Fa pocs dies vaig veure a Urbe, un canal de televisió que no sé si és local o nacional i no sé d’on ha sortit ni quina vida li espera, que en Sostres reclamava la desaparició de dos objectes, o més aviat es mostrava contrari al seu ús: el preservatiu i el paraigua. En els dos casos em va semblar entendre que els considerava objectes embarassosos, un destorb. N’estic d’acord. En resum, concloïa, si ho vaig entendre bé, que calia donar als cossos l’oportunitat de tenir contacte directe amb els líquids. Deixaré de banda el preservatiu perquè és un camp que domino poc, però aprofitaré l’ocasió per dir alguna cosa dels paraigües.
És un error pensar que l’única funció dels paraigües es protegir-nos de la pluja. Aquesta concepció utilitària podria aplicar-se a la seva intenció original, però de cap manera era l’única finalitat que tenien fa uns anys. Els paraigües eren gairebé una obra d’art, una eina innecessària (ja existien els impermeables) que servia, sobretot, per ser lluïda, per competir, cosa que alguns mai no van entendre i ara encara menys. En els paraigües d’una certa categoria s’ajuntava la bellesa d’unes teles sovint de procedència italiana amb unes muntures d’origen alemany, de gran durabilitat, amb l’afegit d’uns punys de procedència sovint autòctona, delicats o massissos, perfectament adequats al conjunt. Res a veure amb els lletgíssims paraigües negres anglesos ni amb aquesta espècie de rovellons produïts pel vent que acompanya les tempestes. Portar un bon paraigua (res de plàstic) era un signe de distinció, de glamour, de charme, que només els coneixedors sabien apreciar. Ara aquest món s’ha acabat. És impossible trobar les bones muntures alemanyes perquè no poden competir amb els preus de les xineses; encara es poden trobar teles italianes i punys fets aquí, però comprendreu que si falla un element el resultat no és el mateix. Tothom sap que qualsevol objecte és tan bo com el pitjor dels seus components.
Una mica més avall de Modelo, a l’altra banda de la Rambla, just a l’alçada de les primeres floristeries, hi havia una botiga que no sé si mai va arribar a tenir un nom a la porta, fora de “Paraigües”, on es venien i es fabricaven alguns dels millors exemplars de la ciutat i potser de Catalunya. No fa gaire és podia veure la propietària, ja gran, i la seva filla que oferien els productes i assessoraven amb coneixement de causa. Rarament es trobava el gendre, que feia vida al carreró del darrere, on muntaven les peces en un taller amb escassos treballadors. Era el mateix gendre qui s’encarregava d’anar pels pobles oferint el material a les diverses botigues que des de feia anys eren els seus clients. No sabria precisar quan temps fa que la botiga roman tancada perquè l’edifici necessita una remodelació. Es diu que una vegada estigui en condicions la tornaran a obrir; mentrestant el taller continua funcionant i situant en el mercat uns productes que ja mai no seran els mateixos. Segurament en Sostres sabia aquesta història que jo he resumit, però la pressa del programa de televisió va fer que se la guardés per ell, o potser és que ja no val la pena recordar històries tan insubstancials.
