divagacions amb pluja

Plou. Molt bé. Hi ha dies de pluja, dies de sol, dies de boira... Avui ja havien anunciat que plouria, però no tothom mira els anuncis. Perfecte, res a dir.

El soroll de la pluja sovint és monòton. El sol també pot arribar a ser d'una monotonia exasperant, però no fa soroll, de manera que els poetes rarament parlen de la monotonia del sol. En aquest país, quan plou, la gent, més enllà que li agradi o no el soroll de la pluja, procura no mullar-se; en canvi, amb el sol, les reaccions són més diverses, més imprevisibles.

Aquesta tarda, mentre queia la pluja, la gent anava fent la seua via pels carrers. N'hi havia alguns -poquíssims- que no semblaven preocupar-se gaire de l'aigua, ans al contrari, aixecaven el cap de tant en tant com si la desafiessin o com si els causés plaer; d'altres, cap cot, es veia de seguida que s'avergonyien de la seua poca previsió i evitaven com podien la mullena zigzaguejant vora les façanes, poc conscients que entre balcó i balcó els cauria un xàfec afegit. Uns quants es tapaven el cap amb proteccions improvisades: diaris -encara hi ha gent que llegeix la premsa- que anaven diluint els seus continguts, bosses de plàstics verges d'inscripcions o de supermercat... Un nombre de persones a tenir en compte duien les caputxes de les seves jaquetes, dessuadores, o altres peces, clavades fins als ulls. Pràcticament ningú duia impermeable, que ja seu ser una peça obsoleta, excepte en els nens, com les antigues botes d'aigua anomenades katiuskes, un calçat desaparegut abans d'entrar a la majoria dels nostres diccionaris. Força paraigües, de totes mides i colors, plegables o no, prestats per un hotel o d'adquisició pròpia, amb les barnilles consistents -ja no tant com abans, perquè els alemanys no en fabriquen- o de tot a 60 cèntims.

Arribat un moment determinat, ha parat de ploure. És normal. La pluja té uns límits, fins i tot a l'Antic Testament. És curiós com quan deixa de plore hi ha voreres que s'assequen més ràpidament i d'altres mantenen la humitat més temps; segurament aquest misteri el poden explicar fàcilment els amants dels fenòmens físics en general i meteorològics en particular.

La gent que duia paraigües els ha plegat amb més o menys traça i els ha transportat segons les mides i els gustos personals. Alguns paraigües han desaparegut en fundes i bosses adequades; altres han estat penjats del braç, prop del canell; uns quants feien el servei de bastó: una passa o dues, punta a terra, enlairament, punta a terra...; algun paraigua, amb el puny a l'espatlla del seu amo i la punta baixa, feia l'efecte d'una escopeta en posició de descans; ningú -potser algun nen?- ja els fa girar com Charlot a les seus pel·lícules; la majoria eren agafats pel puny o una mica més avall i anaven seguint endavant i endarrere les oscil·lacions de mans i braços...

D'entre aquests que mouen rítmicament els paraigües, la majoria tenen el costum lleig i perillós de fer-ho amb la punta, sovint metàl·lica, fora de la seua vista, enrere. En els carrers amb aglomeracions, en baixar les escales del metro, en pujar a l'autobús, aquest hàbit propi d'inconscients és especialment arriscat, potser no per als ulls dels vianants del seguici, però sí per a l'entrecuix, que és un punt també especialment delicat i poc amic dels ensurts inesperats. Se sap que en les urbs més civilitzades aviat es publicarà una ordenança que prohibirà sota pena de multa exorbitant els moviments de paraigües cap a la rereguarda. Jo, ja ara, aplaudeixo la iniciativa, i no ho dic perquè avui m'hagi despistat una mica.