lletra petita

Ho diré en lletra petita, per si de cas:

Diuen que les pensions s'haurien d'adequar a l'esperança de vida, que ha augmenta no se sap quant en les darrers anys. Deixem de banda que això ja feia temps que se sabia. Ho diuen, sobretot, els qui se'n foten dels qui viuen la vida sense esperança; perquè ells no esperen, ells saben, sense fer-se cap prova vital, que tenen la vida assegurada.

Sigui, que treguin les pensions a tots aquells -i als seus portaveus- que creuen, més enllà de tot dubte possible, que els espera la VIDA.

vull ser futbolista...,

però com Neymar. Un tipus simpàtic, guapo, humil (els millors futbolistes són humils), que té facilitat pels idiomes... i les coses que sabrem els propers anys. Estic disposat a renunciar a la meua pensió de per vida per tal de ser com Neymar, o una mica com ell. Estic disposat a renunciar al seu art futbolístic, a la seua simpatia, a la seua humilitat, i a qualsevol altra virtut que s'hi pugui afegir, per ser una mica com ell, al menys en un dels aspectes més insignificants de la seua vida, un aspecte que estic segur que no el mortifica, ni gens ni mica, en la seua quotidianitat : el que cobrarà com a jugador del Barça.

Segurament el meu desig el condiciona el fet d'haver escoltat l'enèsima prèdica apocalíptica de Niño Becerra. En fi, no importa d'on vingui l'estímul, el cert és que voldria ser una mica com Neymar. Encara que entenc que el meu desig m'agafa una mica gran, però potser si em llevo ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora cada dia... Com em costarà...!

avui fam i demà gana

No em rebel·la la niciesa ni la ineptitud dels que saben que són necis o ineptes, al contrari, entenc que tots tenim les nostres limitacions i si bé hem d’intentar superar-les, al final hi ha el que queda. En canvi em resulta insuportable la niciesa o la ineptitud dels savis, és a dir, dels que saben i des del privilegi de tribunes diverses, oracles de la societat, visionaris del futur incert, escampen paraules i propostes que els necis i ineptes de naixement no s’atrevirien a llençar perquè la seva prudència els ho impediria.

Proposen 100 economistes, 100! –teòrics triomfants i pràctics fracassats- que es calculin les pensions a partir dels inicis de la vida laboral dels contribuents, i González i qui sap quants altres fantasmes del passat que no produeixen però cobren diuen el mateix o aplaudeixen la pensada. Gran trobada econòmica que sap qualsevol imbècil: si els pensionistes cobren menys, els diners que l’estat ha estalviat per ells s’allargaran en el temps. Encara que el de menys és el sistema que s’empesquin per arribar al resultat final. I si es treballa més anys no cal pagar pensions, afegeixen. Ah! Descoberta de la quadratura del cercle, que ens fa riure a nosaltres, als necis, als ineptes de l’economia. Després ja parlarem d’altres detalls, continuen afegint alguns d’aquests dèlfics moderns, riota dels antics déus. Quan?

Quan ens explicaran els seus sistemes per acabar amb la corrupció pública i privada? Quan ens explicaran com s’aconsegueix un repartiment més equitatiu de la riquesa? Quan ens explicaran com aconseguir que milions de pensionistes que cada cop tenen una esperança de vida més llarga i menys esperança de qualitat de vida la recuperin? Quan ens explicaran tots aquests intermediaris que sobren intermediaris? Quan ens explicaran tantes altres coses que voldríem saber? Més endavant, més endavant. Mai?

I mentrestant, a anar aguantant les paraules al vent que potser alguns polítics convertiran en dogmes I si només fossin dogmes... La qüestió és que també seran fets que ens haurem d’empassar amb pa i sense oli, perquè no ens arribaran els diners de la pensió per comprar-ne, mentre des de les seves tribunes, des de les universitats, els hemicicles dels parlaments, els bancs, els despatxos, farts i llustrosos, diran que encara mengem massa pa.