Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Modelo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Modelo. Mostrar tots els missatges

28.5.07

de liquiditats i pervivències

En J. J. Isern donava fe del tancament de Modelo, del qual jo mateix en feia esment fa uns dies; afegeix també un record per l’estamperia del Pi, un dels altres llocs centenaris de la ciutat. D’allí conservo encara unes làmines de Breughel (una de les quals podeu veure més avall -observeu que ja s'intueix la bicing barcelonina-), el meu pintor preferit durant un temps. El mateix temps i els canvis de domicili l’han convertida en un document impresentable. Un altre tancament de fa poc, en aquest cas d’una cafeteria no centenària, és el de La Oca, on la Diagonal s’arrodoneix en la plaça Macià, encara que en el moment de la seva obertura la plaça s’anomenava, i encara alguns la deuen recordar així, Calvo Sotelo. Aquest local el vaig visitar poquíssim durant els 70. A veure, tot plegat no té més importància que el de constatar que les botigues neixen, creixen i desapareixen, com tot, per bé que en alguns casos aquesta desaparició, per raons personals ens sàpiga greu: allò dels referents, entre altres coses. És veritat que la desaparició i generació d’establiments comercials actualment es produeix a un ritme frenètic, però no en parlaré aquí del que em sembla que significa i d’algunes de les seves conseqüències: qüestions d’ordre menor, en tot cas.

Fa pocs dies vaig veure a Urbe, un canal de televisió que no sé si és local o nacional i no sé d’on ha sortit ni quina vida li espera, que en Sostres reclamava la desaparició de dos objectes, o més aviat es mostrava contrari al seu ús: el preservatiu i el paraigua. En els dos casos em va semblar entendre que els considerava objectes embarassosos, un destorb. N’estic d’acord. En resum, concloïa, si ho vaig entendre bé, que calia donar als cossos l’oportunitat de tenir contacte directe amb els líquids. Deixaré de banda el preservatiu perquè és un camp que domino poc, però aprofitaré l’ocasió per dir alguna cosa dels paraigües.

És un error pensar que l’única funció dels paraigües es protegir-nos de la pluja. Aquesta concepció utilitària podria aplicar-se a la seva intenció original, però de cap manera era l’única finalitat que tenien fa uns anys. Els paraigües eren gairebé una obra d’art, una eina innecessària (ja existien els impermeables) que servia, sobretot, per ser lluïda, per competir, cosa que alguns mai no van entendre i ara encara menys. En els paraigües d’una certa categoria s’ajuntava la bellesa d’unes teles sovint de procedència italiana amb unes muntures d’origen alemany, de gran durabilitat, amb l’afegit d’uns punys de procedència sovint autòctona, delicats o massissos, perfectament adequats al conjunt. Res a veure amb els lletgíssims paraigües negres anglesos ni amb aquesta espècie de rovellons produïts pel vent que acompanya les tempestes. Portar un bon paraigua (res de plàstic) era un signe de distinció, de glamour, de charme, que només els coneixedors sabien apreciar. Ara aquest món s’ha acabat. És impossible trobar les bones muntures alemanyes perquè no poden competir amb els preus de les xineses; encara es poden trobar teles italianes i punys fets aquí, però comprendreu que si falla un element el resultat no és el mateix. Tothom sap que qualsevol objecte és tan bo com el pitjor dels seus components.

Una mica més avall de Modelo, a l’altra banda de la Rambla, just a l’alçada de les primeres floristeries, hi havia una botiga que no sé si mai va arribar a tenir un nom a la porta, fora de “Paraigües”, on es venien i es fabricaven alguns dels millors exemplars de la ciutat i potser de Catalunya. No fa gaire és podia veure la propietària, ja gran, i la seva filla que oferien els productes i assessoraven amb coneixement de causa. Rarament es trobava el gendre, que feia vida al carreró del darrere, on muntaven les peces en un taller amb escassos treballadors. Era el mateix gendre qui s’encarregava d’anar pels pobles oferint el material a les diverses botigues que des de feia anys eren els seus clients. No sabria precisar quan temps fa que la botiga roman tancada perquè l’edifici necessita una remodelació. Es diu que una vegada estigui en condicions la tornaran a obrir; mentrestant el taller continua funcionant i situant en el mercat uns productes que ja mai no seran els mateixos. Segurament en Sostres sabia aquesta història que jo he resumit, però la pressa del programa de televisió va fer que se la guardés per ell, o potser és que ja no val la pena recordar històries tan insubstancials.

