9.10.10

avui fam i demà gana

No em rebel·la la niciesa ni la ineptitud dels que saben que són necis o ineptes, al contrari, entenc que tots tenim les nostres limitacions i si bé hem d’intentar superar-les, al final hi ha el que queda. En canvi em resulta insuportable la niciesa o la ineptitud dels savis, és a dir, dels que saben i des del privilegi de tribunes diverses, oracles de la societat, visionaris del futur incert, escampen paraules i propostes que els necis i ineptes de naixement no s’atrevirien a llençar perquè la seva prudència els ho impediria.

Proposen 100 economistes, 100! –teòrics triomfants i pràctics fracassats- que es calculin les pensions a partir dels inicis de la vida laboral dels contribuents, i González i qui sap quants altres fantasmes del passat que no produeixen però cobren diuen el mateix o aplaudeixen la pensada. Gran trobada econòmica que sap qualsevol imbècil: si els pensionistes cobren menys, els diners que l’estat ha estalviat per ells s’allargaran en el temps. Encara que el de menys és el sistema que s’empesquin per arribar al resultat final. I si es treballa més anys no cal pagar pensions, afegeixen. Ah! Descoberta de la quadratura del cercle, que ens fa riure a nosaltres, als necis, als ineptes de l’economia. Després ja parlarem d’altres detalls, continuen afegint alguns d’aquests dèlfics moderns, riota dels antics déus. Quan?

Quan ens explicaran els seus sistemes per acabar amb la corrupció pública i privada? Quan ens explicaran com s’aconsegueix un repartiment més equitatiu de la riquesa? Quan ens explicaran com aconseguir que milions de pensionistes que cada cop tenen una esperança de vida més llarga i menys esperança de qualitat de vida la recuperin? Quan ens explicaran tots aquests intermediaris que sobren intermediaris? Quan ens explicaran tantes altres coses que voldríem saber? Més endavant, més endavant. Mai?

I mentrestant, a anar aguantant les paraules al vent que potser alguns polítics convertiran en dogmes I si només fossin dogmes... La qüestió és que també seran fets que ens haurem d’empassar amb pa i sense oli, perquè no ens arribaran els diners de la pensió per comprar-ne, mentre des de les seves tribunes, des de les universitats, els hemicicles dels parlaments, els bancs, els despatxos, farts i llustrosos, diran que encara mengem massa pa.

7 comentaris:

gatot ha dit...

vinc, fa una estona, de parlar-ne...

si els nostres "representants", tots i cada un d'ells, tinguessin un salari màxim de 2.000 euros al mes... quan s'estalviaria al cap de l'any?

i el que és més important: quantes pressions polítiques deixarien de rebre? (dels que cobren 20.000 o 40.000 euros al mes?)

qüestió de zeros? no ho sé...

li han baixat el 5% de la pensió vitalícia al Rei, als expresidents, als alts càrrecs?

kika ha dit...

es veu que avui t'han fet enfadar. i amb raó.
mira, jo sóc economista, per bé i per mal. però no dels 100, eh?
:-)
i fa temps que m'ha quedat clar que perquè els pensionistes cobrin hi ha d'haver gent que ha de treballar, cotitzant! i que com més viuen els vells més gent es necessita que cotitzi. d'acord.
del que no parlen es de tots els calers que desapareixen pel mig degut a la corrupció. i de que com més corrupció hi hagi més gent es necessita que cotitzi!
solució: fer un pla de pensions. però això vol dir posar la confiança en un banc en comptes de l'estat... jo no crec tenir més confiança en els bancs que en l'estat. de fet no em generen gens de confiança cap dels dos.
per això, de moment: carpe diem!
i quan siguem vells, jo no crec que l'estat permeti que ens morim de gana tots plegats. això és el màxim que puc creure.

Júlia ha dit...

Malgrat que està comprovat pels fets que els economistes l'espífien, que els mestres tenen nens mal educats i que els metges moren, es continua recorrent a ells de forma recurrent.

Tot plegat és que cal justificar sous d'alguna manera. La veritat és que s'hi hi penséssim estaríem sempre enfadats.


Per cert, a banda, ja tinc els'quaranta anys de Barcelona'...

Jesús M. Tibau ha dit...

n'estem una mica farts que sempre hagin d'estrènyer-se el cinturó els més pobres, quan ja gran quantitat de riqueses que llencen els diners amb què podrien viure 100 vides.
Però no, la solució senzilla és retallar al pobre, que ja no li ve d'aquí, pobre.

Arare ha dit...

Pere, no continuïs per aquest camí que ja m'has posat de mala llet!

au, gaudeix del pont!

un petonet, rei moro!

C. ha dit...

Quan anava a la facultat el professor explicava un model macroeconòmic. La cafetera va veure que allò no podia ser i va anar a veure l'home que, malgrat haver estudiat a la London School of Economics, va deixar anar un sonor "Ah, carai...quin descuit" (llegir, però amb fort accent britànic). En arribar a classe l'endemà va donar la volta al model i més de 80 alumnes van agafar la goma i com un exèrcit d'autòmats van limitar-se a fer anar cap a l'esquerra el que la classe anterior anava cap a la dreta. I aquí pau i allà gòria. Aquesta gent avui són economistes. Jo me'n vaig anar al bar i vaig trigar temps a tornar (de fet crec que mai ho he fet del tot).

pere ha dit...

Aquesta (aquestes) és una, gatot, i la llista seria interminable. Per altra banda, segons quins 5% ni es noten.

Ja ho veus, kika, per dir el que van dir els 100 no calia ser economista (ai de tu si haguessis firmat!) I tu mateixa ho dius: és que ningú ens mereix cap confiança, perquè uns i altres ens han posat on som.
Uf, la corrupció, cada dia apareix un cas nou amb quantitats importants d'euros pel mig. Quin percentage de corrupció devem conèixer?
Potser sí, que ens regalaran mitja llesca de pa al dia quan siguem vells.

Dona, Júlia, jo confio més en alguns professionals que en altres. Per dir-ho grollerament, confio més amb els que remenen menys diners.
Potser sí que hauríem d'estar més enfadats.
Que bé que ja et puguis distreure amb la Barcelona antiga!

I no només retalalr al pobre, Jesús, és que tots plegats són incapaços d'imaginar un sistema en què tothom pugui treballar per un sou digne, és a dir, uns 4000 euros al mes.

No continuo, Arare, però n'estem fins als... i tot i així no passa res i alguns anem fent el que podem, molts no poden fer res.
Bon cap de setmana, reina. Petons.

Exacte, C., un excel·lent microrelat de la hsitòria de l'economia i d'algunes "ciències" semblants o no tant.