigües ja no són el que havien estat, abans s'arranjaven força-

Júlia ha dit...

...per cert, hi havia manuals d'urbanitat on s'explicava, extensament, com calia transitar amb els paraigües.

pere ha dit...

Ben rebuda i ben retrobada, Arare. Ja veig que els elements i altres circumstàncies us fan fer una pausa.

No saps com m'agrada llegir bones històries, aiguamarina, i també m'agradaria saber-les explicar.
Bon rodolí, però no siguis massa exigent amb els senyors, és qüestió de tradició.

Sí, i aviat parlarem de la Modelo, o això diuen. com deia Verdaguer: tot s'aterra... o gairebé. No la coneixia la història que expliques.
Amb els paraigües que corren, amb vida pròpia, no hi ha possibilitat d'explicar res en els manuals d'urbanitats actuals -que ara ja no existeixen-. És clar que més valdria que la egnt no s'atrevís a sortir amb aquests paraigües: impermeable o quedar-se a casa.