25.4.07

batecs

Barcelona batega! A la dreta i a l’esquerra de la Rambla els batecs multicolors s’acceleren. El Raval s’ha transformat, la Ribera està desconeguda. Les botigues s’obren (en Portabella embogeix), es tanquen, reben subvencions, compten amb els seus propis recursos, canvien rètols, fan reformes...

Fa uns dies, al Parlament, Benach començava amb la lectura d’un fragment de L’auca del senyor Esteve, continuava Tresserras, i encara d’altres. Per un moment potser es van oblidar les històries pel poder entre Portabella i Mayol –què hem fet per merèixer-los!- , i tantes altres. Algú degué llegir aquest fragment:

-Jo ja sé que no [em posaré bo], i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T’he vist sempre a l’escriptori, però no hi eres. Hi eres només per mi, i ja t’agraeixo que hi fossis. “Adonis del meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, i m’he n’he adonat, i per això parlo. Adona’t del meu, et vui dir jo. Adona’t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners perquè tu els poguessis tenir, i que si mai fas una bona obra, en aquest camí que vols emprendre, sense mi no l’hauries feta. Perquè surti una planta, fill meu, es té d’haver abaonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu... lo que tu ambiciones, ja que no has nascut per ser terra, i recorda’t d’aquest racó on no havíem viscut perquè visquessis.

S. Rusiñol. L’auca del senyor Esteve.

Al carrer Princesa, una placeta que és no és recorda “La Puntual”, símbol d’una Barcelona i d’un país ni millor ni pitjor, però fàcil d’entendre. Rusiñol, contra la paret, perquè els espais aquí són escassos i van cars, mira burleta, i qui sap si sorprès –potser tanca els ulls o els enalaira?-, uns canvis que ni en els seus somnis més agosarats podia imaginar.


















Ja a la Rambla, els vells vianants de sempre s’adonen que els canvis han estat espectaculars. És cada cop més la Rambla del turisme exterior, que ens dóna vida i ens ofega, que ens enriqueix i ens empobreix.

Al final, o al principi, , després de passar entremig de les gàbies d’ocells que diuen que són una reminiscència dels temps bàrbars del senyor Esteve, gairebé tocant a la plaça de Catalunya, tanca una de les darreres grans botigues de roba, “Modelo” que, com “La Puntual, va anar engrandint diverses generacions d’una mateixa família, la dels Pantaleoni. En aquest cas sembla que no és que el darrer descendent vulgui ser artista –potser també-, sinó que la competència de comerços unimarca, molt més àgils i acords amb el temps, està acabant amb els vells establiments on encara els dependents tenien una lleugera –he dit lleugera- idea sobre els productes que venien. Ara això no té importància, perquè si el que t’has comprat aquesta temporada no se t’ha desfet, tampoc t’ho voldràs posar la propera, en què noves formes i colors et temptaran.
























Barcelona bull. A Catalunya bullen infinitat de cassoles sobre focs inconstants plenes de menjar ràpid o no –precisament avui El Bulli (mític Empordà amb reminiscències de l’Hospitalet) ha estat considerat el millor restaurant del món, sobretot per la capacitat innovadora, és clar-. I alguns encara s’interessen pels vells xup-xups lents, tradicionals; això sí, cal afegir-hi alguns ingredients nous. Què s’està coent realment? La pregunta i la possible resposta no crec que tinguin cap interès. La majoria el que vol és menjar com a mínim un cop al dia. Sigui quin sigui l’aliment, vingui d’on vingui, tenen l’esperança que el cos aguantarà i fins i tot s’acabarà engreixant.

Començava parlant del senyor Esteve i, si m’ho permeteu, acabo amb el senyor Esteve, en la veu de Mita Casacuberta, coordinadora de l'any Rusiñol (lectorassa, li diu el meu sr. Esteve comentarista, i té raó, llàstima que la gent sigui tan inquieta i entri, surti, i s’expliqui no se sap què i la meva càmera no tingui un micro direccional). Espero que a ella no li importi sortir aquí i que vosaltres esteu atents a aquest tipus mediocre i persistent de la nostra història. Va, acabeu de llegir L’auca; malgrat que avui sembla que no tingui bon predicament és una delícia, tons melodramàtics inclosos. Us ho hauré de repetir més vegades?