els fils del poder, sèrie inacabable

La majoria som ben conscients que els qui aparentment administren el poder -no cal insistir en l'ús que en fan- no són necessàriament els qui el tenen, o els qui el tenen de veritat. Els governants més intel·ligents ho saben perfectament i d'altres en tenen una idea nebulosa; alguns, els més cretins o els més creguts, ho ignoren.

No és imprescindible recordar aquesta situació constantment, però va bé no oblidar-la. Se m'acudia això en llegir una novel·la de John Grisham, un escriptor que procedeix de l'advocacia i de la política nord-americana, però que és conegut sobretot pels seus thrillers polítics i judicals, molts portats al cinema (La tapadera, El informe Pelícano, Legítima defensa...)

La apelación (2008) comença amb un judici a una companyia química que amb els seus vessaments tòxics ha causat diferents malalties i la mort a força gent d'una població del sud dels Estats Units. La companyia perd el judici i ha de pagar una quantitat important de diners en concepte de danys personals i, sobretot, en concepte punitiu. Fins aquí tot normal, ho hem vist moltes vegades al cinema i algunes a la vida real.

La companyia, com és habitual, recorre la sentència al tribunal d'apel·lació de l'Estat. Cap novetat, és el que es fa, com a mínim perquè vagi passant el temps. Saben, però, que perdran l'apel·lació perquè coneixent perfectament les tendències dels jutges del tribunal. I aquí comença la novetat. Com se sap, als Estats Units la majoria de tribunals són d'elecció popular, cosa que pot fer suposar que tenen un major control: al menys els votants poden dir la seua cada cert temps. Però tota bondat té la seua maldat. En aquest cas, després d'un temps del primer judici, se celebren eleccions al Tribunal d'apel·lació; unes eleccions que solen ser merament formals perquè els mateixos jutges es perpetuen fins que es cansen del càrrec. Ara bé, el que fa la companyia és presentar un candidat que saben que els serà parcial.

Bona part de la novel·la explica en detall la campanya electoral. La Química lloga un especialista i, resumeixo, aquest s'encarrega de buscar un candidat que resulta ser un advocat conservador relativament jove que se sent afalagat quan el proposen per al càrrec. Comença, doncs, la campanya, per desbancar la jutgessa liberal. En cap moment té gaire importància qui té més qualitats, més capacitat, més honradesa, únicament qui té més diners per invertir en la campanya, que primer comença d'una manera suau i després recorre a la mentida i al joc brut, tot i que els electors a penes en són conscients. La quantitat de dòlars que inverteix l'empresari i afins -de manera legal i il·legal- és tan espectacular que les opcions de la jutgessa -ara no recordo si aconsegueix un total de tres milions- són ridícules, de manera que el seu oponent l'acaba guanyant. La novel·la, recordem que hi ha una apel·lació pendent, continua, però la podem deixar aquí.

El més interessant del cas, més enllà del tema del finançament il·legal, del poder a l'ombra de les grans companyies, de les diferents mostres de corrupció, de la credulitat dels votants (molt baixa participació electoral), que fins i tot per ignorància i per la força de la publicitat actuen contra els seues propis interessos, és que l'advocat convertit en jutge, enlluernat per la popularitat sobtada i per l'adulació de personatges importants, pensa que ha triomfat pels seus mèrits i no té ni punyetera idea que la seua carrera política ha estat finançada per la companyia química a qui servirà sense saber-ho.

Això passa a Àmèrica, podem pensar des d'aquí. El pensament només dura un moment: passegem la mirada pel que sabem. El que ens resultarà més difícil d'esbrinar és qui mou els fils, quins són els seus interessos concrets o generals i quins són els servidors públics que creuen que han arribat on són per mèrits propis.